La frase o el vers

"Si enderroquéssim l'escola, quin bell centre d'interès"
Carles Salvador

diumenge, 16 de juny del 2013

Quin problema, el de Ramon-Maria...



MONZÓ, Quim: La magnitud de la tragèdia. Quaderns Crema.  Barcelona, 2005.

Durant la lectura d’un llibre com aquest, si el lector no està acostumat, com és el meu cas, a llegir obres on la ironia es presenta com a plat fort, t’adones que no sempre els grans finals són necessaris per tancar una novel·la ben fermament. Com un fet tan simple com la baralla entre un gat i un gos, totalment aliè a totes aquelles complexes situacions socials i emocionals que comprèn la vida humana, és necessari per desviar l’atenció d’una persona que deuria tenir la consciència tan desfeta que no deuria ser capaç ni de seguir vivint? 
Comencem a repassar aquesta obra des del final, on la ironia es palpa entre les paraules escrites pel Quim.  Aquest porta endavant la novel·la amb dos punts de vista paral·lels que viuen sota el mateix sostre, però es dirigeixen en tota la novel·la unes poques paraules que podríem fins comptar amb els dits de les mans. Padrastre i fillastra. L’únic que es desitgen és el pitjor i sols volen que desfer-se l’un de l’altre.
Amb aquesta base d’odi i rebuig es planteja un problema que pareix absurd, provocat per l’erecció permanent del Ramon-Maria. Després del sopar romàntic que tenen el protagonista i la Maria-Eugènia, una vegada es troben sols a casa i volen consumar el seu amor, es veuen en l’inconvenient què al Ramon-Maria no se li produeix cap erecció i sofreix moltíssim, tant que ni tenint la xica dels seus somnis davant, podia. I, valent-se  l’autor altra vegada de la ironia, li concedeix l’erecció, però per sempre.
Aquest fet marcaria la vida del protagonista i el faria canviar completament. Al principi tot són intents en va, fent ús de la cultura popular i de les tècniques més rebuscades, i després ja es tracta de compaginar el problema amb la vida quotidiana del Ramon-Maria. I tot aquest procés, pot ser psicoanalitzat pel mateix lector perquè Monzó escriu ficció, i també ficció de la ficció, anomenada meta-ficció. Quan estem llegint el que fa un personatge, la meta-ficció consisteix en dedicar unes línies a explicar el perquè de les accions que fa, basant-se la major part de les vegades a els pensaments més inconscients i secrets del mateix.
Prompte aquest desgraciat personatge s’adonaria del poc temps de vida que li queda i aquest fet ja acabaria de destrossar-li la personalitat. Quan comença a donar-li voltes a com seria morir, desperta en ell una faceta completament diferent , on parla al buit amb expressions exclamatives com si actuara en una obra de teatre. Les seues paraules intenten atenuar el fet de morir i demana que siga una mort plàcida mentre dorm.
Un altre detall és que tots els noms propis dels personatges que apareixen són compostos, com el mateix Ramon-Maria, L’Anna-Francesca ( la fillastra), el Lluís-Albert, el Joan-Enric, la Maria-Lluïsa...  Aquest fet planteja una certa dificultat alhora de recordar els noms, més al principi que no quan ja els coneixes profundament al final.
Cal afegir, finalment, que el tenir a prop la mort va suposar un intent de tornar a tenir una bona relació amb l’Anna-Francesca per part del Ramon-Maria, però a mesura que s’acosta al final, l’Anna-Francesca centra tota la seua atenció en matar-lo. Així el nostre protagonista es trobarà amenaçat per dos assassins: la fillastra i la malaltia.
Sens dubte és una novel·la que, llevat de la seua brevetat, no pot mai deixar indiferent a ningú.

Carles Siscar Gelo, 1r BAT – A.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.