MONZÓ, Quim: La magnitud de la tragèdia.
Quaderns Crema. Barcelona, 2005.
Durant la lectura d’un llibre com
aquest, si el lector no està acostumat, com és el meu cas, a llegir obres on la
ironia es presenta com a plat fort, t’adones que no sempre els grans finals són
necessaris per tancar una novel·la ben fermament. Com un fet tan simple com la
baralla entre un gat i un gos, totalment aliè a totes aquelles complexes
situacions socials i emocionals que comprèn la vida humana, és necessari per
desviar l’atenció d’una persona que deuria tenir la consciència tan desfeta que
no deuria ser capaç ni de seguir vivint?
Comencem a repassar aquesta obra
des del final, on la ironia es palpa entre les paraules escrites pel Quim. Aquest porta endavant la novel·la amb dos
punts de vista paral·lels que viuen sota el mateix sostre, però es dirigeixen
en tota la novel·la unes poques paraules que podríem fins comptar amb els dits
de les mans. Padrastre i fillastra. L’únic que es desitgen és el pitjor i sols
volen que desfer-se l’un de l’altre.
Amb aquesta base d’odi i rebuig
es planteja un problema que pareix absurd, provocat per l’erecció permanent del
Ramon-Maria. Després del sopar romàntic que tenen el protagonista i la
Maria-Eugènia, una vegada es troben sols a casa i volen consumar el seu amor,
es veuen en l’inconvenient què al Ramon-Maria no se li produeix cap erecció i
sofreix moltíssim, tant que ni tenint la xica dels seus somnis davant, podia.
I, valent-se l’autor altra vegada de la
ironia, li concedeix l’erecció, però per sempre.
Aquest fet marcaria la vida del
protagonista i el faria canviar completament. Al principi tot són intents en
va, fent ús de la cultura popular i de les tècniques més rebuscades, i després
ja es tracta de compaginar el problema amb la vida quotidiana del Ramon-Maria.
I tot aquest procés, pot ser psicoanalitzat pel mateix lector perquè Monzó
escriu ficció, i també ficció de la ficció, anomenada meta-ficció. Quan estem
llegint el que fa un personatge, la meta-ficció consisteix en dedicar unes
línies a explicar el perquè de les accions que fa, basant-se la major part de
les vegades a els pensaments més inconscients i secrets del mateix.
Prompte aquest desgraciat
personatge s’adonaria del poc temps de vida que li queda i aquest fet ja
acabaria de destrossar-li la personalitat. Quan comença a donar-li voltes a com
seria morir, desperta en ell una faceta completament diferent , on parla al
buit amb expressions exclamatives com si actuara en una obra de teatre. Les
seues paraules intenten atenuar el fet de morir i demana que siga una mort
plàcida mentre dorm.
Un altre detall és que tots els
noms propis dels personatges que apareixen són compostos, com el mateix
Ramon-Maria, L’Anna-Francesca ( la fillastra), el Lluís-Albert, el Joan-Enric,
la Maria-Lluïsa... Aquest fet planteja
una certa dificultat alhora de recordar els noms, més al principi que no quan
ja els coneixes profundament al final.
Cal afegir, finalment, que el
tenir a prop la mort va suposar un intent de tornar a tenir una bona relació
amb l’Anna-Francesca per part del Ramon-Maria, però a mesura que s’acosta al
final, l’Anna-Francesca centra tota la seua atenció en matar-lo. Així el nostre
protagonista es trobarà amenaçat per dos assassins: la fillastra i la malaltia.
Sens dubte és una novel·la que, llevat de la
seua brevetat, no pot mai deixar indiferent a ningú.
Carles Siscar Gelo, 1r BAT – A.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.