Bojeria, l’adjectiu que
fos a parar al meu cap quan vaig arribar aquella nit de Febrer del 96, en
aquell poble tan surrealista per a mi.
En el bus de camí a la casa nova, mai havia vist cosa tan pareguda en cap altre lloc, la gent rebomborejava tot allò per on pasava, i del que més em vaig fixar, era que tots anaven a parar a aquell lloc. Vaig descarregar les maletes per a eixir al carrer i posar fi a totes els preguntes que se'm pasaven pel cap des que vaig entrar a aquest món.
Per la cera, i no més enllà de la vorera, intentava observar-ho tot alhora per a no pedrem cap detall, uns vestien amb tanta elegància que no se si els meus ulls és despilbrataven del reflexe de les perles barates o era sols una burla en els temps de crisi vivents. La plaça s’acostava a cop a cop i si els meus sentits no m’enganyaven altra vegada, la titella gegant rodejada de gent, em sorprenge i no vaig aguantar més en anar-hi com un boig més a per la meua part dels diners.
Al meu darrer un home, no mes major de 60, em preguntà si era jo la llagosta que anava a cuinar ell per a la seva família. No entenia res, però ell insisti amb senyals fins que vaig arribar a la conclusió que es referia a la meua blancor de cames i els pantalons roig passió que duia. Sense dubtaro més vaig agafar la camera i men anà a dormir, despres de veure tanta fantasia no necessitava res més que despertar d’aquest mon tan boig.
En el bus de camí a la casa nova, mai havia vist cosa tan pareguda en cap altre lloc, la gent rebomborejava tot allò per on pasava, i del que més em vaig fixar, era que tots anaven a parar a aquell lloc. Vaig descarregar les maletes per a eixir al carrer i posar fi a totes els preguntes que se'm pasaven pel cap des que vaig entrar a aquest món.
Per la cera, i no més enllà de la vorera, intentava observar-ho tot alhora per a no pedrem cap detall, uns vestien amb tanta elegància que no se si els meus ulls és despilbrataven del reflexe de les perles barates o era sols una burla en els temps de crisi vivents. La plaça s’acostava a cop a cop i si els meus sentits no m’enganyaven altra vegada, la titella gegant rodejada de gent, em sorprenge i no vaig aguantar més en anar-hi com un boig més a per la meua part dels diners.
Al meu darrer un home, no mes major de 60, em preguntà si era jo la llagosta que anava a cuinar ell per a la seva família. No entenia res, però ell insisti amb senyals fins que vaig arribar a la conclusió que es referia a la meua blancor de cames i els pantalons roig passió que duia. Sense dubtaro més vaig agafar la camera i men anà a dormir, despres de veure tanta fantasia no necessitava res més que despertar d’aquest mon tan boig.
