CONQUESTA DE VALÈNCIA

JAUME I: Conquesta de València (del <<Llibre dels fets>>). Edicions 3 i 4. Llibres Clau. Juny de 1993.

Aquest llibre és una autobiografia narrada en primera persona pel rei Jaume I, el qual té com a objectiu descriure la Conquesta de València. Aquesta la va viure el mateix autor, la qual cosa ens permet conèixer de primera mà la peripècia política i militar que va ser la conquesta i la conformació del regne de València, del nostre país, amb una precisió en els detalls, amb un joc d'interessos i d'intencions, amb una intensitat emotiva i amb una gran autenticitat.

Els fets que van transcorrent ens descriuen, al mateix temps, moltes ciutats conegudes( Lleida, la ribera del Xúquer, Borriana, Silla, etc. ), les quals estaven habitades pels moros, i la ciutat més important, València, tenia com a rei a Zaiyan. Aquest estava sempre molt pendent dels moviments del rei en Jaume, per a protegir les seues terres.

Aquesta lectura m'ha paregut molt correcta i precisa, ja que explica amb detalls tots els recorreguts, les personalitats dels personatges, les formes d'actuar de cadascun,... I el que més m' ha commogut d'aquest relat és que he pogut fer-me una idea de com fou Jaume I com a persona. També vull afegir que la forma com s'ha explicat aquesta història m'ha facilitat molt la seua comprensió, ja que provoca una certa atenció en tot moment, perquè té una manera molt divertida d'explicar els esdeveniments.

M'agradaria explicar alguns detalls sobre l'autor, que és el personatge principal. Aquest era molt astut perquè li venien a la ment moltes estratègies, les quals li van servir de molta ajuda en la conquesta. Un exemple que em va impressionar molt fou aquest:

                En Jaume va dir que agafaren tots els llençols d'aquells que portaven els cavalls i feren senyeres, i amb les llances, els escuts i els capells de ferro, anaren de costat entre els cavalls i el castell, i en anar tan prop dels cavalls, els moros pensarien que hi havia més cavallers dels que hi eren, i per tant, els moros, quan ho veurien, no gosarien acostar-s’hi.

Un altre detall que voldria remarcar és que sempre volia fer bé i honor amb els seus cavallers, encara que alguns dels seus homes sols li donaven suport per a després fer-se amb alguns castells, però ell era molt sagaç i sabia com controlar la situació.

També voldria fer notar que en Jaume preferia esperar que els moros es rendiren abans d'entaular batalla.

Per últim voldria opinar que el final és sorprenent perquè gaudeix d'una gran intensitat, ja que et fa reviure el fet més rellevant de la nostra història.

El rei En Jaume dirigí l'elaboració de la seua autobiografia entre els anys 1240 i 1270 aproximadament.

Celia Server Alemany

RIBERA

LOZANO, Josep: Ribera. Edicions Bromera. L’eclèctica. Alzira, 1991.

Ribera resulta ser un enigma a resoldre sobre la mort de Miquel Bisquert Bataller, el qual trobaren mort en una sèquia d’Algemesí. Ramon Alós Palau, un pescador de marjal d’Aljanet, fou qui el trobà.

En la trama apareix el personatge clau, Ismael Colomer, un detectiu privat que perdurarà durant tot l’argument. L’objectiu d’aquest és informar-se de la vida del Miquel acudint als seus familiars i amics més pròxims. En aquesta crònica coneixerem el vertader Miquel, i amb ell, tots els personatges que ens ajudaran a descriure’l.

Voldria afegir que hi apareix de sobte Teresa Llorens per mitjà d’una carta, on deia que estava molt interessada a descobrir l’assassí de Miquel i que premiaria Ismael si ho descobria, però mai més va tornar a escriure-li. M’agradaria avançar que Teresa, en realitat, no existeix...sinó que és la màscara d´una altra persona.

Aquesta lectura, des de l’inici, m’ha cridat l’atenció, perquè des d’un principi ja té certa intriga i, per tant, m’ha atret. El seu vocabulari riberenc, per a mi, és molt particular, però fàcil d’entendre. Per tant, no m’ha afectat en la lectura, ja que també he de dir que els personatges que participaven es relacionaven amb el detectiu d’una manera col·loquial i senzilla, amb confiança. Aquest detall és un de tants que m’ha facilitat la lectura i m’ha fet més fàcil el considerar alguns detalls importants i decisius.

Amb això, voldria detallar que mentre transcorrien els fets, la vida de Miquel Bisquert anava descobrint-se, i voldria dir que aquests moments són essencials per a la investigació d’aquest llibre, ja que el fan exquisit per al meu gust, i li acaben de donar la gràcia final, permetent que la seua lectura sigui, a demés d’entretinguda, fluida.

Per concloure, pense que l’autor ha fet aquest relat com a excusa per a mostrar la parla riberenca i, per això, ha utilitzat els personatges secundaris com a locutors amb la finalitat de fer veure el vocabulari de la Ribera.

A més, m’agradaria reafirmar que aquest llibre és impressionant fins al final, i que m’ha provocat una certa addicció durant tota la trama, ja que et fa mantenir la intriga fins al final i, a més, els personatges que van apareixent expliquen fets divertits i molt interessants que fan molt atractiva la lectura.

Pel meu gust, aquest llibre té un contingut molt ric en detalls. També he de dir que el final no ha sigut com esperava, ja que Josep Lozano, l’autor, pel que a mi em respecta, ha escrit el desenvolupament de la història de manera tan impactant, que m’ha provocat una certa esperança que el final seria sorprenent, ja que intuïa un final fora del normal. Però no em penedisc haver-lo llegit.

Celia Server Alemany 1r BATX. A

LES VEUS DE LA FAMÍLIA

MORA, Ignasi: Les veus de la família. Edicions Columna. Barcelona, 1992.

Les veus de la família és una història que explica les memòries d’una família no molt unida entre si, la qual no s’ha adonat que estaven distanciant-se i, per tant, perdent l’essència dels possibles records que es podrien difondre als seus descendents.

D’altra banda, tres dels seus components; la iaia, Gabriel i la tia Leocàdia, diguem-ne que en són els constituents de la família vertadera. No obstant, hi ha dos membres més que estan inclosos. Tenim al protagonista, un nen adolescent, i al seu propi padrí, el senyor Baltasar, germà de Gabriel.

Vull afegir que aquests darrers són bastant importants.

M’agradaria donar-li rellevància a Baltasar, el qual, a partir de la mort del seu germà Gabriel, s’aïllà socialment i sols mantingué conversa amb escasses persones.

Remarque que aquests germans tenien la mateixa ànima, igual forma de pensar, sensacions anàlogues i sentiments idèntics.

Baltasar decideix contar-li les memòries al personatge principal, les quals van relacionades amb la iaia, Gabriel i la tia Leocàdia, tots morts. El protagonista, de 15 anys, i el seu padrí, poc a poc, adquiriren una confiança especial. Baltasar troba que el noi és comprensiu i li confessa que sent les veus dels tres difunts; la iaia, Gabriel i la tia Leocàdia, la qual cosa és molt curiosa i, a més, el fa patir, ja que ell les sent, però aquestes no poden escoltar-lo a ell.

Aquesta lectura ha sigut completa i natural. Té una facilitat particular de transmetre els detalls. En canvi, també he de dir que la majoria del text té la seua lògica, a pesar que sovint siga invisible i, per tant, dificultosa de captar, en alguns moments.

Té un llenguatge col·loquial, agradós i familiar, el qual fomenta la lectura.

Ignasi Mora i Tarrazona redacta aquesta història en primera persona. L’obra està ambientada a la ciutat de Gandia, el que exemplifica l’estret vincle que uneix l’autor amb la seua població natal, tot i que actualment resideix a Benissivà (la Vall de Gallinera).

CELIA SERVER ALEMANY

EL TEU NOM ÉS OLGA

ESPINÀS, Josep M.: El teu nom és Olga. Edicions La campana. Barcelona, 1999.

J. M. E. dedica aquesta col·lecció de cartes a la seua filla malalta de síndrome de Down, i ho redacta mitjançant cartes dirigides a ella. Va explicant el procés de la vida de l’Olga, tenint en compte que la seua malaltia provocava rebuig social en eixa època, i per tant, les persones, en general, la rebutgen, a ella i a la malaltia. Tanmateix, ell, son pare, es veu afectat, en un principi, per la poca orientació, però aviat, observant la seua filla amb estima i comprensió, poc a poc, va entenent que ella, en si, és una persona més, amb sentiments i drets, però afectada per una malaltia que li provoca una manca de recursos mentals i racionals; una deficiència intel•lectual. Espinàs, com a personatge, m’ha causat una gran admiració perquè s’implica en buscar ajuda per a tindre coneixements i així poder ajudar la seua filla, i a més a tothom que pateix aquesta patologia.

M’ha sigut fàcil endinsar-me en aquest llibre, ja que hui en dia hi ha més coneixement d’aquesta malaltia i per tant ens és més fàcil posar-nos en la pell d’aquestes persones i saber que necessiten de la nostra comprensió i acceptació.

Ha sigut emocionant llegir aquest llibre perquè té una expressivitat especial i sincera, ja que intenta fer una crida de l’existència de persones com l’Olga, que poden tenir un entorn favorable, o no, depenent de si la família (de la persona afectada) comprén la situació i sap conviure amb ella de manera natural. Fins i tot m’ha paregut didàctic ja que pense que té com a finalitat fer-nos conéixer la malaltia i ajudar a  l’eliminació de prejudicis que es pot tindre cap a les persones que la pateixen.

Celia Server Alemany