La frase o el vers

"Si enderroquéssim l'escola, quin bell centre d'interès"
Carles Salvador

dissabte, 22 de desembre de 2012

El somni de Joanot Martorell



MARTORELL, Joanot: El cavaller Tirant lo Blanc. Edicions 3 i 4. Llibres clau. València, 1992


Portada de la primera edició (1490)
El Tirant lo Blanc ha sigut una de les millors obres que he llegit, i encara que no ha sigut l’obra completa he pogut, primerament, detectar aquest desig de l’autor de voler tenir el gran honor i fortuna del cavaller al que crea. És també possible comprendre molt bé l’ambient d’aquella època, aquesta manera de resoldre els problemes tan violentament i la importància de la figura del rei i la reina. Aquests en aquella època tenien un paper molt diferent a l’actual. En les primeres pàgines trobem un rei atemorit pels atacs dels moriscos i quan ja no sap si tindrà alguna possibilitat de resultar vencedor, després de fortes lamentacions, li apareix en un somni la Mare i el Fill, que es pot sobreentendre que és la Mare de Déu,  i li comunica que li done el seu regne a un ermità. Ací entra en joc el gran paper que té la religió en aquells temps. Quasi totes les grans decisions que actualment no trobem morals, abans es justificaven amb la religió i el rei mateix es deixa portar simplement per un somni i d’això mateix depèn el futur del seu regne. Per a mi aquest aspecte em pareix un tant desorbitat, el cas que és fet cap als aspectes religiosos deixant prou a banda  el propi sentit comú, però bé, eren altres temps i així s’obrava. Aquest rei em sorprén pel que fa a la confiança que és capaç d’atorgar a un “simple desconegut”  perquè de l’ermità va dependre el futur del regne.   

Resumint un poc, el comte ermità Guillem de Varoic es fa amb el regne durant un temps però després d’aconseguir el millor bé per al seu senyor natural i per a la seua pàtria, decidí anar a seguir amb la seua antiga vida en una ermita. Així en aquell lloc casualment apareix en Tirant, i a partir d’ací comença la utòpica vida d’aquest gran cavaller.

Fragment de l'obra escrit en català antic.

Desviant un poc l’atenció pel que fa a l’argument, vull parlar sobre el tracte que es feia la gent, és a dir, la manera de comunicar-se els uns amb els altres. S’utilitza molt freqüentment el pronom “vós” per designar a la segona persona del singular i així les formes verbals corresponents a aquest pronom. Personalment em pareix molt més formal i més agradable a l’oïda que el vosté o el típic tu.

Per acabar voldria dir que aquesta gran obra de Martorell no fou oficialment acabada i revisada per aquest autor degut a la seua mort i no és sinó el seu bon amic Martí Joan de Galba qui s’encarrega de revisar i de tenir cura de la seua obra. S’ha arribat a afirmar que alguns capítols foren escrits per Galba però estudis recents ho negen.

Havent sigut o no Joanot Martorell el que ha escrit la totalitat dels capítols, estic segur que cadascun d’ells mantenen viu el seu “somni” de ser el millor cavaller del seu temps.

Carles Siscar Gelo

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.