La lectura d’aquest llibre ha sigut interessant. Ha
sigut un llibre, que m’ha acostat un poc més als afectats de la malaltia del
‘’síndrome de Down’’. Aquest autor, m’ha fet veure d’una manera diferent
aquestes persones, no vol dir que jo, abans de llegir-lo els menyspreara, però
ara els veig com a persones normals, amb el xicotet defecte que diu l’autor: No
poden obtindre uns grans estudis o treballar a qualsevol lloc; però si que poden
realitzar estudis fàcils o treballar en llocs adequats per a ells.
Al cap i a la fi, son persones, son humans, i ells no
tenen la culpa de ser així. Per això no hem de mirar-los en males cares,
cridar-los amb menyspreu o simplement ignorar-los; està be que a vegades els
faça falta ajuda externa, però no sempre, són autosuficients i poden actuar per
si mateixa.
Una vegada vaig tindre la oportunitat de estar amb una
d’aquestes persones, i pense que l’autor té raó en tot allò que diu, aquestes
persones són molt carinyoses i afectives, per tant mai les vorem enfadades; t’ofereixen
tot allò que tenen. Per exemple, Olga li oferia la televisió al seu pare, quant
ella estava mirant-la ja que veia que a un altre canal estaven fet algun
programa que al seu pare li agradava.
Per a finalitzar, em pose en la pell de l’autor: Ningú
espera ni vol tindre un fill d’aquestes característiques. Si ens passa a
nosaltres, no hem de pensar que és un càstig que ens dóna la vida, sinó un
repte més, hem de intentar que aquestes persones, s’involucren en la societat
tant com les altres, no tenim el perquè d’amagar-les ni molt menys de
avergonyir-nos d’elles, són els nostres fills i hem de cuidar-los igual o
millor que als altres, ja que necessiten un major recolzament.
Juan Carlos Oltra Vicens
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.