La frase o el vers

"Si enderroquéssim l'escola, quin bell centre d'interès"
Carles Salvador

divendres, 29 de març del 2013

Les veus de la família


MORA, Ignasi: Les veus de la família. Columna edicions, Col·lecció Jove. Barcelona 1992.
Aquest llibre m'ha agradat molt perquè ens mostra la crua situació de 2 membres d'una família de Gandia en la postguerra. Sobretot ens relata la situació d'exclusió d'un xiquet de tan sols 7 anys, que ha perdut la capacitat de parlar. El més cru potser si siiga que aquest xiquet sols troba protecció en la seua àvia i el seu padrí Baltasar.
La relació amb la seva iaia és molt maternal, ja que aquesta sí que es fa càrrec d'ell, li llig contes per la nit, el fa sentir estimat. Mentre que amb el seu padrí la relació és freda, quasi inexistent, ja que intenten no creuar-se amb molta freqüència. Fins que un xardorós dia d'estiu la seva iaia mor i es queda al càrrec del seu padrí.
Aleshores, poc a poc es va tramant una relació molt forta amb el seu padrí que, a conseqüència d’haver perdut tràgicament el seu germà bbbbbessó, sentia les veus dels seus familiars difunts. Aquests li donen consells, el fan redescobrir una nova Gandia i, de vegades, es mostren molt cínics amb el que fa la resta de la família ja que el pare del xiquet és botiguer i, passa de tenir un molt bon negoci, a haver de tancar-lo perquè amb l'aparició dels supermercats ja ningú va a comprar al seu establiment.
Aquesta situació provoca que el pare comence a recelar de la relació que tenien oncle i nebot. En eixe moment el pare s’adona quque el fill és capaç de parlar, ja que grava una conversa d'ells dos. Aleshores el pare envia el fill a treballar, li prohibeix parlar amb el seu padrí i la família s'instal·la al pis que compartien oncle i nebot, la qual cosa provoca el tràgic final del llibre.

dimarts, 19 de març del 2013

La Plaça del Diamant





Rodoreda i Gorguí, Rodoreda: La plaça del diamant. Club dels novel·listes. L’Hospitalet del Llobregat, abril de 1983.

Comentari

Natàlia és una jove que s’ha quedat sense mare i son pare està casat amb una altra dona. El pare està sota les ordres de la madrastra de Natàlia, i probablement, per això no li fan cas a aquesta. Encara que Natàlia sembla una xica innocent, sempre compta amb el suport i els consells de la senyora Enriqueta. Natàlia es descriu com una persona que no sap dir que no i que accepta les coses tal i com vénen. Però, contràriament al que pensa, així com accepta anar amb En Quimet, i es coneixien des de feia ben poc, després és capaç d’anar i trencar la relació amb En Pere. Encara que no ho elegeix ella, ja que el que tenia interés era En Quimet, trenca la relació amb En Pere, probablement perquè tenia més respecte a En Quimet.
Una vegada comença la relació entre aquests, disminueix la capacitat d’actuar lliurement per part de Natàlia. Primerament, En Quimet, com que no vol que la criden Natàlia, li canvia el nom per Colometa. Només cal dir que aquest pensa que una dona deu de pensar igual que l’home i ha de servir-lo. També, sempre diu allò de “Pobra Maria”, per fer creure a Colometa que ha tingut una novia i donar-li gelosia a ella. A més, En Quimet és un malfeiner i això fa que Colometa encara haja de servir-lo més, i també fa altres coses com no deixar que treballe en la pastisseria on treballava o no poder seure en una cadira de la casa perquè és d’ell. Per últim, fa creure que té mal a la cama per què Natàlia estiga sempre pendent d’ell. Però tot açò no passa desapercebut per part de la senyora Enriqueta, la qual va contant-li que el seu home li menteix. Quan Colometa ja està farta de treballar a casa, servir en una altra casa, i de cuidar dels coloms,... esclata la guerra. En Quimet se’n va a la guerra, Colometa és despatxada de la seua feina perquè el seu home era un milicià i els coloms van anant-se’n ja que no els poden alimentar. La situació va agreujant-se fins al punt que es gasta les últimes monedes que li queden. Aleshores, decideix anar a comprar salfumant per matar els seus fills, Antoni i Rita, per després matar-se a ella mateixa, ja que trobava que no feia mal a ningú. Però Antoni, el venedor de la tenda, s’adonà per l’expressió de las seua cara que ho estava passant molt malament, aleshores decidí oferir-li un lloc de treball. Després, va arribar  la notícia de la mort d’En Quimet i d’En Cintet, i finalment la d’En Mateu. Ho va assumir amb tristesa però va haver d’eixir endavant pels seus fills. Finalment, és va casar amb N’Antoni, l’adroguer, ja que aquest volia formar una família però no podia perquè era impotent a causa de la guerra. L’Antoni, resulta ser un home comprensiu, agraït i feliç però Natàlia era molt seria i solia estar absorbida en els seus pensaments recordant amb nostàlgia els moments de la seua vida amb En Quimet, la qual cosa és molt estranya perquè ella vivia com una esclava. També tenia por d’eixir, probablement perquè pensava que si alguna vegada veia En Quimet i aquest descobria que estava casada, li pegaria una pallisa. Aquest fet no va ocórrer i va superar la seua por anant al parc. Finalment, la nit que la Rita es va casar va anar a caminar i va pegar un crit com a símbol d’alliberament de tota l’opressió que havia tingut a dins.
El tema principal del llibre es com va evolucionant Colometa, o l’evolució i els canvis dels seus pensaments. Tota la novel·la gira al voltant d’una dona que es passa la vida servint però, a la volta, és molt interessant.
És una historia que podria ser senzilla però esta plena de descripcions i simbolismes que fan veure tot el que la protagonista veu i sent. Es pot dir que es un llibre psicològic i que l’autora ens dóna a conéixer la part més profunda de Colometa.
M’ha impressionat com Colometa que sempre ha estat agraint a la senyora Enriqueta el fet d’haver-li ajudat durant la guerra i quan més ho necessitava, i després quan es casa amb l’Antoni tarda anys a agrair-li la vida que li ha donat plena de comoditats i permetent que els seus fill pogueren estudiar.
És un llibre molt interessant ja que ens explica detalladament com es sent Colometa en qualsevol moment, i a més, els personatges, els paisatges i qualsevol cosa estan tan descrits que és com si els veiés en un teatre o en el cinema.
Aquesta precisió i els sentiments que senten els personatges supose que alguns serien coneguts per l’autora ja que era a Barcelona i visqué la major part de la guerra civil, encara que no la postguerra.
Utilitza un llenguatge col·loquial en els pensaments de Natàlia però en la descripció el llenguatge és molt elaborat. L’obra, a més està plena de símbols, com els coloms, els canvis i l’evolució que experimenten aquests simbolitzen la vida de la protagonista.

Luis Dalmau Mestre


diumenge, 17 de març del 2013

Tenir més del que cal et fa ser menys del normal.



Josep Maria Espinàs. El teu nom és Olga. Edicions La campana. Barcelona, 1999.

Josep Maria Espinàs dedica aquest llibre a la seva filla Olga, la qual té síndrome de Down. En aquesta col·lecció de cartes, l’escriptor conta a la seva filla els pensaments i anècdotes  que ell mateix ha tingut i viscut durant la vida d’Olga. Josep Maria Espinàs va explicant les dificultats que ha patit la seua filla al llarg de la vida, el rebuig social d’algunes persones contra Olga i contra la seua malaltia,el caràcter d’Olga i les semblances amb el seu pare, i com ell (el pare) s’ha interessat en fer que la gent conega aquesta malaltia i que  en les properes generacions, els pares de nens amb síndrome de Down, no tinguen tantes dificultats per a fer qualsevol cosa.
Vaig elegir aquest llibre perquè conec gent amb aquesta discapacitat i m’intrigava conèixer un poc més sobre ella i els qui la pateixen i no m’ha resultat gens difícil endinsar-me en el llibre, ja que al ser breus relats t’incita a anar llegint-los tots ràpidament per a veure qué conta en cada un d’ells.
M’ha agradat molt llegir aquest llibre, perquè m’ha semblat que tot allò que conta, ho conta d’una forma molt sincera i expressiva, i que intenta fer veure a la societat com és la vida de les persones semblants a Olga, i les dificultats que tenen en el seu dia a dia. A nivell més personal m’ha resultat molt enriquidor, ja que per molt que coneguera persones que la pateixen, no arribava a conèixer com es sentien emocionalment, o la seua forma de percebre les coses.

dilluns, 11 de març del 2013

Guillem Agulló, ni oblit, ni perdó!

FUSTER I GUILLEMÓ, Jaume: La mort de Guillem.
Editorial 3i4. Col·lecció Narratives. València, 1996.

Per a començar, he de dir que m'ha agradat molt aquesta novel·la perquè, a més que és molt fàcil de llegir, la seua trama m'ha atrapat des del principi.

Per una part, m'agradaria destacar la valentia de Fuster a l'escriure un fet amb tanta repercussió social, ja que escriure una novel·la sobre un assassinat que ha passat en la vida real, impressiona molt i si ho fa d'una manera tan explícita i detallada, encara més. I és que m'ha sorprès molt la precisió de l'autor al descriure els moments més durs de la novel·la, perquè ha sigut molt franc a l'hora d'aportar als fets eixa crueltat pròpia d'un assassinat. A més, ha segut molt precís també, a l'hora de narrar els pensaments i sentiments dels protagonistes. M'ha paregut una feina molt complicada la que ha realitzat, perquè Jaume [Fuster] ha convertit una sèrie de documents policíacs, judicials, etc. en una novel·la on el que pensen els protagonistes està sempre present i detallat al mil·límetre.

Una característica lèxica que m'ha agradat molt de l'autor de La mort de Guillem és que, en certs moments, utilitza la segona persona del singular, molt poc utilitzada en les novel·les. M'ha impressionat molt perquè estableix un contacte més prim entre el lector i els fets, ja que intenta fer sentir-lo més a prop d'ells.

Per una altra part, una característica de la novel·la que no m'ha agradat ha sigut la reiteració continua del 'que' que ha utilitzat l'autor a l'hora de descriure els interrogatoris. En canvi, la utilització d'un vocabulari juvenil, encara que estigués un poc antiquat, m'ha semblat adequat per establir una connexió més directa amb el lector.

En definitiva, i ja per acabar, m'ha agradat molt també l'estructura del llibre. Els capítols dividits en les diferents parts que la policia duu a terme per investigar un assassinat ha sigut un factor positiu en la lectura de la novel·la.

Per últim, voldria destacar el coratge que ha tingut Jaume Fuster per donar a conèixer aquest fet, perquè encara queda gent molt radical que és capaç de fer de tot sense ningun tipus de sentiment. Per això, hem d'estar alerta que ningú ens trepitge ni ens faça malbé per defensar els nostres ideals, perquè cadascú és lliure de fer i pensar el que vol.

Jordi García.

dissabte, 9 de març del 2013

Terra Baixa

GUIMERÀ, Àngel: Teatre. Edicions 62 i “la Caixa”. Les millors obres de la literatura catalana.1993.

Terra baixa conta una història situada en el període del 1800-1900 protagonitzada per Marta, una xica jove que per sobreviu-re es deixa portar per els desitjos del seu “amo” Sebastià, un cruel senyor que disposa d'un gran nombre de propietats i “hisendes. També està el personatge de Manelic, que es veu involucrat en aquesta història per culpa de la forta obsessió que té Sebastià per romandre, tot el que siga possible, al costat de Marta.

M'ha impressionat molt el personatge de Manelic, ja que ell vivia feliç a les muntanyes, per dir-ho d'una altra manera, al seu món de terra alta, on coneix tots els perills. Però un dia, de cop i volta, es veu enmig del seu propi casament, sense haver conegut dona prèviament. Aquest, allunyat del seu món i la seva “Terra Alta”, apareix en un molí de la “Terra Baixa”, ple de gent que no coneix i que es burla d'ell ja que es troba en un lloc nou per a ell i on ha d'anar preguntant per descobrir el que realment li han fet.
El que més m'impactà fou el moment en què Manelic acaba amb la vida de Sebastià, simbolitzant així el final d'una època de tirania, sobretot quan crida: “He mort el llop!” repetides vegades, anunciant així, el desitjat final d'una època d'opressió.

També m'ha agradat el procés d'evolució com a persona que fa Marta, des del principi en què només pensava en si mateixa, al final de l'obra, en què se sent malament per la traïció a Manelic, de la qual ha sigut còmplice majoritària, i decideix confessar-li-ho tot amb l'esperança que la perdone i puga finalment trobar un marit i una vida estable.

L'obra també remarca el que ve a ser la “xafarderia” de poble, que bé ve a ser interpretada per les dones, presents en quasi tota l'obra opinant sobre la vida dels altres, o com ve a ser costum, de l'amo.

M'ha agradat molt el llenguatge que s'utilitza en aquest llibre, ja que és interessant perquè utilitza paraules, realment poc freqüents ja hui en dia.

Per altra banda, no m'ha costat gens ni mica integrar-me dins de la història, ja que ja coneixia un poc el tema d'haver-lo estudiat en cursos anteriors de valencià.

Carlos Estalrich

La Mort de Guillem


FUSTER, Jaume: La mort de Guillem. Editorial 3 i 4 (narratives). València, 1996.

Aquest llibre tracta sobre l'assassinat d’un jove valencià que li deien, Guillem.

La lectura m'ha resultat fàcil, perquè té un vocabulari prou usual. Aquest és un llibre que descriu totes les situacions amb detall, és a dir, fa que et situes en el temps, moment i lloc.

No m'agrada que hi hagen tantes ideologies, i tants parers, perquè totes les baralles són  causades per aquesta raó. Per exemple en aquest llibre, Marxalenes van matar a Guillem, pel fet que cada grup tenia una ideologia nacionalista diferent.

El senyor Jaume Fuster es va plantejar escriure aquest llibre amb el lema "si perdem el català, la humanitat haurà perdut una llengua i això no es pot permetre". De fet aquest va ser l'últim llibre escrit per ell.
Aquest llibre té molts recursos descriptius, és a dir té molts adjectius.

Des del meu punt de vista aquest llibre, està basat en  que cada persona té unes ideologies diferents, però cada individu és lliure de pensar segons la seua ideologia sense necessitat de demostrar-ho violentament. 

Finalment, el que m’ha paregut impressionant, és que abans la gent estava molt més conscienciada i es manifestava, per que els actes delictius foren castigats degudament i els culpables pagaven tot allò que havien fet.

MARTA BAÑULS LLORCA

dijous, 7 de març del 2013

Una mort injusta...


FUSTER, Jaume: La mort de Guillem. Edicions Tres i Quatre. Biblioteca Jaume Fuster. València, 1996.

La mort de Guillem de Jaume Fuster està compost per quatre parts. Abans de començar cada part cita a autors, com ara Vicent Andrés Estellés o Joan Fuster entre altres.

La primera part conta les coses que van passar la nit del 2 d'Abril de 1993 a Montanejos,  ho fa en forma d’interrogatori de tots els testimonis, majoritàriament amics de Guillem. Aquesta primera part acaba amb l'assassinat des del punt de vista del protagonista, Guillem. L’escriptor ho conta utilitzant la tècnica de la imatge en el mirall.

La segona part té un llenguatge vulgar. En aquesta part es narra com uns xics s'uneixen al IV Reich de Marxalenes, el que passa a Montanejos aquella nit i la fugida dels assassins.

La tercera part és la reconstrucció del cas amb els informes elaborats a partir dels testimonis. En aquesta part també interroguen els acusats.

La part que més m'ha agradat ha sigut l’última, perquè es pot veure tota la gent que es mobilitza per a donar suport a la família i amics de Guillem. Ho fan assistint a totes les manifestacions que es van organitzar per tot el País Valencià.

Finalment, pense que és un llibre molt fàcil de llegir i molt impactant. M'ha agradat molt, encara que pense que és un llibre un poc repetitiu, el recomane llegir a tots.

Lara Sirera Francés

Darrere d'unes paraules...



CATALÀ, Víctor: Solitud. Edicions 62. Educació 62. Barcelona, 1905

“Avuy repartim el darrer plech de la novela de l’eminent escriptor Víctor Català, Solitut, quals belleses han fruhit nostres lectors y qual valor literari y artístich podrà esser apreciat dintre pochs díes pel públich en general, al posarse a la venda l’esmenada obra.”, afegiren els redactors de la revista Joventut quan publicaren l’última entrega de l’obra de Víctor Català, i tenien molta raó sobre el gran valor que posseïa, riquesa lèxica i de contingut de la qual captiven a qualsevol lector que llisca aquelles pàgines. És preferible tenir orientada un poc la història abans de començar la lectura, perquè aquesta pot ser un tant confusa per al lector. Primerament cal nomenar que pertany al modernisme català, obres del qual es serveixen de recursos simbòlics que fan del simple significat aparent de les paraules, tot un món amagat per descobrir que cal presentar a grans trets per seguir el fil de la novel·la.

La història comença quan la Mila i el seu marit en Matias, viatgen en carro cap a la muntanya on es troba l’ermita on van a viure. Durant l’ascensió a peu cap a l’ermita, la Mila ho passa bastant malament perquè Matias no la tracta de la manera que a ella més li agradaria. L’ermita situada a mig camí entre el poblet i el cim, és el lloc on viu el pastor i on s’hi instal·len els ermitans. La relació entre l’ermitana i Gaietà comença immediatament a prosperar. Aquest l’ajuda en tot i l’aconsella sempre que pot. En pocs dies la Mila es sent millor del que ha pogut estar amb Matias, i això per a ella és, per dir-ho d’alguna manera, com una alliberació. Podem dir que el Pastor representa “l’alegria” de la seua vida, per contra de l’ànima, que personifica el “mal” en ella, raó per la qual abans que ocorregués qualsevol cosa dolenta, apareix manifestant-se de diferents maneres.

L’element principal en aquesta novel·la és la muntanya. Quasi podem afirmar amb seguretat que simbolitza a la mateixa Mila degut a les formes humanes que hi descriu, i també per la fusió amb els seus sentiments, com podem apreciar en aquest fragment del XIII capítol: “...se sentí feliç com mai ho hagués estat; sos llavis reien, reien sos ulls, reia la seva ànima i reia, finalment, tot l’espai i tota la muntanya a son entorn.” És un moment tant agradable per ella que fins i tot es deixa escapar aquest “sentiment” per part de la muntanya.

Durant l’ascens al cim, menys en el moment de l’aparició de l’Ànima, tota l’estona que passen junts el pastor Gaietà i la Mila és immillorable. L’ascens simbolitza que és un moment on els protagonistes es troben més a gust i la Mila especialment se sent millor que mai. Però després vindrà el descens, que igual com és oposat a l’ascens, simbolitza exactament el contrari, és un dels pitjors moments que la protagonista travessa. Tan gran és la seua tristor, que res del que abans admirava li seguia atraient, i tot pel desengany sofert a l’assabentar-se’n de l’edat del pastor que tan jove suposava. 

Alguns estudiosos han afirmat que el pastor es troba directament relacionat amb el mestre de Victor Català, Joan Maragall. Gaietà simbolitza en la novel·la la saviesa, la prudència, el lloc on aferrar-se per la Mila, a l’igual que Maragall en la vida de Caterina Albert, que és la referència per ella.

És tan profunda i complexa l’obra de Victor Català, que és difícil esmentar sols per damunt aquest món amagat entre les seues paraules. Per acabar m’agradaria referir-me al final tràgic, comprés en els dos últims capítols, quan l’Ànima viola la Mila i aquesta pren una decisió que, des del meu punt de vista, ha estat la més encertada de totes per la seua part. L’estructuració del moment i les paraules utilitzades són immillorables, fins i tot impacta cada segon de lectura, i sobretot les que són dirigides cap a en Matias quan aquest intenta marxar de l’ermita junt amb la Mila:
 “-Tampoc, amb tu! Mai més...! No provis pas de seguir-me... Te... mataria!”.

 Definitivament, aquestes paraules marquen un abans i un després en la desgraciada vida de la Mila.

dimarts, 5 de març del 2013

La mort de Guillem


FUSTER, Jaume : La mort de Guillem Edicions 3 i 4. La biblioteca de Jaume Fuster. València, 2000


La mort de guillem és una novel·la basada en una història real, gira al voltant de l'assassinat de Guillem Agulló, un jove antifeixista-independentista dels països Catalans que va ser apunyalat per un grup de feixistes, el 2 d'abril de 1993 a Montanejos, solament per tenir una ideologia política diferent.
És un llibre que conta els fets amb una gran objectivitat, ja que descriu perfectament l'assassinat de guillem, les declaracions tant dels assassins com dels companys de Guillem, els comunicats dels advocats i les explicacions dels policies.
El que més m'ha impactat es la sang freda que van tenir els assassins de Guillem, ja que, una vegada que l'han apunyalat, se'n van cantat. També m'ha impressionat quan a Penya Ultra del valència va escriure una pancarta que deia “Guillem, Jódete” i després sense cap consideració li van tirar tota la culpa a dos menors quan, en realitat, van ser tots els de l'autobús qui havien participat.
Per una altra banda cal dir que transmet molt bé el sofriment dels pares de Guillem i la solidaritat de milers de persones que van eixir al carrer a manifestar-se contra la violència feixista.
Per últim, assenyalar que hi ha fragments com el de la mort de Guillem que es repeteixen per tota l'obra. Jo pense que és per a donar-li mes èmfasi a eixa acció i fer que estiga present en tota l'obra i ajudar a contrastar les informacions amb més facilitat.


Reportatge sobre la mort de Guillem Agulló. http://www.vilaweb.cat/.../agullo.pdf





Josep Guardiola 1bat A

Comentari 'Sospirs de Babel', per Miguel Angel


LLOPIS, Tomàs: Sospirs de Babel. La Sínia del Tall, Mallorca, 2006.



 El llibre  Sospirs de Babel és un llibre de poesia, que consta de 66 poemes de diferent llargària que es poden dividir en set parts principalment. Cadascuna d’aquestes parts tal vegada representen una porció de la naturalesa com el Temps, el Sospir o rugir d’una Ciutat (Babel, en aquest cas), l’Aigua, etc.

 Aquesta era la primera vegada que em llançava a llegir un llibre de poesia i ha segut una experiència grata que recomane a tothom donat què és una manera diferent de llegir però igual o més atrapadora fins i tot. D’aquesta manera es pot fer curt el llibre, ja que la poesia t’envolta d’una manera molt més pròxima.

 Només començar, el poeta, ens deixa amb aquestos versos:

            Passava i, distret,
            sense que me n’adonés,
            em tocà la galta.
            Punyetera. Per què
            no venies abans?

 Aquesta petita estrofa forma part de l’anvers, i pense que està en el lloc idoni per tal de començar ja què fa referència a la inspiració, que sense un bon grapat i bona cosa de ganes moltes coses no es podrien fer.
 Junt a aquest petit poema hi ha hagut dos més que m’han cridat l’atenció: Eau d’Evian.

            Com un missatger alat,
            com la paraula revelada,
            com l’essència de perfums remots,
            com el record que deixen els viatgers,        
            com el so del silenci quiet,
            com la fortuna que s’escapa de les mans,

            l’aigua.

            Ara,

            la natura reduïda,
            el geni tancat,
            i segellat
            en una ampolla.

 El poema tracta o es bassa en una marca comercial d’aigua francesa, anomenada Evian, i reflecteix les característiques tal i com són: un missatger alat, essència de perfums remots, etc.
 M’ha cridat l’atenció perquè mai esperava que un poema fera referència a una aigua en concret, sinó sempre com a aigua en concepte general.
 L’altre poema que m’ha interessat ha segut el de Josafat,El Campaner. Aquest és un poema que parla de la història de Josafat i he pensat d’anomenar-lo perquè ha segut una coincidència que nosaltres estiguérem llegint-lo a classe i justament apareguen en el llibre unes estrofes que fan referència al campaner i, a més a més, sé de segur que si no haguera llegit la seua història ara per ara encara no entendria aquest poema.

Miguel Angel Bisbal
1r Batx - B

dilluns, 4 de març del 2013

TIRANT LO BLANC

MARTORELL, Joanot: Tirant lo Blanc. Bromera colecció. Els nostres autors. Alzira, 1994.

Tirant lo Blanc és protagonista de la novel·la, cavaller Bretó.
De manera valenta enfronta les aventures guerreres a Tunícia, Sicília i Rodes, salva l'Imperi Bicentí i es converteix en Cèsar de l'Imperi. Després d'aquesta història, mor d'una malaltia.
Aquesta obra, combina els ideals del món de la cavalleria amb el realisme.
El llibre és prou entretingut ja que està dividit en molts capítols de poc contingut i cadascun conta poc a poc i molt detalladament tota la història. És bastant interessant.
Els fets, en basar-se en la realitat, fan que s'allunye del tipus de llibres infantils en els que es veuen moltes coses irreals com dracs o encanteris on el protagonista sempre guanya i mai queda ferit.
Per una part, la novel·la de Tirant lo Blanc m'ha agradat, però per altra no. No m'ha agradat perquè en la lectura hi ha alguns capítols que hi ha escrits un poc pesats bastant difícils de llegir, generalment religiosos, encara que ja sabem com és d'important la religió a l'Edat Mitjana.
La novel·la m'ha resultat bastant interessant gràcies als seus personatges, als capítols on hi ha escenes d'humor, erotisme i sensualitat, que et deixen amb la intriga.
Hi ha novel·la de cavalleria, novel·la històrica, novel·la militar, novel·la de costums, novel·la eròtica, novel·la psicològica, etc.Tirant lo Blanc, relata tota mena d'aventures, descriu escenes amoroses i sensuals, totes les característiques del món de la cavalleria.

Aquesta novel·la és una de les novel·les més importants de la literatura catalana.
La novel·la de Tirant lo Blanc m'ha semblat agradable a l'hora de llegir-la generalment. No es una narració complicada d'entendre i els fets són interessants.

El fet que apareguen personatges nous amb intencions curioses fan que no es faça una lectura pesada.
El final de la novel·la es bastant trist ja que al llarg de la novel·la s'agafa estimació per algun dels personatges que apareixen constantment en la novel·la.



HÉCTOR MUÑIZ PONS