Ara ja fa tres
vegades cinc anys, ço és manera de dir quinze, que hi vam arribar. Puc ben dir
que la gent d’aquest poble és molt oberta, vull dir que tothom saluda i fa cas. Un dels dies que vam estar allí, el meu cosí de Xalco i altres, no vull dir
cosins sinó amics, vam sentir moltes persones parlar. Llurs veus venien de la
Plaça del Poble. Ens hi vam acostar, la porta gran de l’església estava oberta al
poble. Davant aquesta porta gran, hi havia una persona que ja vagava per La
Casa Sense Portes ni Finestres, que és manera de dir que ja és morta. Vaig
preguntar qui era i em digueren que era la Santa de nom Aurora. Al voltant d’aquesta,
hi havia unes persones amb uns instruments musicals on també n’hi havien al meu
poble, Tlalmanalco. La gent anava molt ben vestida, car era festa al poble.
Quan van tocar les set del matí al campanar del poble, tots van callar i els músics van
començar a interpretar una cançó que tenien tots davant, escrita amb tinta
sobre fulls de paper d’àmatl. La gent de Parcent es va emocionar molt, car no
era pas escoltada desde feia ara un any. Després d’aquesta primera
interpretació, anaven a cada casa on hi havia alguna dona de nom Aurora o una
festera i els tocaven aquesta cançó. Ans això no és pas tot, car a cada casa
que anaven, els convidaven a menjars típics del poble!
Arribada la nit, la
gent començava a arribar a la plaça. La Santa Aurora sortia per la porta de l’església
damunt els muscles de homes. A una banda i l’altra de carrer anava gent de
totes les edats, i dic de totes les edats perquè hi havia desde xiquets de bolquers
fins a gent que ja deuria tindre més de quatre vegades vint anys. Aquestes
persones anaven amb una roba molt rara, no vull dir lletja sinó rara perquè és
molt diferent a la nostra i portaven uns pals llargs a les mans on a l’extrem d’aquest
pal hi havia una llum, que deuria de ser foc. Entre una fila de gent i l’altra,
anava un grup de xics i xiques de mitjana edat amb vestits molts extravagants i
de diferents colors. A aquests els seguia la Santa Aurora i un grup de gent,
que em van explicar qui eren però com ja tinc quatre vegades vint anys menys
cinc, la meva memòria ja va fallant-me i
no sabria explicar-ho. Darrere aquest grup de gent, que com he dit abans
no sé ben bé qui eren, anava el grup de músics interpretant belles cançons.
Va ser un dia molt
especial viscut en aquell poble del Vell Astlan, anomenat Parcent. Si no
tingués ara quatre vegades vint anys menys cinc, no em pensaria dues vegades
tornar allà. Pel que m’han contat amics del Vell Astlan, a tots els pobles no es celebra de la mateixa manera, fins i tot hi han pobles que no es celebra. Crec que amb aquest escrit queda
ben entés com és el dia de l’Aurora.
Lara
Sirera Francés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.