LLOPIS
GUARDIOLA, Tomàs: Hi ha morts que pesen
cent anys.
3i4. Narratives. València, 2013.
En primer lloc, m'agradaria començar donant la meua
opinió personal sobre aquesta novel·la. No ho fet mai en cap dels meus
anteriors comentaris, però crec que és un cas especial. Mentre llegia Hi ha morts que pesen cent anys, he anat
adonant-me que aquesta novel·la és
el recull de les característiques que han fet triomfar les millors novel·les de
la literatura catalana. Un exemple és que Tomàs Llopis ha tingut la capacitat,
com ho va fer Enric Valor en el seu 'Cicle de Cassana', d'introduir i de descriure
prop de seixanta personatges d'una manera en què perdre el fil del que està
ocorrent és quasi impossible. Un altre exemple que reforça aquesta afirmació és
la utilització del record com a tema principal de la novel·la. Bearn o la sala
de les nines de Llorenç Villalonga utilitza el mateix tema principal. Un últim
exemple és l'aparició d'un personatge un tant estrany i místic, que prediu el
futur i adverteix dels perills que ocorreran. Aquest mateix personatge
l'utilitzà Josep Lozano en 'El mut de la campana'. La introducció d'aquests
personatges dóna la incertesa necessària per a seguir llegint i per a veure com
continua la novel·la. Pense que és un bon recurs.
Per una altra part, m'agradaria destacar la
descripció que fa Tomàs Llopis de la societat de l'època. Com a bona novel·la
històrica, ho ha de fer obligatòriament, això. Però m'ha sorprès com, per
exemple, li ha donat la importància que li pertocava al camp, ja que en aquella
època, era un factor que influïa molt en la supervivència del poble, entre
altres. També m'ha semblat curiosa la creença popular que ha introduït l'autor
en la novel·la: religió, dites, refranys... La utilització d'aquests recursos
ajuda a entendre d'una manera més fàcil el que pensaven en aquells temps.
Una altra característica que m'agradaria destacar de
Hi ha morts que pesen cent anys és el
detall exacte dels llocs on ocorren tots els fets. M'ha impressionat molt com Llopis
ha detallat des de la València fins al Beniarbeig del segle XVII, passant per
tots els poblets, camins, rutes, muntanyes i coves del lloc. El que
m'impressiona no és sols això, sinó la capacitat que ha tingut d'imaginar-se
com eren aquests llocs quatre segles enrere. Una feina complicadíssima que
Tomàs Llopis ha sabut aconseguir amb èxit.
Per últim, m'agradaria destacar la trama discontínua
d'aquesta novel·la. Tomàs Llopis ha utilitzat l'anticipació, l'el·lipsi, la
simultaneïtat i la retrospecció per a atrapar el lector. Aquests recursos
proporcionen, com ho fa el personatge místic i estrany, un punt d'incertesa que
sempre et deixa amb ganes de més, fins al final.
El vocabulari utilitzat per l'autor m'ha semblat
laboriós, crec que poques voltes en totes les 326 pàgines que té la novel·la ha
repetit un adjectiu. També he de dir que alguna que altra vegada, m'ha paregut
una mica difícil d'entendre. Però res que no es puga solucionar amb un bon
diccionari.
En definitiva, i ja per concloure, pense que aquesta
novel·la és una oportunitat que ens dóna Tomàs Llopis de conèixer la història
del nostre país i de les nostres arrels. A més, d'una manera més indirecta, ens
ajuda a adonar-nos que hem de lluitar pel que volem i desitgem. Sobretot en els
temps que corren, perquè entre l'època en què està ambientada la novel·la i
l'actual hi ha un gran paral·lelisme. Per això, hem d'aprendre dels protagonistes i aplicar-nos-ho, així podrem canviar moltes coses del
present.
Jordi Garcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.