La frase o el vers

"Si enderroquéssim l'escola, quin bell centre d'interès"
Carles Salvador

dijous, 7 de març de 2013

Darrere d'unes paraules...



CATALÀ, Víctor: Solitud. Edicions 62. Educació 62. Barcelona, 1905

“Avuy repartim el darrer plech de la novela de l’eminent escriptor Víctor Català, Solitut, quals belleses han fruhit nostres lectors y qual valor literari y artístich podrà esser apreciat dintre pochs díes pel públich en general, al posarse a la venda l’esmenada obra.”, afegiren els redactors de la revista Joventut quan publicaren l’última entrega de l’obra de Víctor Català, i tenien molta raó sobre el gran valor que posseïa, riquesa lèxica i de contingut de la qual captiven a qualsevol lector que llisca aquelles pàgines. És preferible tenir orientada un poc la història abans de començar la lectura, perquè aquesta pot ser un tant confusa per al lector. Primerament cal nomenar que pertany al modernisme català, obres del qual es serveixen de recursos simbòlics que fan del simple significat aparent de les paraules, tot un món amagat per descobrir que cal presentar a grans trets per seguir el fil de la novel·la.

La història comença quan la Mila i el seu marit en Matias, viatgen en carro cap a la muntanya on es troba l’ermita on van a viure. Durant l’ascensió a peu cap a l’ermita, la Mila ho passa bastant malament perquè Matias no la tracta de la manera que a ella més li agradaria. L’ermita situada a mig camí entre el poblet i el cim, és el lloc on viu el pastor i on s’hi instal·len els ermitans. La relació entre l’ermitana i Gaietà comença immediatament a prosperar. Aquest l’ajuda en tot i l’aconsella sempre que pot. En pocs dies la Mila es sent millor del que ha pogut estar amb Matias, i això per a ella és, per dir-ho d’alguna manera, com una alliberació. Podem dir que el Pastor representa “l’alegria” de la seua vida, per contra de l’ànima, que personifica el “mal” en ella, raó per la qual abans que ocorregués qualsevol cosa dolenta, apareix manifestant-se de diferents maneres.

L’element principal en aquesta novel·la és la muntanya. Quasi podem afirmar amb seguretat que simbolitza a la mateixa Mila degut a les formes humanes que hi descriu, i també per la fusió amb els seus sentiments, com podem apreciar en aquest fragment del XIII capítol: “...se sentí feliç com mai ho hagués estat; sos llavis reien, reien sos ulls, reia la seva ànima i reia, finalment, tot l’espai i tota la muntanya a son entorn.” És un moment tant agradable per ella que fins i tot es deixa escapar aquest “sentiment” per part de la muntanya.

Durant l’ascens al cim, menys en el moment de l’aparició de l’Ànima, tota l’estona que passen junts el pastor Gaietà i la Mila és immillorable. L’ascens simbolitza que és un moment on els protagonistes es troben més a gust i la Mila especialment se sent millor que mai. Però després vindrà el descens, que igual com és oposat a l’ascens, simbolitza exactament el contrari, és un dels pitjors moments que la protagonista travessa. Tan gran és la seua tristor, que res del que abans admirava li seguia atraient, i tot pel desengany sofert a l’assabentar-se’n de l’edat del pastor que tan jove suposava. 

Alguns estudiosos han afirmat que el pastor es troba directament relacionat amb el mestre de Victor Català, Joan Maragall. Gaietà simbolitza en la novel·la la saviesa, la prudència, el lloc on aferrar-se per la Mila, a l’igual que Maragall en la vida de Caterina Albert, que és la referència per ella.

És tan profunda i complexa l’obra de Victor Català, que és difícil esmentar sols per damunt aquest món amagat entre les seues paraules. Per acabar m’agradaria referir-me al final tràgic, comprés en els dos últims capítols, quan l’Ànima viola la Mila i aquesta pren una decisió que, des del meu punt de vista, ha estat la més encertada de totes per la seua part. L’estructuració del moment i les paraules utilitzades són immillorables, fins i tot impacta cada segon de lectura, i sobretot les que són dirigides cap a en Matias quan aquest intenta marxar de l’ermita junt amb la Mila:
 “-Tampoc, amb tu! Mai més...! No provis pas de seguir-me... Te... mataria!”.

 Definitivament, aquestes paraules marquen un abans i un després en la desgraciada vida de la Mila.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.