Carnestoltes per a Opòton.

Fa quatre vegades deu dies  que visitàrem, ço és forma de dir anàrem,  en un poble dit Pego, encara que allí no maltractaven ningú, no entenc per què Pego, això és d'un altre tros que ve més endavant i ja serà dit a la seua hora.

Estant allí de nit, que ells tenen la nit com nosaltres, obscura, anava passejant, allí es diu així a caminar, pels carrers i de sobte, ço és com dir ràpidament, vaig veure un elefant, no era com els d’ací, era molt estrany, igual d’alt que jo, i no anava a quatre potes com els nostres, anava a dos, molt estrany açò que dic, després, es com dir més tard, però no molt més, vaig veure un peix, de la mateixa mida que l’elefant, igual de gran vull dir amb aquestes paraules, i fora de l’aigua, molt estrany també, i molta més gent igual, molt estrany tot. Seguint vaig sentir com trons i no sabia el lloc per on eixien, vaig pensar si el poble es trencava, o venien estranys de fora, després, altra vegada és com dir més tard, dels elefants i els peixos igual de grans ja no sabia què esperar. Vaig veure unes caixes negres i que els trons, que ara ja no pareixien trons, pareixien com sorolls fets amb objectes  i gent cridant, però aquelles caixes negres, crec que eren negres perquè tot estava obscur i no es veia molta cosa, no eren tan grans com jo, així, una forma de concloure una idea, que no crec que hi hagués molta gent allí dins, no cabien, ès clar, però es sentien moltes persones, xics i xiques i trons, molts trons, molt estrany tot. Més estrany era que els peixos, els elefants i moltes més coses que hi havia, encara no sé bé què eren, hi havia pirates, d’eixos que van en vaixells, però allí de vaixells hi havia ben pocs, el que jo dic, molt estrany, tots botaven i movien els braços, aquells qui en tenien, perquè és clar que el peix no tenia, allò em va recordar un poc als nostres rituals, aquells que fem per  honrar el totpoderós, però ací no hi ha ni caixes negres, que no sé si eren negres, ni peixos ni elefants, molt estrany tot.

Al dia següent ja no quedaven ni peixos ni pirates ni elefants, i el més important, les caixes continuaven allí i eren negres, com jo deia. Ara hi havia persones, normals, dins del límit de la normalitat, límit es com dir el màxim d’una cosa. Vaig preguntar que si algú havia vist allò de la nit anterior, deien que sí, es deia: Carnestoltes. Molt estrany tot açò, no entenc com li posen nom a allò, seria normal allí? No ho entenc, per a mi tot allò era molt estrany.

Tenir més del que cal et fa ser menys del normal.

Josep Maria Espinàs. El teu nom és Olga. Edicions La campana. Barcelona, 1999.

Josep Maria Espinàs dedica aquest llibre a la seva filla Olga, la qual té síndrome de Down. En aquesta col·lecció de cartes, l’escriptor conta a la seva filla els pensaments i anècdotes  que ell mateix ha tingut i viscut durant la vida d’Olga. Josep Maria Espinàs va explicant les dificultats que ha patit la seua filla al llarg de la vida, el rebuig social d’algunes persones contra Olga i contra la seua malaltia,el caràcter d’Olga i les semblances amb el seu pare, i com ell (el pare) s’ha interessat en fer que la gent conega aquesta malaltia i que  en les properes generacions, els pares de nens amb síndrome de Down, no tinguen tantes dificultats per a fer qualsevol cosa.

Vaig elegir aquest llibre perquè conec gent amb aquesta discapacitat i m’intrigava conèixer un poc més sobre ella i els qui la pateixen i no m’ha resultat gens difícil endinsar-me en el llibre, ja que al ser breus relats t’incita a anar llegint-los tots ràpidament per a veure qué conta en cada un d’ells.

M’ha agradat molt llegir aquest llibre, perquè m’ha semblat que tot allò que conta, ho conta d’una forma molt sincera i expressiva, i que intenta fer veure a la societat com és la vida de les persones semblants a Olga, i les dificultats que tenen en el seu dia a dia. A nivell més personal m’ha resultat molt enriquidor, ja que per molt que coneguera persones que la pateixen, no arribava a conèixer com es sentien emocionalment, o la seua forma de percebre les coses.

La vida de Curial.

Anònim: Curial i Güelfa. Edicions Bromera. Els nostres autors.

 Curial, fill d’una família pobra, després d’haver quedat sense pare i amb por de quedar pobre per sempre, va acudir al marqués perquè el  fera servent seu.

 Temps després de la seva gran entrada a la casa del marqués conegué Güelfa, la germana d’aquest, que se sentí atreta per Curial i manà que li donaren tot allò que necessités. Gràcies a les donacions d’aquesta, Curial anà adquirint l’aparença d’un cavaller.

 La història de Curial  començà quan la duquessa d’Àustria va ser acusada d'adulteri i Curial ajudant el suposat amant de la duquessa va anar a Àustria i lluità juntament amb l’amant contra els acusadors de la duquessa, a qui guanyaren i  Curial fou nomenat cavaller per l’emperador austríac, qui va fer moltes celebracions en el seu honor. Més tard anà al torneig de Melun i dirigint-se cap allí lluita contra molts cavallers, un d’ells Boca de Far. Ja a Melun es va unir al rei d’Aragó i lluitaren contra el duc d’Orleans i el comte d d e Poitiers,i molts altres s’uniren a la batalla, i finalment el torneig es suspengué. Curial fou convidat a anar a França on acudí a molts combats, disfressat perquè no el reconegueren, i els guanyà. Estant a França va ser convidat per Sanglier a una batalla a mort, on a aquest l’acompanyaria Guillalmes de Tor, i Curial tindria com a company un cavaller d’Aragó nomenat Aznar d’Artossillo, finalment el rei de França proclamà Curial i Aznar vencedors.

 Güelfa s’enfadà amb Curial i va manar al seu servent que no li enviés més diners a aquest. Curial, al veure que no rebia diners tornà a Montferrat per a veure què passava, cansat d’esperar resposta de Güelfa i de les gents de París va decidir vendre algunes joies i amb els diners obtinguts va partir cap al Sant Sepulcre amb vaixell. En el camí, parà en molts llocs i posteriorment a totes aquestes visites el seu vaixell naufragà i únicament ell i un dels altres passatgers quedaren amb vida i tots dos foren fets presos i venuts a un senyor. Sis anys després va ser condemnat a mort, però, lluitant amb dos lleons va arribar a salvar-se.

 Tornà a Montferrat i com al inici de la història anà creixent socialment. Va ser reptat per un cavaller Alemany a lluitar el qual va resultar mort en aquesta batalla.

 Més tard, ja a França, Curial va formar un exercit per a combatre contra els turcs que resultaren vençuts després d’aquesta trobada.

 Finalment, Curial , lluità en el torneig organitzat pel rei de França i allí mirant es trobaven Güelfa i el marqués de Montferrat. Després de les múltiples dificultats i separacions entre Curial i Güelfa acabaren casant-se a França i Curial va rebre el principat d’Orange per mans del rei de França.