La frase o el vers

"Si enderroquéssim l'escola, quin bell centre d'interès"
Carles Salvador

dimecres, 26 de desembre del 2012

Qui dóna nom a la novel.la.


SIMÓ, Isabel-Clara: Júlia. Edicions Bromera. Esguard. Alzira, 1983.


Vagues, descontentament social, diferències que semblen insalvables entre les diferents classes socials, relacions amoroses, negocis que triomfen o cauen.... Aquesta novel.la, com moltes altres embarca molts temes i podem parlar d’ella des de punts diversos.
 Personalment, voldria parlar-vos de Júlia, la dona que dóna nom a la novel.la. En ella podem veure la diferència entre una dona forta de l’època i una de dèbil. El seu caràcter conservat, net, treballador, intel.ligent i els seus pensaments freqüents de pujar de classe social, de fer-se respectar, són els motius pels quals arriba a controlar una família tan prestigiosa com la Romeu. Però darrere de qualsevol “heroi” hi ha algú que l’haja motivat o “preparat”. En aquest cas, va ser son pare qui la va preparar. Ell li va introduir pensaments diferents als esterotips antiqüats de la gent. Va ser son pare qui la va ensenyar a comportar-se com una senyoreta, a aspirar a ser com a tal, i si era possible, ser-ne de veritat.
 No obstant, cada cosa té el seu cost, i el seu ha sigut renunciar al seu amor , Rafelet, a suportar crítiques, a encarar-se a la senyora de la casa. Tot això, si fórem nosaltres potser no ho podríem suportar, no podríem entendre per què ho fa, però ella sap molt bé que vol fer-ho, vol escapar d’una vida plena de preocupacions sols pel fet de com menjar el dia següent, dels insults sobre el que va ser son pare o l’ofici que va practicar sa mare, de l’enveja que sentia cada vegada que veia les senyoretes ben vestides i ben servides. És com una persona que ha patit fam, sap el sofriment i no vol tornar a experimentar-ho, vol fugir d’aquest dolor.
 L’altre cost que ha hagut de pagar ha sigut la tristesa del final, el penediment d’haver deixat anar l’amor, el desig de més amor, del que Josep no ha pogut donar-li; veure que tots morien i que ella tenia una petita part de la causa. Finalment va visitar Dolors, la sogra a qui va arrabassar el poder. La veia impotent, a la vegada que ella envellia també i sentia que era freda i sense sentiments, que havia perdut a aquella xica innocent que era abans. Era respectada pels qui en principi la miraven malament, però abandonada pels qui ella volia. Aquest era com una mena de càstig, el que s’aplica a qui venia la seua ànima pel desig de més poder, de més diners.

diumenge, 23 de desembre del 2012

Cartes a una filla amb síndrome de Down


Espinàs, Josep Maria: El teu nom és Olga. Edicions La Campana. Barcelona, 1986.

Comentari
Aquest llibre està composat per diverses cartes que l’autor teòricament escriu a la seua filla, Olga. Dic teòricament ja que, aquestes no anaven dirigides a la filla sinó que serveixen per a donar a conèixer al públic com és o ha de ser la relació d’un pare amb una filla amb síndrome de Down. L’autor, al principi, veu dificultats en dur una vida normal, segons la societat, però finalment acaba adonant-se que la seua filla és igual persona que la resta, no per tindre un retard mental és menys humana o té menys sentiments. A més, el pare s’adona      que la filla desenvolupa altres capacitats que la resta no posseeix, com per exemple recordar els espais o les zones que potser només ha vist una vegada, com és el cas de Londres. Un altre cas, també molt curiós, és el fet que no puga memoritzar les cançons que escolta però sí que pot inventar-se la lletra i seguir una melodia perfectament, l’autor ens dóna l’exemple d’una cançó, de l’Estaca. També, ens explica quins trets ha heretat Olga d’ell, com el d’enfadar-se sense poder evitar-ho davant d’una falta de respecte quan s’és en públic o que cal tindre temps per treballar però també per fer el gandul. Després, Espinàs, ens conta com canvien els objectius en la vida d’una persona amb Síndrome de Down, ja que, en el cas d’Olga, no pensa en el que farà al cap d’un any o si vol tindre més riquesa, cases o empreses sinó en que ha de fer en un mateix instant o com pot fer felices a les persones q ue l’envolten. També, es preocupa al veure xiquets amb el mateix cas i que han pogut dur a terme mes estudis que Olga, per la qual cosa, ell es pregunta si haguera pogut fer alguna cosa més per la seua filla. Finalment, acaba explicant que no s’ha preocupat mai del que passarà i qui s’ocuparà d ’Olga després de la seua mort, però si ella morira abans que ell, ja que les persones que posseeixen aquest síndrome no tenen tanta esperança de vida, no s’imaginaria una vida sense ella.
El tema principal és la relació familiar entre una pare i la seua filla amb síndrome de Down. Realment, aquest llibre ha estat molt interessant, ja que et dona a veure una concepció del món completament diferent a la que t’imagines. Fa que Olga tinga una vida molt normal però això només es pot aconseguir si la consideres normal. Destacaria d’Olga que posseeix una gran positivitat en el seu caràcter: quan fa la primera comunió es posa contenta per poder caminar en compte de queixar-se del mal que li feia la cama o per no poder caminar correctament.
Josep Maria Espinàs i Massip (Barcelona, 7 de març de 1927) és un escriptor, periodista i editor català conegut del gran públic per les novel·les, per les cròniques de viatges i pels articles periodístics. Els articles d'Espinàs es caracteritzen per l'amenitat i la diversitat de temes tractats des de diversos tons, mostrant la faceta d'un home molt humà i terriblement cívic. Probablement, com ell diu, Olga ha intervingut en la seua personalitat i s’ha tornat més humà. En aquest llibre utilitza un llenguatge molt pròxim o familiar ja que les cartes són escrites per a la filla.

Luis Dalmau Mestre
1 BAT 

D'obrera a senyora a l'Alcoi de la Revolució del Petroli


SIMÓ, Isabel-Clara: Júlia. Edicions Bromera. Esguard. Alzira, 2004.

Aquest llibre ens parla de Júlia, una jove obrera, que passa de treballar durament a la fàbrica tèxtil dels Romeu a Alcoi a convertir-se en la propietària. Júlia és una obrera jove i bonica que li agrada anar molt ben vestida, la qual cosa és molt estranya ja que sembla quasi impossible que una persona que només té la preocupació de guanyar el seu míser salari i poder menjar, es preocupe tant per la vestimenta. També, moltes vegades li fa fàstic el contacte amb homes, probablement per la mancança de la figura paterna. Júlia està prou obsessionada amb la mort del seu pare i junt amb el seu promés, Rafelet, busca la causa de la seua mort, però després una vegada casada ja ho deixa de costat aparentment.
En un principi, Josep Romeu té molt de poder perquè obliga Júlia a casar-se amb ella, encara que ella tampoc posa massa impediments, però després es veu com la mare de Júlia s’imposa davant d’ell i aconsegueix que li done la seua pensió. Es podria dir que inicialment la qui porta tots els assumptes de la casa és Dolors, la sogra de Josep, però una vegada obliguen Júlia a operar-se per no tindre fills i donar l’herència als seus néts sembla que es deixa un poc imposar per Júlia, probablement perquè ja es trobava massa vella per dur-ho tot endavant. D’altra banda, també sembla estrany que Júlia accepte quedar-se estèril mentre que en aquella època la funció de la dona era tindre fills i cuidar-los, per molt diferent que fora i això ens demostra que només li interessa medrar. Probablement no es que tenia pensat ascendir socialment però com tampoc estava massa interessada en Rafelet doncs agafa aquesta oportunitat.
En el personatge de Josep, l’autora ens mostra una persona incapaç d’afrontar els problemes familiars i completament frustrat al considerar que no es mereix la dona que té. També caldria dir que no sé si és bastant justificable que Júlia maltracte Dolors, ja que ella només va dir a qui havia vist en la mort del Pelletes.
Aquest llibre també conté un apèndix fet per Àngel Beneito i Francesc Xavier Blay, on ens explica i ens ajuda a comprendre detalladament els fets i el context en que es produeix la revolució del Petroli.

Una obrera es converteix en senyora al casar-se amb el propietari d’una fàbrica tèxtil d’Alcoi. A més, comença amb la intriga de per què e l pare de Júlia fou dels pocs que va estar empresonat i després mort entre tots els que van actuar en la revolució del Petroli.
El contingut del llibre no ha esta difícil d’entendre però mai s’ha vist quin era l’objectiu final del relat, sinó que es podria dir que és una novel·la que simplement narra una història de la revolució del Petroli i ambienta molt bé la societat valenciana de l’època.

És clar que Júlia és el personatge més descomunal o diferent de la novel·la,  primerament per adaptar-se quasi amb normalitat a la vida de classe alta, després pel seu rebuig a les relacions amoroses amb homes excepte amb el qui es besà a Barcelona, però com ella diu, actua com si fóra un home perquè fins i tot ella acaba portant la fàbrica des de casa perquè els fills no en saben.

Realment és un llibre que aconsegueix endinsar-te en l’Alcoi de final de segle XIX amb l’argument que explica tots els fets que ocorregueren realment, com les organitzacions anarquistes, els federalistes,... L’argument, moltes vegades es poc informatiu ja que no es sap per què J úlia fa i accepta les coses.

Isabel Clara Simó i Monllor és una escriptora, periodista i política alcoiana. Joan Fuster va ser qui impulsà a l'autora a escriure este llibre, en llançar un desafiament als escriptors alcoians per a que tractaren la revolució del Petroli.

El narrador utilitza un llenguatge culte i els personatges utilitzen el llenguatge típic d’Alcoi, sobretot destaca l’ús dels diminutius.




Luis Dalmau Mestre
Assignatura: Valencià
1BAT  A

dissabte, 22 de desembre del 2012

La nostra identitat



FUSTER, Joan: Nosaltres, els Valencians. Edicions 62. Llibres a l’abast. València, 1962


Portada del llibre,  Edicions 61
Cal dir abans de tot, que per poder llegir i entendre aquest imponent llibre de Joan Fuster, un alumne de batxiller com jo l’hauria de llegir unes 3 vegades i encara deixaria caps solts. Amb la lectura de Nosaltres, els valencians, m’he adonat de la importància d’aquest en la nostra cultura i el punt d’inflexió que tan elaborat llibre marca. Podem deduir mitjançant el títol que es tracta d’un llibre que de segur ens referma la idea dels valencians com a poble i de la nostra identitat. Fuster comença aquest assaig amb les paraules franceses “On n’écrit pas les livres qu’on veut”. Al meu entendre, aquestes paraules indiquen que ell no és la persona més adequada per escriure un llibre com aquest degut a que el seu contingut és tan ric en dades i fets històrics que més que un escriptor, hauria d’escriure’l un historiador. Fuster, però, crec que és la persona més adequada per escriure un llibre tal com Nosaltres, els valencians degut a la dedicació per la seua, i nostra, cultura. Llegint aquest llibre m’he adonat de la dificultat afegida del text. Primer, la manera d’escriure i d’estructurar un text de Fuster, i les paraules que utilitza fan que s’haja de minorar el ritme de lectura per poder entendre el sentit i el significat de cada paràgraf, que mai n’és ben poc. I després m’he trobat amb tan gran quantitat de dades històriques juntes que obliguen a ignorar-ne unes quantes per poder abraçar tota l’obra. 

Cal nomenar també que no es seguix un ordre cronològic, sinó que Fuster ens presenta informació d’una època i dos pàgines després ens trobem a segles de l’anterior. No obstant, fora d’aquest desordre cronològic, es manté un cert ordre i una certa estructura internes que realment sorprén pensar que una persona haja sigut capaç d’escriure-ho.

Pel  que n’he pogut saber, Fuster va escriure aquest assaig inspirat en Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives. El títol que Jaume li volia posar era Nosaltres els catalans, però va decidir-se’n per aquest altre per la censura que en aquells dies tant limitava els nostres escriptors. He observat que a la primera pàgina del llibre de Fuster es troba “ l’informe de censura ” que es va fer abans de ser publicat, i realment em molesta pensar que una persona aliena al sentiment d’ésser valencià tinga el poder d’agafar-lo i eliminar qualsevol cosa que no siga apta segons ell.

 De segur que qualsevol escriptor actual escriu els seus llibres més còmodament sense estar pendent que pels seus escrits anava a passar l’opressiva censura de la dictadura.

El somni de Joanot Martorell



MARTORELL, Joanot: El cavaller Tirant lo Blanc. Edicions 3 i 4. Llibres clau. València, 1992


Portada de la primera edició (1490)
El Tirant lo Blanc ha sigut una de les millors obres que he llegit, i encara que no ha sigut l’obra completa he pogut, primerament, detectar aquest desig de l’autor de voler tenir el gran honor i fortuna del cavaller al que crea. És també possible comprendre molt bé l’ambient d’aquella època, aquesta manera de resoldre els problemes tan violentament i la importància de la figura del rei i la reina. Aquests en aquella època tenien un paper molt diferent a l’actual. En les primeres pàgines trobem un rei atemorit pels atacs dels moriscos i quan ja no sap si tindrà alguna possibilitat de resultar vencedor, després de fortes lamentacions, li apareix en un somni la Mare i el Fill, que es pot sobreentendre que és la Mare de Déu,  i li comunica que li done el seu regne a un ermità. Ací entra en joc el gran paper que té la religió en aquells temps. Quasi totes les grans decisions que actualment no trobem morals, abans es justificaven amb la religió i el rei mateix es deixa portar simplement per un somni i d’això mateix depèn el futur del seu regne. Per a mi aquest aspecte em pareix un tant desorbitat, el cas que és fet cap als aspectes religiosos deixant prou a banda  el propi sentit comú, però bé, eren altres temps i així s’obrava. Aquest rei em sorprén pel que fa a la confiança que és capaç d’atorgar a un “simple desconegut”  perquè de l’ermità va dependre el futur del regne.   

Resumint un poc, el comte ermità Guillem de Varoic es fa amb el regne durant un temps però després d’aconseguir el millor bé per al seu senyor natural i per a la seua pàtria, decidí anar a seguir amb la seua antiga vida en una ermita. Així en aquell lloc casualment apareix en Tirant, i a partir d’ací comença la utòpica vida d’aquest gran cavaller.

Fragment de l'obra escrit en català antic.

Desviant un poc l’atenció pel que fa a l’argument, vull parlar sobre el tracte que es feia la gent, és a dir, la manera de comunicar-se els uns amb els altres. S’utilitza molt freqüentment el pronom “vós” per designar a la segona persona del singular i així les formes verbals corresponents a aquest pronom. Personalment em pareix molt més formal i més agradable a l’oïda que el vosté o el típic tu.

Per acabar voldria dir que aquesta gran obra de Martorell no fou oficialment acabada i revisada per aquest autor degut a la seua mort i no és sinó el seu bon amic Martí Joan de Galba qui s’encarrega de revisar i de tenir cura de la seua obra. S’ha arribat a afirmar que alguns capítols foren escrits per Galba però estudis recents ho negen.

Havent sigut o no Joanot Martorell el que ha escrit la totalitat dels capítols, estic segur que cadascun d’ells mantenen viu el seu “somni” de ser el millor cavaller del seu temps.

Carles Siscar Gelo

EL BES DE L'AIGUA


CAMBRILS, Elvira: El bes de l’aigua. Edicions del Bullent. Miratges.Pego, 2010.


El bes de l’aigua d’Elvira Cambrils està compost per dues narracions. Per una banda, tenim un relat del present que abraça des de l’any 2005 al 2007. En aquest temps es produeix l’explosió urbanística al País Valencià. Per altra banda, tenim una narració centrada des del mes de Gener al de Novembre de l’any 1933. El 1933 estem en la II República,  aquesta data és significativa perquè per primera vegada en la història, la dona exercix el dret a vot.

Maria Cambrils
En la historia del present, la protagonista és Maria Sendra que l’han operada d’una poliquistosi ovària bilateral. Es sent trista, dèbil i per a desconectar de l’estat postoperatori comença a escriure una novel·la, basada en la II República, que per a ella és una forma de relaxar-se.
Hi ha dos espais narratius; en el relat que ens parla del present, l’escriptora el centra en les localitats d’Uixola, Mallorca, El Cabanyal i Parcent. Aquests pobles són els més representatius de l’esclat urbanístic. El 31 de Gener de 2006, a Parcent, van aprovar tres PAIs que implicava la construcció de 1800 domicilis. Això suposava, per a molts dels que vivim a Parcent, la destrucció d’una part de la nostra terra i paisatges com El Carrascal. En la història de 1933 el personatge principal és una dona escriptora feminista, Maria Cambrils Sendra. Aquesta dona marca un abans i un després en la guerra contra la independència de la dona d’aquella època. Maria Cambrils es formà en cases de dones.  L’altre espai narratiu, en la novel·la basada en la II República, és Uixola (alqueria musulmana que més avant, amb la cristianització, s’anomenaria Pego). El personatge més important és Pere Guitart, basat en  Carlos Guitart. Aquest personatge  és un jove fantàstic, d’esquerres que ajuda els pobres d’una manera o altra.

La història del 1933 ha mostrat ser com una vista d’aquella època; com es vivia en aquell temps. En la novel·la d’Elvira Cambrils apareixen diverses escenes de com era a vida social, política i les idees que tenien en aquella era. Les escenes que més m’han agradat  han sigut la de les dones que estan rentant la roba al llavador, i l’altra quan aquell dia d’estiu van a banyar-se al riu Bullent. En la narració que parla del present destaca la corrupció política. També ens mostra la vida personal de Maria i com te de viure-la amb eixe temps. En una part de la novel·la  relata la il·lusió que té d’escriure la història de la II República i va buscant informació per a redactar-la. Maria Sendra es sent molt identificada amb el personatge de Maria Cambrils i  va seguint el seu exemple. En el que es diferencien és que Maria Sendra té una visió de l’amor diferent a la de Maria Cambrils. La protagonista creu que l’amor ha de ser lliure i per a expressar-ho en la novel·la ens mostra que Maria és amant de Lluís, el que va ser el seu marit, i és novia de Miquel. També podem veure clarament que defensa l’avortament lliure.

El bes de l’aigua és complex però molt fàcil de llegir. Conté molta informació històrica i molts noms. Està ple de reflexions,  introdueix molts diàlegs i impressions que té la protagonista en els viatges que fa. Per a molts que no vam viure en aquella època, ens transporta als costums i a la cultura que hi havia abans i podem arribar a veure com era la gent d’aquell temps.
Lara Sirera

dijous, 20 de desembre del 2012

EL TEU NOM ÉS OLGA


ESPINÀS Josep M. : El teu nom és Olga. Edicions La Campana. Barcelona, 2009.

Aquest llibre està compost per cartes que li escriu Josep M. Espinàs a la seua filla Olga, que té síndrome de Down . Tota l‘obra gira al voltant de la xiqueta però al mateix temps tracta tot tipus de temes, però sempre relacionats amb ella. Amb aquest llibre Espinàs ha pogut expressar tota mena de sentiments i oferir a tot el món una altra visió sobre la gent “subnormal”. Gràcies a Olga i el que diu son pare ens adonem que moltes vegades utilitzem termes inapropiats cap a la gent amb problemes o simplement els utilitzem com un insult, sense pensar que podem ferir a algú. També demostra que moltes vegades ens guiem per prejudicis que no ens deixen veure realment la realitat i el que ens envolta.
Olga és una xiqueta que, a pesar del seu problema de deficiència intel·lectual, és excepcional. És molt bona persona, sempre es preocupa pels altres, té un cor grandíssim i és molt volguda per tots. Què podem arreplegar de tot açò? Que no hem de jutjar les persones pel simple fet de tindre deficiències “ mentals” perquè, en molts casos, aquestes persones es preocupen pels altres més que les persones que estan “normals”.  En realitat, el que vol aconseguir l’escriptor és que la gent es conscienciï, que pensi abans de parlar, que òbriga els ulls i que pensi un poc amb els altres, a part d’escriure tots els sentiments cap a la seua filla.
Personalment, crec que és un llibre molt bonic perquè com és en part una història real, fa que t’identifiques més. El que vull dir, és que fa que reflexiones sobre coses que, en el meu cas, no havia pensat abans i que t’adonis que hi ha persones que realment sofreixen molt.





Anna Buis Orihuel

dimecres, 19 de desembre del 2012

El teu nom és Olga


La lectura d’aquest llibre ha sigut interessant. Ha sigut un llibre, que m’ha acostat un poc més als afectats de la malaltia del ‘’síndrome de Down’’. Aquest autor, m’ha fet veure d’una manera diferent aquestes persones, no vol dir que jo, abans de llegir-lo els menyspreara, però ara els veig com a persones normals, amb el xicotet defecte que diu l’autor: No poden obtindre uns grans estudis o treballar a qualsevol lloc; però si que poden realitzar estudis fàcils o treballar en llocs adequats per a ells.
Al cap i a la fi, son persones, son humans, i ells no tenen la culpa de ser així. Per això no hem de mirar-los en males cares, cridar-los amb menyspreu o simplement ignorar-los; està be que a vegades els faça falta ajuda externa, però no sempre, són autosuficients i poden actuar per si mateixa.
Una vegada vaig tindre la oportunitat de estar amb una d’aquestes persones, i pense que l’autor té raó en tot allò que diu, aquestes persones són molt carinyoses i afectives, per tant mai les vorem enfadades; t’ofereixen tot allò que tenen. Per exemple, Olga li oferia la televisió al seu pare, quant ella estava mirant-la ja que veia que a un altre canal estaven fet algun programa que al seu pare li agradava.
Per a finalitzar, em pose en la pell de l’autor: Ningú espera ni vol tindre un fill d’aquestes característiques. Si ens passa a nosaltres, no hem de pensar que és un càstig que ens dóna la vida, sinó un repte més, hem de intentar que aquestes persones, s’involucren en la societat tant com les altres, no tenim el perquè d’amagar-les ni molt menys de avergonyir-nos d’elles, són els nostres fills i hem de cuidar-los igual o millor que als altres, ja que necessiten un major recolzament.  

Juan Carlos Oltra Vicens 

dimarts, 18 de desembre del 2012

El bes de l'aigua


CAMBRILS, Elvira: El bes de l'aigua Edicions Bullent. Picanya abril del 2010


Portada
El tema principal del llibre és que l'escriptora Maria Pons està escrivint un llibre sobre la Segona república. A la novel·la, van alternat-se parts de la vida de Maria Pons amb fragments del llibre que esescrivint.

M'ha costat un poc entrar a la lectura per l'abundància de personatges però una vegada que he començat a entendre l'argument no he tingut cap dificultat.

Trobe molt interessat aquest llibre ja que parla de les lluites de personatges com el metge Guitart que donava servei mèdic a la classe treballadora que no tenia prou recursos per poder pagar un metge, era un metge que predicava la llibertat del poble, ensenyava als treballadors formes per no ser enganyats pels seus caps. Un dia anant a atendre una urgència va ser apallissat per un grup d'encaputxats que estaven en contra de la seua postura política possiblement foren els de la DRA (Dreta Regional Agrària) després li produí una malaltia que ocasionà la seua mort.
Maria Cambrils
Un altra protagonista es Maria Cambrils una feminista molt intel·ligent que lluita molt activament pels drets de les dones ensenyant-los que elles tenen els mateixos drets que els hòmens, que no deixen que el marit ni l'església les controle, va animar les dones a votar.
L’alcalde Barrachina va fer tot el que estava al seu abast per a millorar la vida del poble mentrestant que la dreta intentava manipular. Quan van arribar les eleccions fins i tot van arribar a col·locar un petard al  convent dels franciscans perquè culparen als socialistes, ja que els socialistes estaven en contra de la religió i en teoria la dreta la recolzava en eixe acte es veu clarament que feien qualsevol cosa per tal de tenir el poder. Barrachina va morir per defensar la república.
En el present Maria diu que continua una desigualtat entre l'home i la dona, la destrucció del país a traves de l'especulació urbanística...

El llibre mostra com en la Segona República aflora l'esperit d'avançar cap a una llibertat de tenir il·lusió que les coses podien canviar per a millor.

 Informació sobre l'obra: https://sites.google.com/site/elbesdelaigua/

Josep Guardiola Pérez
1 BAT-A

dilluns, 17 de desembre del 2012

El bes de l'aigua


Elvira Cambrils. El bes de l’aigua. Edicions del Bullent. 2010.

El bes de l’aigua es vertebra en dues línies temporals:

Una en que recrea el temps present. És una espècie de diari on la narradora Maria Sendra Cambrils explica la seua vida, i ho planteja des d’un punt de vista feminista i des de tot allò que suposa la llibertat personal i va tocant molt temes que hi fan referència. Maria és una dona acabada d’operar d’un tumor que tenia, i es troba depressiva. S’interessa per Maria Cambrils Sendra una defensora dels drets de les dones, es sentirà identificada amb ella, i també per altres personatges importants de la Segona República. Així decidirà escriure, aleshores l’escriptura serà una mena de teràpia per a ella i trobarà la il·lusió en aquests personatges. Vol donar veu als que durant molt de temps van estar silenciats.

L’altra es produeix l'any 1933 en la Segona República. Maria Sendra Cambrils conta i explica els diferents moments que van viure en aquella República. L’any 1933 va ser molt important, perquè va ser la primera vegada que van poder votar les dones a Espanya. L’espai on transcorre la historia es Uixola (Pego). Els principals personatges seran Pere Guitart un jove metge molt generós i lluitador, i Maria Cambrils Sendra una dona feminista que lluita per l’alliberament de les dones. Conta les historia de la vida de Pere, Maria i altres personatges com Pepa Pons. L’autora vol mostrar la vida social i política d’aquest moment, a més a més critica les neteges ideològiques que es faran en els següents anys.


He trobat aquest llibre molt interessant. És un llibre que dins es conten moltes xicotetes histories, que s'enllacen entre elles, i això és molt entretingut.

MARTA WOODALL


divendres, 14 de desembre del 2012

dijous, 13 de desembre del 2012

Comentari 'La Mort de Guillem', per Miguel Angel


FUSTER, Jaume: La Mort de Guillem. Narratives 3 i 4, València, 1996.


 El llibre  La Mort de Guillem ha sigut un llibre que m’ha impactat molt en el sentit que mai havia escoltat la història, i ara l’he poguda llegir de manera molt detallada.
 La manera com està escrit el llibre, de segur, ha ajudat a més d’un, com a mi, a esclarir tots els fets amb els més mínims detalls inclosos, perquè la historia està contada i relatada des de tots els punts de vista possibles, des dels testimonis, els seus companys, els assassins, el judicial, etc.

Un dels personatges en què m’he fixat ha segut Pablo C. S., per la seua sang freda a l’hora de dur a terme la ‘furgada’ i de clavar la navalla a Guillem sense pensar-s’ho dues vegades.

 Una de les curiositats que pense que té aquest llibre és el català central que utilitza, un dels exemples més clars és a l’hora d’anomenar les hores, un tant estranya per a nosaltres que parlem català occidental. Tres quarts de cinc, seria un dels exemples, que per a nosaltres son les 4:45 h.

 En definitiva ha sigut un llibre que m’ha agradat molt, per la seua trama i la delicadesa que utilitza l’autor a l’hora de contar els fets.
 És un llibre que recomanaria a tothom que li agraden les novel·les realistes.

No Tingues Por! - Obrint Pas


Miguel Angel Bisbal
1r Batx - B