Estil d'Opòton

Avui ja fa dos vegades vint dies que vaig estar en un poble anomenat Pego, que vol dir que fan cops, però no diu a qui.

Escric aquest record, encara que és prou difícil, perquè ja tinc vint vegades quatre anys i puc ben dir que quasi ho he perdut tot, fins la memòria.

La gent natural d'aquell poble, i no sé si m'explique amb això de natural car de natural tenien gairebé poc, eixia de les cases mentre el Sol s'anava ponent a la banda de Tlacopan. Era el dia sis vegades cinc menys ú del mes de març segons el compte del Vell Astlan, car ells diuen març com nosaltres diem Ceh, i encara no sé si això de natural queda ben clar.

Quan el Sol s'havia posat totalment per les escletxes de pedra, pels carrers del poble de Pego se sentien com trons. Vaig pensar que el Déu Huracán els havia tramés la mateixa inundació que els havia enviat als meus avantpassats per ser tan poc naturals. Això de natural és d'un altre tros que ve més endavant i ja serà dit amb bones paraules quan serà arribada l'hora.

Vaig saber que Huracán no estava furiós quan vaig veure que la tribu del poble de Pego no tenia por, ni fugia, ni es refugiava, tots estaven enderiats mirant persones rarament vestides i amb el cap acabat en punta. Deu i mig deu persones vestides d'aquella estranya manera, però sense el cap de punta, portaven als muscles altres persones que vaguen per La Casa Sense Portes ni Finestres, que és manera de dir que eren mortes, perquè ni tancaven els ulls, que amb això vull dir que no es movien, car tancar els ulls no es pot evitar si ets viu.

Vam preguntar què era allò i solament ens van dir que setmana santa. Aleshores vaig pensar que aquelles persones vagants per La Casa Sense Portes ni Finestres, que portava la gent sense el cap de punta als seus muscles, no eren persones naturals, ans eren sants, però feien por de tan sants.

A l'endemà vam abandonar aquell poble anomenat Pego, car temíem el càstig del deu Huracán per exhibir sants morts pels carrers del poble.

Encara que ja tinc vint vegades quatre anys, i com ja he dit abans, he perdut fins i tot la memòria, no he pogut esborrar del record la visita a aquell poble tan poc natural, i encara no sé si això de natural ha quedat ben clar.

Jordi Garcia.

Hi ha morts que pesen cent anys

LLOPIS GUARDIOLA, Tomàs: Hi ha morts que pesen cent anys.

3i4. Narratives. València, 2013.

En primer lloc, m'agradaria començar donant la meua opinió personal sobre aquesta novel·la. No ho fet mai en cap dels meus anteriors comentaris, però crec que és un cas especial. Mentre llegia Hi ha morts que pesen cent anys, he anat adonant-me que aquesta novel·la és el recull de les característiques que han fet triomfar les millors novel·les de la literatura catalana. Un exemple és que Tomàs Llopis ha tingut la capacitat, com ho va fer Enric Valor en el seu 'Cicle de Cassana', d'introduir i de descriure prop de seixanta personatges d'una manera en què perdre el fil del que està ocorrent és quasi impossible. Un altre exemple que reforça aquesta afirmació és la utilització del record com a tema principal de la novel·la. Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga utilitza el mateix tema principal. Un últim exemple és l'aparició d'un personatge un tant estrany i místic, que prediu el futur i adverteix dels perills que ocorreran. Aquest mateix personatge l'utilitzà Josep Lozano en 'El mut de la campana'. La introducció d'aquests personatges dóna la incertesa necessària per a seguir llegint i per a veure com continua la novel·la. Pense que és un bon recurs.

Per una altra part, m'agradaria destacar la descripció que fa Tomàs Llopis de la societat de l'època. Com a bona novel·la històrica, ho ha de fer obligatòriament, això. Però m'ha sorprès com, per exemple, li ha donat la importància que li pertocava al camp, ja que en aquella època, era un factor que influïa molt en la supervivència del poble, entre altres. També m'ha semblat curiosa la creença popular que ha introduït l'autor en la novel·la: religió, dites, refranys... La utilització d'aquests recursos ajuda a entendre d'una manera més fàcil el que pensaven en aquells temps.

Una altra característica que m'agradaria destacar de Hi ha morts que pesen cent anys és el detall exacte dels llocs on ocorren tots els fets. M'ha impressionat molt com Llopis ha detallat des de la València fins al Beniarbeig del segle XVII, passant per tots els poblets, camins, rutes, muntanyes i coves del lloc. El que m'impressiona no és sols això, sinó la capacitat que ha tingut d'imaginar-se com eren aquests llocs quatre segles enrere. Una feina complicadíssima que Tomàs Llopis ha sabut aconseguir amb èxit.

Per últim, m'agradaria destacar la trama discontínua d'aquesta novel·la. Tomàs Llopis ha utilitzat l'anticipació, l'el·lipsi, la simultaneïtat i la retrospecció per a atrapar el lector. Aquests recursos proporcionen, com ho fa el personatge místic i estrany, un punt d'incertesa que sempre et deixa amb ganes de més, fins al final.

El vocabulari utilitzat per l'autor m'ha semblat laboriós, crec que poques voltes en totes les 326 pàgines que té la novel·la ha repetit un adjectiu. També he de dir que alguna que altra vegada, m'ha paregut una mica difícil d'entendre. Però res que no es puga solucionar amb un bon diccionari.

En definitiva, i ja per concloure, pense que aquesta novel·la és una oportunitat que ens dóna Tomàs Llopis de conèixer la història del nostre país i de les nostres arrels. A més, d'una manera més indirecta, ens ajuda a adonar-nos que hem de lluitar pel que volem i desitgem. Sobretot en els temps que corren, perquè entre l'època en què està ambientada la novel·la i l'actual hi ha un gran paral·lelisme. Per això, hem d'aprendre dels protagonistes i aplicar-nos-ho, així podrem canviar moltes coses del present.

Jordi Garcia.

Guillem Agulló, ni oblit, ni perdó!

FUSTER I GUILLEMÓ, Jaume: La mort de Guillem.

Editorial 3i4. Col·lecció Narratives. València, 1996.

Per a començar, he de dir que m'ha agradat molt aquesta novel·la perquè, a més que és molt fàcil de llegir, la seua trama m'ha atrapat des del principi.

Per una part, m'agradaria destacar la valentia de Fuster a l'escriure un fet amb tanta repercussió social, ja que escriure una novel·la sobre un assassinat que ha passat en la vida real, impressiona molt i si ho fa d'una manera tan explícita i detallada, encara més. I és que m'ha sorprès molt la precisió de l'autor al descriure els moments més durs de la novel·la, perquè ha sigut molt franc a l'hora d'aportar als fets eixa crueltat pròpia d'un assassinat. A més, ha segut molt precís també, a l'hora de narrar els pensaments i sentiments dels protagonistes. M'ha paregut una feina molt complicada la que ha realitzat, perquè Jaume [Fuster] ha convertit una sèrie de documents policíacs, judicials, etc. en una novel·la on el que pensen els protagonistes està sempre present i detallat al mil·límetre.

Una característica lèxica que m'ha agradat molt de l'autor de La mort de Guillem és que, en certs moments, utilitza la segona persona del singular, molt poc utilitzada en les novel·les. M'ha impressionat molt perquè estableix un contacte més prim entre el lector i els fets, ja que intenta fer sentir-lo més a prop d'ells.

Per una altra part, una característica de la novel·la que no m'ha agradat ha sigut la reiteració continua del 'que' que ha utilitzat l'autor a l'hora de descriure els interrogatoris. En canvi, la utilització d'un vocabulari juvenil, encara que estigués un poc antiquat, m'ha semblat adequat per establir una connexió més directa amb el lector.

En definitiva, i ja per acabar, m'ha agradat molt també l'estructura del llibre. Els capítols dividits en les diferents parts que la policia duu a terme per investigar un assassinat ha sigut un factor positiu en la lectura de la novel·la.

Per últim, voldria destacar el coratge que ha tingut Jaume Fuster per donar a conèixer aquest fet, perquè encara queda gent molt radical que és capaç de fer de tot sense ningun tipus de sentiment. Per això, hem d'estar alerta que ningú ens trepitge ni ens faça malbé per defensar els nostres ideals, perquè cadascú és lliure de fer i pensar el que vol.

Jordi García.

Reflexió sobre Lozano i El Mut de la Campana

LOZANO LERMA, Josep: El Mut de la Campana. Edicions Bromera. Col·lecció L'eclèctica. Alzira, 2003.

En primer lloc, voldria anomenar que el tema principal d'aquesta novel·la és el cristianisme. Aquesta doctrina ha sigut el fil conductor de la sèrie d'esdeveniments que ocorren en el llibre de principi a fi. Lozano pretén mostrar-nos, i ho aconsegueix d'una molt bona manera, que aquesta religió era l'única forma d'entendre els fets que ocorrien en l'època, és a dir, la seua importància en aquella societat.

També m'agradaria destacar les descripcions de l'autor sobre la València barroca del segle disset. Josep [Lozano] presenta una ciutat plena d'esdeveniments com morts, assassinats, crematoris en públic de gent atea, d'una manera descriptiva i crua, és a dir, sense deixar-se ni un detall per descriure però mai perdent el sentiment que requereix la situació.

Una altra característica lèxica de l'autor d'aquesta obra és la possessió de frases fetes i refranys que sempre encaixen a la perfecció amb allò que la novel·la està narrant.

Per una altra part, m'ha paregut curiosa la portada [situada a la dreta d'aquest paràgraf] ja que encara que no ho semble, té molt a veure amb la novel·la. La dona amb la mà a l'orella com si no escoltés bé, representa la sordesa del protagonista de la història, Bernat, al no sentir la campana del mut que significava que prompte rebria càstig pels seus pecats.

Quant al procés de lectura, personalment, m'ha costat molt endinsar-me en la història perquè l'obra és molt poc dinàmica i a més, les descripcions són llargues i pesades.

Encara que, i ja per concloure, el llibre és molt costós de llegir, a la fi de la novel·la ocorren diversos fets que sorprenen molt i et deixen amb un bon gust de boca.  

Jordi García Jordán.