Qui dóna nom a la novel.la.

SIMÓ, Isabel-Clara: Júlia. Edicions Bromera. Esguard. Alzira, 1983.

Vagues, descontentament social, diferències que semblen insalvables entre les diferents classes socials, relacions amoroses, negocis que triomfen o cauen.... Aquesta novel.la, com moltes altres embarca molts temes i podem parlar d’ella des de punts diversos.

 Personalment, voldria parlar-vos de Júlia, la dona que dóna nom a la novel.la. En ella podem veure la diferència entre una dona forta de l’època i una de dèbil. El seu caràcter conservat, net, treballador, intel.ligent i els seus pensaments freqüents de pujar de classe social, de fer-se respectar, són els motius pels quals arriba a controlar una família tan prestigiosa com la Romeu. Però darrere de qualsevol “heroi” hi ha algú que l’haja motivat o “preparat”. En aquest cas, va ser son pare qui la va preparar. Ell li va introduir pensaments diferents als esterotips antiqüats de la gent. Va ser son pare qui la va ensenyar a comportar-se com una senyoreta, a aspirar a ser com a tal, i si era possible, ser-ne de veritat.

 No obstant, cada cosa té el seu cost, i el seu ha sigut renunciar al seu amor , Rafelet, a suportar crítiques, a encarar-se a la senyora de la casa. Tot això, si fórem nosaltres potser no ho podríem suportar, no podríem entendre per què ho fa, però ella sap molt bé que vol fer-ho, vol escapar d’una vida plena de preocupacions sols pel fet de com menjar el dia següent, dels insults sobre el que va ser son pare o l’ofici que va practicar sa mare, de l’enveja que sentia cada vegada que veia les senyoretes ben vestides i ben servides. És com una persona que ha patit fam, sap el sofriment i no vol tornar a experimentar-ho, vol fugir d’aquest dolor.

 L’altre cost que ha hagut de pagar ha sigut la tristesa del final, el penediment d’haver deixat anar l’amor, el desig de més amor, del que Josep no ha pogut donar-li; veure que tots morien i que ella tenia una petita part de la causa. Finalment va visitar Dolors, la sogra a qui va arrabassar el poder. La veia impotent, a la vegada que ella envellia també i sentia que era freda i sense sentiments, que havia perdut a aquella xica innocent que era abans. Era respectada pels qui en principi la miraven malament, però abandonada pels qui ella volia. Aquest era com una mena de càstig, el que s’aplica a qui venia la seua ànima pel desig de més poder, de més diners.