Ja
deguérem dur deu vegades quatre dies en este poble amb nom Pego, que
és
nom
molt breu el de Pego, però amb ritus molt estranys, i no sé si
m'explique amb estranys. Era el dia sis
vegades quatre dies i escaig
quan unes explosions em van despertar del meu somieig,
que
dic somieig
perquè somniava en el fill que crec tenir i que s'explicarà més
endavant si la memòria no m'és traïdora,
com ara que he hagut de rellegir per seguir escrivint, car estic
escrivint mentre ho conte. Doncs
vaig
anar a refugiar-me, però veient que no cessaven, les
explosions,
vaig baixar a veure què era. Tot el poble hi era, a la plaça, mirant
eixes
explosions sorpresos, estaven bojos; estava
clar
que era una manifestació de la ira dels déus, encara que raó es
desconeixia, però més tard es va saber la raó. Per a explicar la
raó hauria d'explicar fets de dies abans.
Jo
havia sortit a explorar els carrers, i en els carrers vaig veure
estàtues gegants, estàtues com les nostres decorades amb pintura de
color, i vaig suposar que eixos deurien ser llurs
déus. Dos
dies més
vaig veure dones vestides de manera molt extravagant, amb vestimenta
incòmoda i el monyo enrotllat pels dos costats en forma de serp.
Vaig creure que eren sacrificis al déu Tonatiuh,
i vaig pensar que teníem un déu en comú, que Tonatiuh
es
posaria molt content. Però el van decebre i d'allí que van haver-hi
explosions, car a la nit el poble boig va cremar les estàtues
divines.
El poble no mostrava senyal de tristesa i jo vaig preguntar a un que quin ritu era, i em va contestar tot alegre: "la cremà". Jo els comprenia, al poble i al déu, cremaven coses i d'allí "la cremà", i comprenia a Tonatiuh, que ja sabia les males intencions d'este poble ignorant. No culparia Tlahuizcalbantecuhtli, que és déu pacífic i pietós, si deixara de defensar la pau i castigara estos insensats.
Al
dia vinent vam abandonar Pego com més prompte vam poder, perquè no
volíem sofrir la ira de Tonatiuh,
que és manera de resumir el desenllaç d'esta història, car no tenen
molta importància els
fets que passaren i que els meus amics ja ho saben, tant que els ho
vaig repetir, perquè com he dit abans sóc molt vell i la memòria
no m'acompanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.