LA MEITAT DE L'ÀNIMA

RIERA, Carme: La meitat de l’ànima

Edicions Proa. Òmnium. Barcelona, 2004.

“Sent molt no ser l’ajuda que has estat esperant” seria el que li diria a l’autora d’aquesta obra; una obra que t’atrapa, però a la vegada difícil d’entendre per a mí, ja siga pels canvis en l’eix temporal, des de l’actualitat a la seua infantesa, als temps dels seus pares, als dies de la seua recerca; com en l’ús d’algunes paraules que desconeixia, notant la diferència que hi ha entre el valencià que nosaltres parlem i el que ella empra. La novel.la es diferencia per la seua realitat extraliterària com s’indica en la sinòpsis de darrere, però personalment, a mí m’han atret les incerteses de la narradora durant la recerca de l’autèntica arrel, eixes incerteses que no tenia al principi del trajecte i que a poc a poc van augmentant. Eixos buits, que serien la clau per a esbrinar la seua vertadera identitat, van anar apareixent a mesura que el pas del temps esborrava lentament les memòries de la gent, gent que havia sigut testimoni dels fets que podien ser la resposta als interrogants de l’autora. No obstant això, perquè el lector puga “disfrutar” de la lectura i formar part de la història que està llegint, el factor de la descripció és fonamental, i en aquest cas l’escriptora ens ha demostrat la seua capacitat per a aquest factor, perquè per a remuntar-se als temps de postguerra, fer-nos viatjar al passat a la volta que ho fa ella i aconseguir que sentim, o almenys jo, la desesperació que sentia ella al no tindre més pistes d’aquell passat tan confús de la seva mare Cecília Ballester. Això justificaria el que ella ens diu al final de la novel.la, que no ens amaga res, que ens ha sigut sincera en tots els aspectes. És cert, ja que sols quan ho has experimentat personalment pots transmetre l’emoció als altres, sols podem crèixer quan ja ho hem viscut, sols podem acceptar la realitat quan ja hem deixat de banda el món que creíem ser món.