La frase o el vers

"Si enderroquéssim l'escola, quin bell centre d'interès"
Carles Salvador

dimecres, 5 de juny del 2013

Opòton apòcrif i massa personal (text de mostra, que és manera de dir)


Quin goig fa, quedi posat com a admiració exultant de les més grosses, rebre notícies de tu des del Vell Aslan. Ja fa cinc vegades quatre anys i escaig que El Gran Senyor Aquell Qui Parla va manar als mexiques vinguts de l’Aslan que se’n tornessin a la llur terra de naixença perquè en nom de Quetzalcóatl alliçonessin els nens dits canalla, que és manera de dir dels nens de l’Astlan, contra les proclames popoloques, pocasoltes i tanoques que arriben contínuament del país de les sususes i dels gallecs naturals, ara més gallecs que mai. Això darrer ho escriuria de per riure si no fos perquè no fa riure, aquest gallec manaire dit Marianorajoy, car el Marianorajoy d’ací tampoc no fa riure, ans fa ganes de plorar per no dir una altra cosa. I encara que ja tinc vint vegades tres anys menys dos, no he perdut la força del record de quan una adolescent llesta i simpàtica seia a la vora dels finestrals grans, taula interior de la fila, part de darrere de l’aula del vell Ramon Berenguer IV, i escrivia bellament en llengua nàhoa, que és la mexica natural, i es delia per les històries fascinants que ens fascinen encara i amb les quals intentem fascinar altres joves que a la vegada fascinaran al seu temps llurs fills, si no vénen algun dia els néts llurs i, farts d’escoltar-nos, ens tanquen en una cambra amb portes i finestres barrades, per no sentir-nos, i ens fan escriure aquestes coses perquè no els atabalem més. Això no sé si s’entén, li ho donaré a llegir a la meua dona i si ella no ho entén ho tornaré a escriure més endavant perquè quedi escrit.

Dic que ja tinc tants anys perquè solc barrejar amb aquestes històries fascinants, escrites en llibres, altres històries on surten episodis que jo vaig passar al Vell Astlan, sempre present en la meva memòria. Ara no sé per què dic això que diré; bé, sí que ho sé i no és per contradir-me, és perquè ho vull dir tot. Vaig enviar, emocionat, i això és el que volia dir i no ho he dit més amunt car és cosa, una còpia dels teus fulls de paper d’àmatl al meu amic Toni Espí, que també va fer escola al vell Ramon Berenguer i m’ha contestat el següent:
“Ara en tinc quasi els mateixos que tu menys tres però aviat en seran menys dos perquè, quan siga el dia de la Mare de Déu que xafa la serp, en faré -amb el permís de son pare de la Mare de Déu- vint vegades tres menys quatre, que eixos els hauré de fer si vull acostar-me a la data del jubileu... que són tot maneres de dir popoloques i tanoques i de gent que es torba i s'entreté en coses de poc valor i gens de profit.”
No som, doncs, els únics que coneixem i recordem l’aventura d’anar a trobar per mar el Gran Déu que ha de venir, car és cosa bonica deixar fills allà on anem, quedi posat com a metàfora, ço és manera de dir allò que no dius dient-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.