OPÒTON

Ara ja fa tres vegades cinc anys, ço és manera de dir quinze, que hi vam arribar. Puc ben dir que la gent d’aquest poble és molt oberta, vull dir que tothom saluda i fa cas. Un dels dies que vam estar allí,  el meu cosí de Xalco i altres, no vull dir cosins sinó amics, vam sentir moltes persones parlar. Llurs veus venien de la Plaça del Poble. Ens hi vam acostar, la porta gran de l’església estava oberta al poble. Davant aquesta porta gran, hi havia una persona que ja vagava per La Casa Sense Portes ni Finestres, que és manera de dir que ja és morta. Vaig preguntar qui era i em digueren que era la Santa de nom Aurora. Al voltant d’aquesta, hi havia unes persones amb uns instruments musicals on també n’hi havien al meu poble, Tlalmanalco. La gent anava molt ben vestida, car era festa al poble. Quan van tocar les set del matí al campanar del poble, tots van callar i els músics van començar a interpretar una cançó que tenien tots davant, escrita amb tinta sobre fulls de paper d’àmatl. La gent de Parcent es va emocionar molt, car no era pas escoltada desde feia ara un any. Després d’aquesta primera interpretació, anaven a cada casa on hi havia alguna dona de nom Aurora o una festera i els tocaven aquesta cançó. Ans això no és pas tot, car a cada casa que anaven, els convidaven a menjars típics del poble!

Arribada la nit, la gent començava a arribar a la plaça. La Santa Aurora sortia per la porta de l’església damunt els muscles de homes. A una banda i l’altra de carrer anava gent de totes les edats, i dic de totes les edats perquè hi havia desde xiquets de bolquers fins a gent que ja deuria tindre més de quatre vegades vint anys. Aquestes persones anaven amb una roba molt rara, no vull dir lletja sinó rara perquè és molt diferent a la nostra i portaven uns pals llargs a les mans on a l’extrem d’aquest pal hi havia una llum, que deuria de ser foc. Entre una fila de gent i l’altra, anava un grup de xics i xiques de mitjana edat amb vestits molts extravagants i de diferents colors. A aquests els seguia la Santa Aurora i un grup de gent, que em van explicar qui eren però com ja tinc quatre vegades vint anys menys cinc, la meva memòria ja va fallant-me i  no sabria explicar-ho. Darrere aquest grup de gent, que com he dit abans no sé ben bé qui eren, anava el grup de músics interpretant belles cançons.

Va ser un dia molt especial viscut en aquell poble del Vell Astlan, anomenat Parcent. Si no tingués ara quatre vegades vint anys menys cinc, no em pensaria dues vegades tornar allà. Pel que m’han contat amics del Vell Astlan, a tots els pobles no es celebra de la mateixa manera, fins i tot hi han pobles que no es celebra. Crec que amb aquest escrit queda ben entés com és el dia de l’Aurora.

Lara Sirera Francés

Temps de batuda.

VALOR, Enric: Temps de batuda. Tàndem edicions. Obra literària completa d’Enric Valor. València, 1983.

El cicle de cassana és una trilogia. Els llibres que la formen són Sense la terra promesa (1980) Temps de batuda (1983) i Enllà de l’horitzó (1991).

Centraré el comentari en la segona novel·la. En el pròleg, titulat “el revés de la trama” Valor afirma que Temps de batuda és un autèntic exemple de “novel·la impura” on hi ha personatges i acció perfectament ficticis trets del no-res.

La família dels Genovard és una família del poble de cassana que queda desclassada pel repartiment de l’herència familiar. Per la mala situació econòmica se’n van a viure a Elda. Frederic va estudiar la carrera de Filosofia i Lletres. A Elda, Frederic, es posa a treballar a una fàbrica de calcer. Un dia la mare de Frederic, ell i la seva germana reben una carta on deia que la tia Adriana s’havia mort i que per això heretaven un mas situat a Cassana, l’Almussai. Se’n van a viure a Cassana pel Juliol de 1936, però volien tornar al pis de València pel Setembre.

La Casa Gran, l’Almussai, és el lloc per on passen tots (comunistes, socialistes…) i van deixant opinions. La informació sobre com està el país arriba molt indirectament: “Les ràdios de França diu que diuen que els carlins, allà pel nord, s’han apoderat de mitja Espanya”.

Temps de batuda és una novel·la molt autobiogràfica, la història ocorre juntament amb l’alçament militar franquista. En aquesta novel·la apareix molt la natura (les estacions, les temperatures, el dia i la nit…)

L’amor en aquesta novel·la també està present amb el desig sexual que sent Frederic cap a Irene, la filla dels propietaris del Mascabrer.

Pense que Temps de batuda és una novel·la costumista, perquè saps com vivien, vestien, caçaven els senyors; una novel·la psicològica, perquè veus com reflexionen els personatges, els que pensa cadascú i una novel·la històrica, perquè podem tindre com una imatge de com  van ser aquells anys al País Valencià.

Pel que fa al vocabulari, és un vocabulari molt complet. Hi ha paraules que no havia sentit mai i n’hi ha d’altres que sols havia sentit dir a persones grans, al poble.

Temps de batuda, ha sigut una de les novel·les que més m’ha agradat i la recomane a tothom perquè és la novel·la que millor retrata la revolució i la Guerra Civil al País Valencià.

Una mort injusta...

FUSTER, Jaume: La mort de Guillem. Edicions Tres i Quatre. Biblioteca Jaume Fuster. València, 1996.

La mort de Guillem de Jaume Fuster està compost per quatre parts. Abans de començar cada part cita a autors, com ara Vicent Andrés Estellés o Joan Fuster entre altres.

La primera part conta les coses que van passar la nit del 2 d'Abril de 1993 a Montanejos,  ho fa en forma d’interrogatori de tots els testimonis, majoritàriament amics de Guillem. Aquesta primera part acaba amb l'assassinat des del punt de vista del protagonista, Guillem. L’escriptor ho conta utilitzant la tècnica de la imatge en el mirall.

La segona part té un llenguatge vulgar. En aquesta part es narra com uns xics s'uneixen al IV Reich de Marxalenes, el que passa a Montanejos aquella nit i la fugida dels assassins.

La tercera part és la reconstrucció del cas amb els informes elaborats a partir dels testimonis. En aquesta part també interroguen els acusats.

La part que més m'ha agradat ha sigut l’última, perquè es pot veure tota la gent que es mobilitza per a donar suport a la família i amics de Guillem. Ho fan assistint a totes les manifestacions que es van organitzar per tot el País Valencià.

Finalment, pense que és un llibre molt fàcil de llegir i molt impactant. M'ha agradat molt, encara que pense que és un llibre un poc repetitiu, el recomane llegir a tots.

Lara Sirera Francés

EL BES DE L'AIGUA

CAMBRILS, Elvira: El bes de l’aigua. Edicions del Bullent. Miratges.Pego, 2010.

El bes de l’aigua d’Elvira Cambrils està compost per dues narracions. Per una banda, tenim un relat del present que abraça des de l’any 2005 al 2007. En aquest temps es produeix l’explosió urbanística al País Valencià. Per altra banda, tenim una narració centrada des del mes de Gener al de Novembre de l’any 1933. El 1933 estem en la II República,  aquesta data és significativa perquè per primera vegada en la història, la dona exercix el dret a vot.

Maria Cambrils

En la historia del present, la protagonista és Maria Sendra que l’han operada d’una poliquistosi ovària bilateral. Es sent trista, dèbil i per a desconectar de l’estat postoperatori comença a escriure una novel·la, basada en la II República, que per a ella és una forma de relaxar-se.

Hi ha dos espais narratius; en el relat que ens parla del present, l’escriptora el centra en les localitats d’Uixola, Mallorca, El Cabanyal i Parcent. Aquests pobles són els més representatius de l’esclat urbanístic. El 31 de Gener de 2006, a Parcent, van aprovar tres PAIs que implicava la construcció de 1800 domicilis. Això suposava, per a molts dels que vivim a Parcent, la destrucció d’una part de la nostra terra i paisatges com El Carrascal. En la història de 1933 el personatge principal és una dona escriptora feminista, Maria Cambrils Sendra. Aquesta dona marca un abans i un després en la guerra contra la independència de la dona d’aquella època. Maria Cambrils es formà en cases de dones.  L’altre espai narratiu, en la novel·la basada en la II República, és Uixola (alqueria musulmana que més avant, amb la cristianització, s’anomenaria Pego). El personatge més important és Pere Guitart, basat en  Carlos Guitart. Aquest personatge  és un jove fantàstic, d’esquerres que ajuda els pobres d’una manera o altra.

La història del 1933 ha mostrat ser com una vista d’aquella època; com es vivia en aquell temps. En la novel·la d’Elvira Cambrils apareixen diverses escenes de com era a vida social, política i les idees que tenien en aquella era. Les escenes que més m’han agradat  han sigut la de les dones que estan rentant la roba al llavador, i l’altra quan aquell dia d’estiu van a banyar-se al riu Bullent. En la narració que parla del present destaca la corrupció política. També ens mostra la vida personal de Maria i com te de viure-la amb eixe temps. En una part de la novel·la  relata la il·lusió que té d’escriure la història de la II República i va buscant informació per a redactar-la. Maria Sendra es sent molt identificada amb el personatge de Maria Cambrils i  va seguint el seu exemple. En el que es diferencien és que Maria Sendra té una visió de l’amor diferent a la de Maria Cambrils. La protagonista creu que l’amor ha de ser lliure i per a expressar-ho en la novel·la ens mostra que Maria és amant de Lluís, el que va ser el seu marit, i és novia de Miquel. També podem veure clarament que defensa l’avortament lliure.

El bes de l’aigua és complex però molt fàcil de llegir. Conté molta informació històrica i molts noms. Està ple de reflexions,  introdueix molts diàlegs i impressions que té la protagonista en els viatges que fa. Per a molts que no vam viure en aquella època, ens transporta als costums i a la cultura que hi havia abans i podem arribar a veure com era la gent d’aquell temps.

Lara Sirera