Quin problema, el de Ramon-Maria...

MONZÓ, Quim: La magnitud de la tragèdia. Quaderns Crema.  Barcelona, 2005.

Durant la lectura d’un llibre com aquest, si el lector no està acostumat, com és el meu cas, a llegir obres on la ironia es presenta com a plat fort, t’adones que no sempre els grans finals són necessaris per tancar una novel·la ben fermament. Com un fet tan simple com la baralla entre un gat i un gos, totalment aliè a totes aquelles complexes situacions socials i emocionals que comprèn la vida humana, és necessari per desviar l’atenció d’una persona que deuria tenir la consciència tan desfeta que no deuria ser capaç ni de seguir vivint? 

Comencem a repassar aquesta obra des del final, on la ironia es palpa entre les paraules escrites pel Quim.  Aquest porta endavant la novel·la amb dos punts de vista paral·lels que viuen sota el mateix sostre, però es dirigeixen en tota la novel·la unes poques paraules que podríem fins comptar amb els dits de les mans. Padrastre i fillastra. L’únic que es desitgen és el pitjor i sols volen que desfer-se l’un de l’altre.

Amb aquesta base d’odi i rebuig es planteja un problema que pareix absurd, provocat per l’erecció permanent del Ramon-Maria. Després del sopar romàntic que tenen el protagonista i la Maria-Eugènia, una vegada es troben sols a casa i volen consumar el seu amor, es veuen en l’inconvenient què al Ramon-Maria no se li produeix cap erecció i sofreix moltíssim, tant que ni tenint la xica dels seus somnis davant, podia. I, valent-se  l’autor altra vegada de la ironia, li concedeix l’erecció, però per sempre.

Aquest fet marcaria la vida del protagonista i el faria canviar completament. Al principi tot són intents en va, fent ús de la cultura popular i de les tècniques més rebuscades, i després ja es tracta de compaginar el problema amb la vida quotidiana del Ramon-Maria. I tot aquest procés, pot ser psicoanalitzat pel mateix lector perquè Monzó escriu ficció, i també ficció de la ficció, anomenada meta-ficció. Quan estem llegint el que fa un personatge, la meta-ficció consisteix en dedicar unes línies a explicar el perquè de les accions que fa, basant-se la major part de les vegades a els pensaments més inconscients i secrets del mateix.

Prompte aquest desgraciat personatge s’adonaria del poc temps de vida que li queda i aquest fet ja acabaria de destrossar-li la personalitat. Quan comença a donar-li voltes a com seria morir, desperta en ell una faceta completament diferent , on parla al buit amb expressions exclamatives com si actuara en una obra de teatre. Les seues paraules intenten atenuar el fet de morir i demana que siga una mort plàcida mentre dorm.

Un altre detall és que tots els noms propis dels personatges que apareixen són compostos, com el mateix Ramon-Maria, L’Anna-Francesca ( la fillastra), el Lluís-Albert, el Joan-Enric, la Maria-Lluïsa...  Aquest fet planteja una certa dificultat alhora de recordar els noms, més al principi que no quan ja els coneixes profundament al final.

Cal afegir, finalment, que el tenir a prop la mort va suposar un intent de tornar a tenir una bona relació amb l’Anna-Francesca per part del Ramon-Maria, però a mesura que s’acosta al final, l’Anna-Francesca centra tota la seua atenció en matar-lo. Així el nostre protagonista es trobarà amenaçat per dos assassins: la fillastra i la malaltia.

Sens dubte és una novel·la que, llevat de la seua brevetat, no pot mai deixar indiferent a ningú.

Carles Siscar Gelo, 1r BAT – A.

L'Opòton d'una altra manera contat.

Avel·lí Artís-Gener

Ara ja tinc quatre vegades vint anys, o quatre vegades vint anys menys u, però la memòria, i altres coses també, em falla i no ho conseguisc recordar, però d'una cosa estic segur: recorde perfectament el dia que vaig assistir a les falles d'un poble, amb nom sense sentit, anomenat Pego. 
Tenia cinc vegades tres anys més u i era el dia que tenia que arribar per poder veure una estranya festivitat de la qual el meu amic, que tenia allà al Vell Astlan, em va estar parlant. El meu amic del Vell Aslan em volia acompanyar fins a un poble, que és així com anomenaven allà moltes cases juntes però que no estaven ordenades com ho estan a Tenochtitlan, on van celebrar la festa que portava, des que havia arribat a aquelles terres del Vell Astlan, volent veure. Segons les seues paraules vaig poder entendre que utilitzaven el foc per cremar unes figures que ells mateixos havien construït. No em vaig poder llevar del cap la idea de fer tal cosa, i no per cremar les figures que ells mateixos havien construït, sinó perquè l’avi del meu avi, que ara es deu trobar vagant per La Casa Sense Portes Ni Finestres i que deu tenir moltíssimes vegades vint anys i que no vaig a parar-me a comptar perquè no ho trobe important per al que estic intentant explicar, em va contar una història sobre el Quiauhtonatiuh, que tractava sobre una pluja de foc que va acabar amb quasi tots els mexiques. Llavors, com anaven a utilitzar el foc davant de tantes persones, potser queia una pluja de foc i acabava amb tots els habitants del poble aquell, que es deia Pego.

El meu amic em va intentar explicar el perquè d’aquell nom, tan curt al contrari que els de la meua terra, però no va poder ja que no ho sabia del tot cert.

Quan el sol estava al centre del cel arribàrem a la plaça del poble de nom sense significat, que és així com el vaig anomenar ja que té el mateix sentit una cosa que l’altra, i vaig poder contemplar aquella grandiosa estàtua de colors que ells anomenaven falles. 

La grandiosa estàtua era pareguda a unes que han fet escultors mexiques, però aquestes es feien més ràpidament que les que feien els escultors mexiques. Em semblava una catàstrofe cremar aquelles estàtues, que eren fetes d’una cosa pareguda al paper d’àmatl però que no ho era, ja que si ho fos em pareixeria, més un insult que una catàstrofe, cremar una cosa que es podria utilitzar per deixar fets i història per escrit en llengua nàhuatl. 

Una vegada el sol va donar pas a la lluna, els habitants de Pego varen encendre aquella estàtua que no era feta de paper d’àmatl. Jo em vaig refugiar darrere una paret per si el foc començava a caure sobre la gent, però finalment no va ser així i vaig poder respirar tranquil, encara que crec que El Gran Quetzalcóatl no va restar tranquil amb tota aquella mena de festes, així que me'n vaig anar el més pronte possible cap a Tenochtitlan per si començava una cosa pareguda al Quiauhtonatiuh.

Carles Siscar Gelo, 1BAT A

Darrere d'unes paraules...

CATALÀ, Víctor: Solitud. Edicions 62. Educació 62. Barcelona, 1905

“Avuy repartim el darrer plech de la novela de l’eminent escriptor Víctor Català, Solitut, quals belleses han fruhit nostres lectors y qual valor literari y artístich podrà esser apreciat dintre pochs díes pel públich en general, al posarse a la venda l’esmenada obra.”, afegiren els redactors de la revista Joventut quan publicaren l’última entrega de l’obra de Víctor Català, i tenien molta raó sobre el gran valor que posseïa, riquesa lèxica i de contingut de la qual captiven a qualsevol lector que llisca aquelles pàgines. És preferible tenir orientada un poc la història abans de començar la lectura, perquè aquesta pot ser un tant confusa per al lector. Primerament cal nomenar que pertany al modernisme català, obres del qual es serveixen de recursos simbòlics que fan del simple significat aparent de les paraules, tot un món amagat per descobrir que cal presentar a grans trets per seguir el fil de la novel·la.

La història comença quan la Mila i el seu marit en Matias, viatgen en carro cap a la muntanya on es troba l’ermita on van a viure. Durant l’ascensió a peu cap a l’ermita, la Mila ho passa bastant malament perquè Matias no la tracta de la manera que a ella més li agradaria. L’ermita situada a mig camí entre el poblet i el cim, és el lloc on viu el pastor i on s’hi instal·len els ermitans. La relació entre l’ermitana i Gaietà comença immediatament a prosperar. Aquest l’ajuda en tot i l’aconsella sempre que pot. En pocs dies la Mila es sent millor del que ha pogut estar amb Matias, i això per a ella és, per dir-ho d’alguna manera, com una alliberació. Podem dir que el Pastor representa “l’alegria” de la seua vida, per contra de l’ànima, que personifica el “mal” en ella, raó per la qual abans que ocorregués qualsevol cosa dolenta, apareix manifestant-se de diferents maneres.

L’element principal en aquesta novel·la és la muntanya. Quasi podem afirmar amb seguretat que simbolitza a la mateixa Mila degut a les formes humanes que hi descriu, i també per la fusió amb els seus sentiments, com podem apreciar en aquest fragment del XIII capítol: “...se sentí feliç com mai ho hagués estat; sos llavis reien, reien sos ulls, reia la seva ànima i reia, finalment, tot l’espai i tota la muntanya a son entorn.” És un moment tant agradable per ella que fins i tot es deixa escapar aquest “sentiment” per part de la muntanya.

Durant l’ascens al cim, menys en el moment de l’aparició de l’Ànima, tota l’estona que passen junts el pastor Gaietà i la Mila és immillorable. L’ascens simbolitza que és un moment on els protagonistes es troben més a gust i la Mila especialment se sent millor que mai. Però després vindrà el descens, que igual com és oposat a l’ascens, simbolitza exactament el contrari, és un dels pitjors moments que la protagonista travessa. Tan gran és la seua tristor, que res del que abans admirava li seguia atraient, i tot pel desengany sofert a l’assabentar-se’n de l’edat del pastor que tan jove suposava. 

Alguns estudiosos han afirmat que el pastor es troba directament relacionat amb el mestre de Victor Català, Joan Maragall. Gaietà simbolitza en la novel·la la saviesa, la prudència, el lloc on aferrar-se per la Mila, a l’igual que Maragall en la vida de Caterina Albert, que és la referència per ella.

És tan profunda i complexa l’obra de Victor Català, que és difícil esmentar sols per damunt aquest món amagat entre les seues paraules. Per acabar m’agradaria referir-me al final tràgic, comprés en els dos últims capítols, quan l’Ànima viola la Mila i aquesta pren una decisió que, des del meu punt de vista, ha estat la més encertada de totes per la seua part. L’estructuració del moment i les paraules utilitzades són immillorables, fins i tot impacta cada segon de lectura, i sobretot les que són dirigides cap a en Matias quan aquest intenta marxar de l’ermita junt amb la Mila:

 “-Tampoc, amb tu! Mai més...! No provis pas de seguir-me... Te... mataria!”.

 Definitivament, aquestes paraules marquen un abans i un després en la desgraciada vida de la Mila.

La nostra identitat

FUSTER, Joan: Nosaltres, els Valencians. Edicions 62. Llibres a l’abast. València, 1962

Portada del llibre,  Edicions 61

Cal dir abans de tot, que per poder llegir i entendre aquest imponent llibre de Joan Fuster, un alumne de batxiller com jo l’hauria de llegir unes 3 vegades i encara deixaria caps solts. Amb la lectura de Nosaltres, els valencians, m’he adonat de la importància d’aquest en la nostra cultura i el punt d’inflexió que tan elaborat llibre marca. Podem deduir mitjançant el títol que es tracta d’un llibre que de segur ens referma la idea dels valencians com a poble i de la nostra identitat. Fuster comença aquest assaig amb les paraules franceses “On n’écrit pas les livres qu’on veut”. Al meu entendre, aquestes paraules indiquen que ell no és la persona més adequada per escriure un llibre com aquest degut a que el seu contingut és tan ric en dades i fets històrics que més que un escriptor, hauria d’escriure’l un historiador. Fuster, però, crec que és la persona més adequada per escriure un llibre tal com Nosaltres, els valencians degut a la dedicació per la seua, i nostra, cultura. Llegint aquest llibre m’he adonat de la dificultat afegida del text. Primer, la manera d’escriure i d’estructurar un text de Fuster, i les paraules que utilitza fan que s’haja de minorar el ritme de lectura per poder entendre el sentit i el significat de cada paràgraf, que mai n’és ben poc. I després m’he trobat amb tan gran quantitat de dades històriques juntes que obliguen a ignorar-ne unes quantes per poder abraçar tota l’obra. 

Cal nomenar també que no es seguix un ordre cronològic, sinó que Fuster ens presenta informació d’una època i dos pàgines després ens trobem a segles de l’anterior. No obstant, fora d’aquest desordre cronològic, es manté un cert ordre i una certa estructura internes que realment sorprén pensar que una persona haja sigut capaç d’escriure-ho.

Pel  que n’he pogut saber, Fuster va escriure aquest assaig inspirat en Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives. El títol que Jaume li volia posar era Nosaltres els catalans, però va decidir-se’n per aquest altre per la censura que en aquells dies tant limitava els nostres escriptors. He observat que a la primera pàgina del llibre de Fuster es troba “ l’informe de censura ” que es va fer abans de ser publicat, i realment em molesta pensar que una persona aliena al sentiment d’ésser valencià tinga el poder d’agafar-lo i eliminar qualsevol cosa que no siga apta segons ell.

 De segur que qualsevol escriptor actual escriu els seus llibres més còmodament sense estar pendent que pels seus escrits anava a passar l’opressiva censura de la dictadura.

El somni de Joanot Martorell

MARTORELL, Joanot: El cavaller Tirant lo Blanc. Edicions 3 i 4. Llibres clau. València, 1992

Portada de la primera edició (1490)

El Tirant lo Blanc ha sigut una de les millors obres que he llegit, i encara que no ha sigut l’obra completa he pogut, primerament, detectar aquest desig de l’autor de voler tenir el gran honor i fortuna del cavaller al que crea. És també possible comprendre molt bé l’ambient d’aquella època, aquesta manera de resoldre els problemes tan violentament i la importància de la figura del rei i la reina. Aquests en aquella època tenien un paper molt diferent a l’actual. En les primeres pàgines trobem un rei atemorit pels atacs dels moriscos i quan ja no sap si tindrà alguna possibilitat de resultar vencedor, després de fortes lamentacions, li apareix en un somni la Mare i el Fill, que es pot sobreentendre que és la Mare de Déu,  i li comunica que li done el seu regne a un ermità. Ací entra en joc el gran paper que té la religió en aquells temps. Quasi totes les grans decisions que actualment no trobem morals, abans es justificaven amb la religió i el rei mateix es deixa portar simplement per un somni i d’això mateix depèn el futur del seu regne. Per a mi aquest aspecte em pareix un tant desorbitat, el cas que és fet cap als aspectes religiosos deixant prou a banda  el propi sentit comú, però bé, eren altres temps i així s’obrava. Aquest rei em sorprén pel que fa a la confiança que és capaç d’atorgar a un “simple desconegut”  perquè de l’ermità va dependre el futur del regne.   

Resumint un poc, el comte ermità Guillem de Varoic es fa amb el regne durant un temps però després d’aconseguir el millor bé per al seu senyor natural i per a la seua pàtria, decidí anar a seguir amb la seua antiga vida en una ermita. Així en aquell lloc casualment apareix en Tirant, i a partir d’ací comença la utòpica vida d’aquest gran cavaller.

Fragment de l'obra escrit en català antic.

Desviant un poc l’atenció pel que fa a l’argument, vull parlar sobre el tracte que es feia la gent, és a dir, la manera de comunicar-se els uns amb els altres. S’utilitza molt freqüentment el pronom “vós” per designar a la segona persona del singular i així les formes verbals corresponents a aquest pronom. Personalment em pareix molt més formal i més agradable a l’oïda que el vosté o el típic tu.

Per acabar voldria dir que aquesta gran obra de Martorell no fou oficialment acabada i revisada per aquest autor degut a la seua mort i no és sinó el seu bon amic Martí Joan de Galba qui s’encarrega de revisar i de tenir cura de la seua obra. S’ha arribat a afirmar que alguns capítols foren escrits per Galba però estudis recents ho negen.

Havent sigut o no Joanot Martorell el que ha escrit la totalitat dels capítols, estic segur que cadascun d’ells mantenen viu el seu “somni” de ser el millor cavaller del seu temps.

Carles Siscar Gelo