La frase o el vers

"Si enderroquéssim l'escola, quin bell centre d'interès"
Carles Salvador

diumenge, 16 de juny del 2013

L'Opòton d'una altra manera contat.


Avel·lí Artís-Gener
Ara ja tinc quatre vegades vint anys, o quatre vegades vint anys menys u, però la memòria, i altres coses també, em falla i no ho conseguisc recordar, però d'una cosa estic segur: recorde perfectament el dia que vaig assistir a les falles d'un poble, amb nom sense sentit, anomenat Pego. 
Tenia cinc vegades tres anys més u i era el dia que tenia que arribar per poder veure una estranya festivitat de la qual el meu amic, que tenia allà al Vell Astlan, em va estar parlant. El meu amic del Vell Aslan em volia acompanyar fins a un poble, que és així com anomenaven allà moltes cases juntes però que no estaven ordenades com ho estan a Tenochtitlan, on van celebrar la festa que portava, des que havia arribat a aquelles terres del Vell Astlan, volent veure. Segons les seues paraules vaig poder entendre que utilitzaven el foc per cremar unes figures que ells mateixos havien construït. No em vaig poder llevar del cap la idea de fer tal cosa, i no per cremar les figures que ells mateixos havien construït, sinó perquè l’avi del meu avi, que ara es deu trobar vagant per La Casa Sense Portes Ni Finestres i que deu tenir moltíssimes vegades vint anys i que no vaig a parar-me a comptar perquè no ho trobe important per al que estic intentant explicar, em va contar una història sobre el Quiauhtonatiuh, que tractava sobre una pluja de foc que va acabar amb quasi tots els mexiques. Llavors, com anaven a utilitzar el foc davant de tantes persones, potser queia una pluja de foc i acabava amb tots els habitants del poble aquell, que es deia Pego.

El meu amic em va intentar explicar el perquè d’aquell nom, tan curt al contrari que els de la meua terra, però no va poder ja que no ho sabia del tot cert.

Quan el sol estava al centre del cel arribàrem a la plaça del poble de nom sense significat, que és així com el vaig anomenar ja que té el mateix sentit una cosa que l’altra, i vaig poder contemplar aquella grandiosa estàtua de colors que ells anomenaven falles. 

La grandiosa estàtua era pareguda a unes que han fet escultors mexiques, però aquestes es feien més ràpidament que les que feien els escultors mexiques. Em semblava una catàstrofe cremar aquelles estàtues, que eren fetes d’una cosa pareguda al paper d’àmatl però que no ho era, ja que si ho fos em pareixeria, més un insult que una catàstrofe, cremar una cosa que es podria utilitzar per deixar fets i història per escrit en llengua nàhuatl. 

Una vegada el sol va donar pas a la lluna, els habitants de Pego varen encendre aquella estàtua que no era feta de paper d’àmatl. Jo em vaig refugiar darrere una paret per si el foc començava a caure sobre la gent, però finalment no va ser així i vaig poder respirar tranquil, encara que crec que El Gran Quetzalcóatl no va restar tranquil amb tota aquella mena de festes, així que me'n vaig anar el més pronte possible cap a Tenochtitlan per si començava una cosa pareguda al Quiauhtonatiuh.

Carles Siscar Gelo, 1BAT A


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.