Quin problema, el de Ramon-Maria...

MONZÓ, Quim: La magnitud de la tragèdia. Quaderns Crema.  Barcelona, 2005.

Durant la lectura d’un llibre com aquest, si el lector no està acostumat, com és el meu cas, a llegir obres on la ironia es presenta com a plat fort, t’adones que no sempre els grans finals són necessaris per tancar una novel·la ben fermament. Com un fet tan simple com la baralla entre un gat i un gos, totalment aliè a totes aquelles complexes situacions socials i emocionals que comprèn la vida humana, és necessari per desviar l’atenció d’una persona que deuria tenir la consciència tan desfeta que no deuria ser capaç ni de seguir vivint? 

Comencem a repassar aquesta obra des del final, on la ironia es palpa entre les paraules escrites pel Quim.  Aquest porta endavant la novel·la amb dos punts de vista paral·lels que viuen sota el mateix sostre, però es dirigeixen en tota la novel·la unes poques paraules que podríem fins comptar amb els dits de les mans. Padrastre i fillastra. L’únic que es desitgen és el pitjor i sols volen que desfer-se l’un de l’altre.

Amb aquesta base d’odi i rebuig es planteja un problema que pareix absurd, provocat per l’erecció permanent del Ramon-Maria. Després del sopar romàntic que tenen el protagonista i la Maria-Eugènia, una vegada es troben sols a casa i volen consumar el seu amor, es veuen en l’inconvenient què al Ramon-Maria no se li produeix cap erecció i sofreix moltíssim, tant que ni tenint la xica dels seus somnis davant, podia. I, valent-se  l’autor altra vegada de la ironia, li concedeix l’erecció, però per sempre.

Aquest fet marcaria la vida del protagonista i el faria canviar completament. Al principi tot són intents en va, fent ús de la cultura popular i de les tècniques més rebuscades, i després ja es tracta de compaginar el problema amb la vida quotidiana del Ramon-Maria. I tot aquest procés, pot ser psicoanalitzat pel mateix lector perquè Monzó escriu ficció, i també ficció de la ficció, anomenada meta-ficció. Quan estem llegint el que fa un personatge, la meta-ficció consisteix en dedicar unes línies a explicar el perquè de les accions que fa, basant-se la major part de les vegades a els pensaments més inconscients i secrets del mateix.

Prompte aquest desgraciat personatge s’adonaria del poc temps de vida que li queda i aquest fet ja acabaria de destrossar-li la personalitat. Quan comença a donar-li voltes a com seria morir, desperta en ell una faceta completament diferent , on parla al buit amb expressions exclamatives com si actuara en una obra de teatre. Les seues paraules intenten atenuar el fet de morir i demana que siga una mort plàcida mentre dorm.

Un altre detall és que tots els noms propis dels personatges que apareixen són compostos, com el mateix Ramon-Maria, L’Anna-Francesca ( la fillastra), el Lluís-Albert, el Joan-Enric, la Maria-Lluïsa...  Aquest fet planteja una certa dificultat alhora de recordar els noms, més al principi que no quan ja els coneixes profundament al final.

Cal afegir, finalment, que el tenir a prop la mort va suposar un intent de tornar a tenir una bona relació amb l’Anna-Francesca per part del Ramon-Maria, però a mesura que s’acosta al final, l’Anna-Francesca centra tota la seua atenció en matar-lo. Així el nostre protagonista es trobarà amenaçat per dos assassins: la fillastra i la malaltia.

Sens dubte és una novel·la que, llevat de la seua brevetat, no pot mai deixar indiferent a ningú.

Carles Siscar Gelo, 1r BAT – A.

Comentari 'Bearn o La Sala De Les Nines', per Miguel Angel

  VILLALONGA I PONS, Llorenç: Bearn o La Sala De Les Nines. Edicions 62. Les millors obres de la literatura catalana. Barcelona. Setembre de 1980.

  Vaig triar aquest llibre perquè Tomàs ens el recomanà a classe i m’intrigà el seu final, al qual no he pogut arribar ja que se’m presentava com a un llibre amb una certa dificultat, la qual cosa he pogut confirmar jo mateix.

 Joan Mayol, capellà de Bearn envià una carta a Miquel Gilabert, secretari del senyor Cardenal Primat de les Espanyes el 1890. En aquesta carta Joan conta al seu amic tots els fets que s’han donat. Per començar ja introdueix al lector en un final incert, ja que parla de la mort incerta dels seus senyors donant indicis que no serà ‘una camí de roses per a ell’.

 Com vos deia, no ha sigut cosa fàcil la de llegir aquest llibre ja que s’utilitzà un mallorquí un tant desconegut per a nosaltres, a més de totes les dades que es donen dels senyors en aquesta primera part, sempre requerint un grau de concentració màxim. Que ho siga així no el fa menys interessant, ja què és un llibre que promet i més després de rebre les recomanacions irrebutjables de Tomàs, espere dur el vaixell a bon port i trobar aquella ‘terra promesa’ i poder desvetllar el final tan apoteòsic que es va intuint amb tots els indicis. Per aquesta mateixa raó no el recomanaria a ningú, si més no fins que l’acabe, perquè no em trepitgi el final.

Miguel Angel Bisbal

1r Batx - B

Sense la terra promesa

VALOR, Enric. Sense la terra promesa. Tàndem. Obra literària completa I, Cicle de Cassana. València, 1991.

La primera impressió a què s’arriba en aquest llibre quan portes pocs capítols llegits, és que el senyor Valor ho descriu tot amb molts i fins detalls, des de l’aspecte més general del poble, com per exemple, els seus costums ( les processions, les festes, reunions, jocs de taula…) com l’aspecte íntim i personal dels personatges (els seus amors, vicis, aventures…).

Una tendència que voldria marcar és l’evolució que presenten tant el poble (la seua societat en general), com els personatges.

·Poble: Al principi de la novel·la, Valor descriu com era la vida quotidiana del poble i a mesura que continua la historia veus una clara evolució en la divisió del poble: conservadors, liberals i republicans; la confiança tornada en desconfiança i viceversa; les costums que deixaren de practicar-se… per això personalment quan vaig llegir la frase: “…he tornat a fer passejades amb alguns amics…” (de Joan Monlió) em sortí una profunda enyorança.

·Personatges: Entre altres, destaquen per la seua evolució:

-Joan Monlió: d’abans d’estar amb Maria a després, experimenta un canvi de sentiments que el marcà durant la resta de la novel·la.

-Roseta: La seua evolució es manifesta quan rebaixa el seu fanatisme teològic pels “Representants de Déu a la Terra” i vol unir-se als republicans (ací comença a parlar i fer amistat amb gent que abans no gosava ni mirar), també es manifesta quan pren foc a les dos cases.

-Albert Mauri: Evoluciona quan es fa republicà i quan comença a pensar igual que Garibaldi.

-Maria-Júlia: En aquesta veiem dos menes d’evolucions:

*la primera fou quan era jove i sa mare morí, es tornà com la mateixa Caterina Mauri i canvià la seua perspectiva del món.

*la segona és d'efímer termini però es manifesta, i és la regressió al caràcter que tenia quan era jove i sa mare encara vivia, es dona quan Vidal apareix i li fa tornar a sentir aquest sentiment d’igualtat social davant l’amor i el desig. Com he dit abans, aquesta evolució dura ben poc.

Bàsicament, el capítol més decisiu del llibre, on tot cobra un sentit, és el XXVI, on veritablement els prometen una terra lliure, feliç i justa, i acaben sense ella. La gent pobra i humil perd, la gent rica i adinerada guanya. Ací he trobat un gran exemple del fet que els qui tenen els diners (en aquest cas, els conservadors), sempre guanyaran. I els que no en tenen (republicans), al final han de sotmetre’s a la seua voluntat.

Amb tot, el senyor Valor presenta i descriu una quantitat magnífica de personatges, i amb tal habilitat i destresa que mai perds el rumb de la lectura, encara que et parle de la vida d’un personatge secundari, sempre tens present el camí que segueix el personatge principal.

Elena Sowa Espinós, 1er Batxillerat A

Terra Baixa

GUIMERÀ, Àngel:Terra Baixa. Edicions 62 i “la Caixa”. Les millors obres de la literatura catalana.1993.

Terra Baixa és un llibre basat en el segle XIX en el que ens conta la victòria d'un amor real enfront a un amor imposat.

En aquesta història es fa una crítica als amos, ja que la protagonista, Marta, ha de treballar per al seu senyor, Sebastià, aguantant totes les seves crueltats.

A partir d'ací sorgeix un triangle amorós, típic de Guimerà, que t'enganxa gràcies a la inestabilitat de les relacions, no saps amb qui es quedarà fins ben avançada la novel·la.

El llibre és força entretingut, experimentes els canvis sentimentals dels personatges, passen de l'amor a l'odi molt ràpidament, inclús canvis de caràcter. Marta de vegades es comporta de manera dolça i bruscament passa a ser agressiva. Manelic, l'amant, també experimenta canvis de caràcter, ja que al principi de la història, aquest era el reflex de la innocència i arriba a ser totalment al contrari.

Podem conèixer tots els espais de l'obra a través de les acotacions de l'autor encara que quasi tota l'obra es basa en el molí, motiu pel qual em desagrada, ja que personalment m'agraden les històries amb diversos llocs, pense que practiques més la imaginació, la meravella de la lectura.

En general em pareix un llibre molt encertat amb el simbolisme dels personatges i els seus passats, però la lectura pot arribar a fer-se un poc pesada per a una persona que no practica el tipus de català que es fa servir en el llibre.

LA MEITAT DE L'ÀNIMA

RIERA, Carme: La meitat de l’ànima

Edicions Proa. Òmnium. Barcelona, 2004.

“Sent molt no ser l’ajuda que has estat esperant” seria el que li diria a l’autora d’aquesta obra; una obra que t’atrapa, però a la vegada difícil d’entendre per a mí, ja siga pels canvis en l’eix temporal, des de l’actualitat a la seua infantesa, als temps dels seus pares, als dies de la seua recerca; com en l’ús d’algunes paraules que desconeixia, notant la diferència que hi ha entre el valencià que nosaltres parlem i el que ella empra. La novel.la es diferencia per la seua realitat extraliterària com s’indica en la sinòpsis de darrere, però personalment, a mí m’han atret les incerteses de la narradora durant la recerca de l’autèntica arrel, eixes incerteses que no tenia al principi del trajecte i que a poc a poc van augmentant. Eixos buits, que serien la clau per a esbrinar la seua vertadera identitat, van anar apareixent a mesura que el pas del temps esborrava lentament les memòries de la gent, gent que havia sigut testimoni dels fets que podien ser la resposta als interrogants de l’autora. No obstant això, perquè el lector puga “disfrutar” de la lectura i formar part de la història que està llegint, el factor de la descripció és fonamental, i en aquest cas l’escriptora ens ha demostrat la seua capacitat per a aquest factor, perquè per a remuntar-se als temps de postguerra, fer-nos viatjar al passat a la volta que ho fa ella i aconseguir que sentim, o almenys jo, la desesperació que sentia ella al no tindre més pistes d’aquell passat tan confús de la seva mare Cecília Ballester. Això justificaria el que ella ens diu al final de la novel.la, que no ens amaga res, que ens ha sigut sincera en tots els aspectes. És cert, ja que sols quan ho has experimentat personalment pots transmetre l’emoció als altres, sols podem crèixer quan ja ho hem viscut, sols podem acceptar la realitat quan ja hem deixat de banda el món que creíem ser món.

MÉS QUE UNA HERÈNCIA

VALOR I VIVES, Enric. Sense la terra promesa.

Tàndem Edicions. Cicle de Cassana. València, 1993.

 Ficció o realitat? Aquesta ha sigut la meua pregunta en acabar la novel·la escrita per Enric Valor. Potser ell ha deixat els Mauri sense la terra promesa, però ens ha deixat a nosaltres una herència molt valuosa. La seua obra és com una reproducció de la gravació del dia a dia de la gent, tant l'aristocràcia con la classe treballadora, que abans vivia en les “nostres terres”, produint-nos la sensació d'haver recuperat l'essència del que és un poble en tota la seua naturalesa. En la lectura t'adones que els fets passen com en la vida real, a diferència de moltes novel·les que actualment llegim, igual pots llegir un capítol on sols transcorren coses ordinàries -com en la vida real, ja que no passen coses noves tots els dies- , o llegir-ne d'un on ens transporten al passat i els lleven la pols a uns fets que només estan en les memòries de pocs.

L'altre tret que el fa pròxim a la realitat actual són els temes tractats: l'adulteri, la desigualtat entre rics i pobres, el desig universal de més poder adquisitiu, les confrontacions d'ideals diferents, etc. Sembla distant l'època en què està ubicada l'acció, no obstant això, moltes voltes he pensat que es narrava la situació en la qual estem nosaltres. Aquest es deu a l'astúcia de l'autor, que defineix un macrocosmos mitjançant un microcosmos amb ajuda dels distints personatges. A més a més ací l'heroi no està definit, jo personalment crec que l'heroi és Garibaldi -a pesar de la seua relació amb Maria- , pel seu caràcter fidel a la pàtria, els seus pensaments progressistes i el seu instint de la igualtat; persones com ell no abunden i menys quan li dóna poca importància als diners.

Finalment cal dir que tota lectura és un procés d'aprenentatge, i en aquest cas els lectors aprenem terminologies quasi perdudes de la nostra terra, hàbits que cada vegada es practiquen menys, la vida al camp d'aquells temps, costums que es degraden... Amb tot això he pogut contrastar que no perquè un llibre tinga més fulls vol dir que costarà més per llegir, ja que un bon text ens pot despertar la curiositat sobre el seu contingut; o que per ser escrit en temps anteriors els fets seran més avorrits, ja que moltes voltes la història ens pot desvetllar l'esdevenidor.

Hi ha morts que pesen cent anys

LLOPIS GUARDIOLA, Tomàs: Hi ha morts que pesen cent anys.

3i4. Narratives. València, 2013.

En primer lloc, m'agradaria començar donant la meua opinió personal sobre aquesta novel·la. No ho fet mai en cap dels meus anteriors comentaris, però crec que és un cas especial. Mentre llegia Hi ha morts que pesen cent anys, he anat adonant-me que aquesta novel·la és el recull de les característiques que han fet triomfar les millors novel·les de la literatura catalana. Un exemple és que Tomàs Llopis ha tingut la capacitat, com ho va fer Enric Valor en el seu 'Cicle de Cassana', d'introduir i de descriure prop de seixanta personatges d'una manera en què perdre el fil del que està ocorrent és quasi impossible. Un altre exemple que reforça aquesta afirmació és la utilització del record com a tema principal de la novel·la. Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga utilitza el mateix tema principal. Un últim exemple és l'aparició d'un personatge un tant estrany i místic, que prediu el futur i adverteix dels perills que ocorreran. Aquest mateix personatge l'utilitzà Josep Lozano en 'El mut de la campana'. La introducció d'aquests personatges dóna la incertesa necessària per a seguir llegint i per a veure com continua la novel·la. Pense que és un bon recurs.

Per una altra part, m'agradaria destacar la descripció que fa Tomàs Llopis de la societat de l'època. Com a bona novel·la històrica, ho ha de fer obligatòriament, això. Però m'ha sorprès com, per exemple, li ha donat la importància que li pertocava al camp, ja que en aquella època, era un factor que influïa molt en la supervivència del poble, entre altres. També m'ha semblat curiosa la creença popular que ha introduït l'autor en la novel·la: religió, dites, refranys... La utilització d'aquests recursos ajuda a entendre d'una manera més fàcil el que pensaven en aquells temps.

Una altra característica que m'agradaria destacar de Hi ha morts que pesen cent anys és el detall exacte dels llocs on ocorren tots els fets. M'ha impressionat molt com Llopis ha detallat des de la València fins al Beniarbeig del segle XVII, passant per tots els poblets, camins, rutes, muntanyes i coves del lloc. El que m'impressiona no és sols això, sinó la capacitat que ha tingut d'imaginar-se com eren aquests llocs quatre segles enrere. Una feina complicadíssima que Tomàs Llopis ha sabut aconseguir amb èxit.

Per últim, m'agradaria destacar la trama discontínua d'aquesta novel·la. Tomàs Llopis ha utilitzat l'anticipació, l'el·lipsi, la simultaneïtat i la retrospecció per a atrapar el lector. Aquests recursos proporcionen, com ho fa el personatge místic i estrany, un punt d'incertesa que sempre et deixa amb ganes de més, fins al final.

El vocabulari utilitzat per l'autor m'ha semblat laboriós, crec que poques voltes en totes les 326 pàgines que té la novel·la ha repetit un adjectiu. També he de dir que alguna que altra vegada, m'ha paregut una mica difícil d'entendre. Però res que no es puga solucionar amb un bon diccionari.

En definitiva, i ja per concloure, pense que aquesta novel·la és una oportunitat que ens dóna Tomàs Llopis de conèixer la història del nostre país i de les nostres arrels. A més, d'una manera més indirecta, ens ajuda a adonar-nos que hem de lluitar pel que volem i desitgem. Sobretot en els temps que corren, perquè entre l'època en què està ambientada la novel·la i l'actual hi ha un gran paral·lelisme. Per això, hem d'aprendre dels protagonistes i aplicar-nos-ho, així podrem canviar moltes coses del present.

Jordi Garcia.

Temps de batuda.

VALOR, Enric: Temps de batuda. Tàndem edicions. Obra literària completa d’Enric Valor. València, 1983.

El cicle de cassana és una trilogia. Els llibres que la formen són Sense la terra promesa (1980) Temps de batuda (1983) i Enllà de l’horitzó (1991).

Centraré el comentari en la segona novel·la. En el pròleg, titulat “el revés de la trama” Valor afirma que Temps de batuda és un autèntic exemple de “novel·la impura” on hi ha personatges i acció perfectament ficticis trets del no-res.

La família dels Genovard és una família del poble de cassana que queda desclassada pel repartiment de l’herència familiar. Per la mala situació econòmica se’n van a viure a Elda. Frederic va estudiar la carrera de Filosofia i Lletres. A Elda, Frederic, es posa a treballar a una fàbrica de calcer. Un dia la mare de Frederic, ell i la seva germana reben una carta on deia que la tia Adriana s’havia mort i que per això heretaven un mas situat a Cassana, l’Almussai. Se’n van a viure a Cassana pel Juliol de 1936, però volien tornar al pis de València pel Setembre.

La Casa Gran, l’Almussai, és el lloc per on passen tots (comunistes, socialistes…) i van deixant opinions. La informació sobre com està el país arriba molt indirectament: “Les ràdios de França diu que diuen que els carlins, allà pel nord, s’han apoderat de mitja Espanya”.

Temps de batuda és una novel·la molt autobiogràfica, la història ocorre juntament amb l’alçament militar franquista. En aquesta novel·la apareix molt la natura (les estacions, les temperatures, el dia i la nit…)

L’amor en aquesta novel·la també està present amb el desig sexual que sent Frederic cap a Irene, la filla dels propietaris del Mascabrer.

Pense que Temps de batuda és una novel·la costumista, perquè saps com vivien, vestien, caçaven els senyors; una novel·la psicològica, perquè veus com reflexionen els personatges, els que pensa cadascú i una novel·la històrica, perquè podem tindre com una imatge de com  van ser aquells anys al País Valencià.

Pel que fa al vocabulari, és un vocabulari molt complet. Hi ha paraules que no havia sentit mai i n’hi ha d’altres que sols havia sentit dir a persones grans, al poble.

Temps de batuda, ha sigut una de les novel·les que més m’ha agradat i la recomane a tothom perquè és la novel·la que millor retrata la revolució i la Guerra Civil al País Valencià.

CONQUESTA DE VALÈNCIA

JAUME I: Conquesta de València (del <<Llibre dels fets>>). Edicions 3 i 4. Llibres Clau. Juny de 1993.

Aquest llibre és una autobiografia narrada en primera persona pel rei Jaume I, el qual té com a objectiu descriure la Conquesta de València. Aquesta la va viure el mateix autor, la qual cosa ens permet conèixer de primera mà la peripècia política i militar que va ser la conquesta i la conformació del regne de València, del nostre país, amb una precisió en els detalls, amb un joc d'interessos i d'intencions, amb una intensitat emotiva i amb una gran autenticitat.

Els fets que van transcorrent ens descriuen, al mateix temps, moltes ciutats conegudes( Lleida, la ribera del Xúquer, Borriana, Silla, etc. ), les quals estaven habitades pels moros, i la ciutat més important, València, tenia com a rei a Zaiyan. Aquest estava sempre molt pendent dels moviments del rei en Jaume, per a protegir les seues terres.

Aquesta lectura m'ha paregut molt correcta i precisa, ja que explica amb detalls tots els recorreguts, les personalitats dels personatges, les formes d'actuar de cadascun,... I el que més m' ha commogut d'aquest relat és que he pogut fer-me una idea de com fou Jaume I com a persona. També vull afegir que la forma com s'ha explicat aquesta història m'ha facilitat molt la seua comprensió, ja que provoca una certa atenció en tot moment, perquè té una manera molt divertida d'explicar els esdeveniments.

M'agradaria explicar alguns detalls sobre l'autor, que és el personatge principal. Aquest era molt astut perquè li venien a la ment moltes estratègies, les quals li van servir de molta ajuda en la conquesta. Un exemple que em va impressionar molt fou aquest:

                En Jaume va dir que agafaren tots els llençols d'aquells que portaven els cavalls i feren senyeres, i amb les llances, els escuts i els capells de ferro, anaren de costat entre els cavalls i el castell, i en anar tan prop dels cavalls, els moros pensarien que hi havia més cavallers dels que hi eren, i per tant, els moros, quan ho veurien, no gosarien acostar-s’hi.

Un altre detall que voldria remarcar és que sempre volia fer bé i honor amb els seus cavallers, encara que alguns dels seus homes sols li donaven suport per a després fer-se amb alguns castells, però ell era molt sagaç i sabia com controlar la situació.

També voldria fer notar que en Jaume preferia esperar que els moros es rendiren abans d'entaular batalla.

Per últim voldria opinar que el final és sorprenent perquè gaudeix d'una gran intensitat, ja que et fa reviure el fet més rellevant de la nostra història.

El rei En Jaume dirigí l'elaboració de la seua autobiografia entre els anys 1240 i 1270 aproximadament.

Celia Server Alemany

RIBERA

LOZANO, Josep: Ribera. Edicions Bromera. L’eclèctica. Alzira, 1991.

Ribera resulta ser un enigma a resoldre sobre la mort de Miquel Bisquert Bataller, el qual trobaren mort en una sèquia d’Algemesí. Ramon Alós Palau, un pescador de marjal d’Aljanet, fou qui el trobà.

En la trama apareix el personatge clau, Ismael Colomer, un detectiu privat que perdurarà durant tot l’argument. L’objectiu d’aquest és informar-se de la vida del Miquel acudint als seus familiars i amics més pròxims. En aquesta crònica coneixerem el vertader Miquel, i amb ell, tots els personatges que ens ajudaran a descriure’l.

Voldria afegir que hi apareix de sobte Teresa Llorens per mitjà d’una carta, on deia que estava molt interessada a descobrir l’assassí de Miquel i que premiaria Ismael si ho descobria, però mai més va tornar a escriure-li. M’agradaria avançar que Teresa, en realitat, no existeix...sinó que és la màscara d´una altra persona.

Aquesta lectura, des de l’inici, m’ha cridat l’atenció, perquè des d’un principi ja té certa intriga i, per tant, m’ha atret. El seu vocabulari riberenc, per a mi, és molt particular, però fàcil d’entendre. Per tant, no m’ha afectat en la lectura, ja que també he de dir que els personatges que participaven es relacionaven amb el detectiu d’una manera col·loquial i senzilla, amb confiança. Aquest detall és un de tants que m’ha facilitat la lectura i m’ha fet més fàcil el considerar alguns detalls importants i decisius.

Amb això, voldria detallar que mentre transcorrien els fets, la vida de Miquel Bisquert anava descobrint-se, i voldria dir que aquests moments són essencials per a la investigació d’aquest llibre, ja que el fan exquisit per al meu gust, i li acaben de donar la gràcia final, permetent que la seua lectura sigui, a demés d’entretinguda, fluida.

Per concloure, pense que l’autor ha fet aquest relat com a excusa per a mostrar la parla riberenca i, per això, ha utilitzat els personatges secundaris com a locutors amb la finalitat de fer veure el vocabulari de la Ribera.

A més, m’agradaria reafirmar que aquest llibre és impressionant fins al final, i que m’ha provocat una certa addicció durant tota la trama, ja que et fa mantenir la intriga fins al final i, a més, els personatges que van apareixent expliquen fets divertits i molt interessants que fan molt atractiva la lectura.

Pel meu gust, aquest llibre té un contingut molt ric en detalls. També he de dir que el final no ha sigut com esperava, ja que Josep Lozano, l’autor, pel que a mi em respecta, ha escrit el desenvolupament de la història de manera tan impactant, que m’ha provocat una certa esperança que el final seria sorprenent, ja que intuïa un final fora del normal. Però no em penedisc haver-lo llegit.

Celia Server Alemany 1r BATX. A

La Mort De Guillem

FUSTER, Jaume: La mort de guillem. Editorial 3 i 4, narratives. València, 1996.

La mort de Guillem és una novel·la escrita a partir de fets reals, en ella s'hi narra com Guillem Agulló fou assassinat un 2 d'abril l'any 1993 per un grup de feixistes.

Després de llegir aquest llibre, pense que hi ha molta gent, cada persona té la seva manera de pensar, d'actuar i d'expressar-se cara al món, no obstant això, em segueix impressionant el fet d'assassinar una persona només per la seva ideologia.

Una de les parts que més m'afectà fou quan a l'encontre entre el València i l'Albacete desplegaren una pancarta en què apareixia: “¡Guillem, jódete!”, ja que em pareix una absoluta falta de respecte tant per al difunt com per a la família, amics...

Cal dir que la història real d'aquesta novel·la segueix al pensament de molta gent, ja que Jaume Fuster transmet al lector el patiment dels seus pares i el compromís social que desencadenà, ja que moltíssimes persones han eixit diverses vegades als carrers per protestar davant aquesta injustícia, la d'acabar amb la vida d'un jove amb tota la vida per davant només perquè tenia uns ideals sòlids.

Jaume Fuster escriu a la introducció: “Si a través d’aquesta novel·la us puc comunicar una espurna del dolor, de la por, de la ràbia, de l’horror i de l’ànsia de justícia que tot plegat m’ha provocat, em donaré per satisfet.” Així doncs ho aconsegueix, ja que després d'haver-lo llegit tenim un poc més de consciència d'aquest tipus d'actes que marquen la història de Catalunya.

Finalment, puc dir que aquesta novel·la defensa clarament el fet que cadascú pot pensar el que vulga i hauria de pensar-ho.

Les veus de la família

MORA, Ignasi: Les veus de la família. Columna edicions, Col·lecció Jove. Barcelona 1992.
Aquest llibre m'ha agradat molt perquè ens mostra la crua situació de 2 membres d'una família de Gandia en la postguerra. Sobretot ens relata la situació d'exclusió d'un xiquet de tan sols 7 anys, que ha perdut la capacitat de parlar. El més cru potser si siiga que aquest xiquet sols troba protecció en la seua àvia i el seu padrí Baltasar.

La relació amb la seva iaia és molt maternal, ja que aquesta sí que es fa càrrec d'ell, li llig contes per la nit, el fa sentir estimat. Mentre que amb el seu padrí la relació és freda, quasi inexistent, ja que intenten no creuar-se amb molta freqüència. Fins que un xardorós dia d'estiu la seva iaia mor i es queda al càrrec del seu padrí.

Aleshores, poc a poc es va tramant una relació molt forta amb el seu padrí que, a conseqüència d’haver perdut tràgicament el seu germà bbbbbessó, sentia les veus dels seus familiars difunts. Aquests li donen consells, el fan redescobrir una nova Gandia i, de vegades, es mostren molt cínics amb el que fa la resta de la família ja que el pare del xiquet és botiguer i, passa de tenir un molt bon negoci, a haver de tancar-lo perquè amb l'aparició dels supermercats ja ningú va a comprar al seu establiment.

Aquesta situació provoca que el pare comence a recelar de la relació que tenien oncle i nebot. En eixe moment el pare s’adona quque el fill és capaç de parlar, ja que grava una conversa d'ells dos. Aleshores el pare envia el fill a treballar, li prohibeix parlar amb el seu padrí i la família s'instal·la al pis que compartien oncle i nebot, la qual cosa provoca el tràgic final del llibre.

Tenir més del que cal et fa ser menys del normal.

Josep Maria Espinàs. El teu nom és Olga. Edicions La campana. Barcelona, 1999.

Josep Maria Espinàs dedica aquest llibre a la seva filla Olga, la qual té síndrome de Down. En aquesta col·lecció de cartes, l’escriptor conta a la seva filla els pensaments i anècdotes  que ell mateix ha tingut i viscut durant la vida d’Olga. Josep Maria Espinàs va explicant les dificultats que ha patit la seua filla al llarg de la vida, el rebuig social d’algunes persones contra Olga i contra la seua malaltia,el caràcter d’Olga i les semblances amb el seu pare, i com ell (el pare) s’ha interessat en fer que la gent conega aquesta malaltia i que  en les properes generacions, els pares de nens amb síndrome de Down, no tinguen tantes dificultats per a fer qualsevol cosa.

Vaig elegir aquest llibre perquè conec gent amb aquesta discapacitat i m’intrigava conèixer un poc més sobre ella i els qui la pateixen i no m’ha resultat gens difícil endinsar-me en el llibre, ja que al ser breus relats t’incita a anar llegint-los tots ràpidament per a veure qué conta en cada un d’ells.

M’ha agradat molt llegir aquest llibre, perquè m’ha semblat que tot allò que conta, ho conta d’una forma molt sincera i expressiva, i que intenta fer veure a la societat com és la vida de les persones semblants a Olga, i les dificultats que tenen en el seu dia a dia. A nivell més personal m’ha resultat molt enriquidor, ja que per molt que coneguera persones que la pateixen, no arribava a conèixer com es sentien emocionalment, o la seua forma de percebre les coses.

Guillem Agulló, ni oblit, ni perdó!

FUSTER I GUILLEMÓ, Jaume: La mort de Guillem.

Editorial 3i4. Col·lecció Narratives. València, 1996.

Per a començar, he de dir que m'ha agradat molt aquesta novel·la perquè, a més que és molt fàcil de llegir, la seua trama m'ha atrapat des del principi.

Per una part, m'agradaria destacar la valentia de Fuster a l'escriure un fet amb tanta repercussió social, ja que escriure una novel·la sobre un assassinat que ha passat en la vida real, impressiona molt i si ho fa d'una manera tan explícita i detallada, encara més. I és que m'ha sorprès molt la precisió de l'autor al descriure els moments més durs de la novel·la, perquè ha sigut molt franc a l'hora d'aportar als fets eixa crueltat pròpia d'un assassinat. A més, ha segut molt precís també, a l'hora de narrar els pensaments i sentiments dels protagonistes. M'ha paregut una feina molt complicada la que ha realitzat, perquè Jaume [Fuster] ha convertit una sèrie de documents policíacs, judicials, etc. en una novel·la on el que pensen els protagonistes està sempre present i detallat al mil·límetre.

Una característica lèxica que m'ha agradat molt de l'autor de La mort de Guillem és que, en certs moments, utilitza la segona persona del singular, molt poc utilitzada en les novel·les. M'ha impressionat molt perquè estableix un contacte més prim entre el lector i els fets, ja que intenta fer sentir-lo més a prop d'ells.

Per una altra part, una característica de la novel·la que no m'ha agradat ha sigut la reiteració continua del 'que' que ha utilitzat l'autor a l'hora de descriure els interrogatoris. En canvi, la utilització d'un vocabulari juvenil, encara que estigués un poc antiquat, m'ha semblat adequat per establir una connexió més directa amb el lector.

En definitiva, i ja per acabar, m'ha agradat molt també l'estructura del llibre. Els capítols dividits en les diferents parts que la policia duu a terme per investigar un assassinat ha sigut un factor positiu en la lectura de la novel·la.

Per últim, voldria destacar el coratge que ha tingut Jaume Fuster per donar a conèixer aquest fet, perquè encara queda gent molt radical que és capaç de fer de tot sense ningun tipus de sentiment. Per això, hem d'estar alerta que ningú ens trepitge ni ens faça malbé per defensar els nostres ideals, perquè cadascú és lliure de fer i pensar el que vol.

Jordi García.