Carnestoltes per a Opòton.

Fa quatre vegades deu dies  que visitàrem, ço és forma de dir anàrem,  en un poble dit Pego, encara que allí no maltractaven ningú, no entenc per què Pego, això és d'un altre tros que ve més endavant i ja serà dit a la seua hora.

Estant allí de nit, que ells tenen la nit com nosaltres, obscura, anava passejant, allí es diu així a caminar, pels carrers i de sobte, ço és com dir ràpidament, vaig veure un elefant, no era com els d’ací, era molt estrany, igual d’alt que jo, i no anava a quatre potes com els nostres, anava a dos, molt estrany açò que dic, després, es com dir més tard, però no molt més, vaig veure un peix, de la mateixa mida que l’elefant, igual de gran vull dir amb aquestes paraules, i fora de l’aigua, molt estrany també, i molta més gent igual, molt estrany tot. Seguint vaig sentir com trons i no sabia el lloc per on eixien, vaig pensar si el poble es trencava, o venien estranys de fora, després, altra vegada és com dir més tard, dels elefants i els peixos igual de grans ja no sabia què esperar. Vaig veure unes caixes negres i que els trons, que ara ja no pareixien trons, pareixien com sorolls fets amb objectes  i gent cridant, però aquelles caixes negres, crec que eren negres perquè tot estava obscur i no es veia molta cosa, no eren tan grans com jo, així, una forma de concloure una idea, que no crec que hi hagués molta gent allí dins, no cabien, ès clar, però es sentien moltes persones, xics i xiques i trons, molts trons, molt estrany tot. Més estrany era que els peixos, els elefants i moltes més coses que hi havia, encara no sé bé què eren, hi havia pirates, d’eixos que van en vaixells, però allí de vaixells hi havia ben pocs, el que jo dic, molt estrany, tots botaven i movien els braços, aquells qui en tenien, perquè és clar que el peix no tenia, allò em va recordar un poc als nostres rituals, aquells que fem per  honrar el totpoderós, però ací no hi ha ni caixes negres, que no sé si eren negres, ni peixos ni elefants, molt estrany tot.

Al dia següent ja no quedaven ni peixos ni pirates ni elefants, i el més important, les caixes continuaven allí i eren negres, com jo deia. Ara hi havia persones, normals, dins del límit de la normalitat, límit es com dir el màxim d’una cosa. Vaig preguntar que si algú havia vist allò de la nit anterior, deien que sí, es deia: Carnestoltes. Molt estrany tot açò, no entenc com li posen nom a allò, seria normal allí? No ho entenc, per a mi tot allò era molt estrany.

OPÒTON

Ara ja fa tres vegades cinc anys, ço és manera de dir quinze, que hi vam arribar. Puc ben dir que la gent d’aquest poble és molt oberta, vull dir que tothom saluda i fa cas. Un dels dies que vam estar allí,  el meu cosí de Xalco i altres, no vull dir cosins sinó amics, vam sentir moltes persones parlar. Llurs veus venien de la Plaça del Poble. Ens hi vam acostar, la porta gran de l’església estava oberta al poble. Davant aquesta porta gran, hi havia una persona que ja vagava per La Casa Sense Portes ni Finestres, que és manera de dir que ja és morta. Vaig preguntar qui era i em digueren que era la Santa de nom Aurora. Al voltant d’aquesta, hi havia unes persones amb uns instruments musicals on també n’hi havien al meu poble, Tlalmanalco. La gent anava molt ben vestida, car era festa al poble. Quan van tocar les set del matí al campanar del poble, tots van callar i els músics van començar a interpretar una cançó que tenien tots davant, escrita amb tinta sobre fulls de paper d’àmatl. La gent de Parcent es va emocionar molt, car no era pas escoltada desde feia ara un any. Després d’aquesta primera interpretació, anaven a cada casa on hi havia alguna dona de nom Aurora o una festera i els tocaven aquesta cançó. Ans això no és pas tot, car a cada casa que anaven, els convidaven a menjars típics del poble!

Arribada la nit, la gent començava a arribar a la plaça. La Santa Aurora sortia per la porta de l’església damunt els muscles de homes. A una banda i l’altra de carrer anava gent de totes les edats, i dic de totes les edats perquè hi havia desde xiquets de bolquers fins a gent que ja deuria tindre més de quatre vegades vint anys. Aquestes persones anaven amb una roba molt rara, no vull dir lletja sinó rara perquè és molt diferent a la nostra i portaven uns pals llargs a les mans on a l’extrem d’aquest pal hi havia una llum, que deuria de ser foc. Entre una fila de gent i l’altra, anava un grup de xics i xiques de mitjana edat amb vestits molts extravagants i de diferents colors. A aquests els seguia la Santa Aurora i un grup de gent, que em van explicar qui eren però com ja tinc quatre vegades vint anys menys cinc, la meva memòria ja va fallant-me i  no sabria explicar-ho. Darrere aquest grup de gent, que com he dit abans no sé ben bé qui eren, anava el grup de músics interpretant belles cançons.

Va ser un dia molt especial viscut en aquell poble del Vell Astlan, anomenat Parcent. Si no tingués ara quatre vegades vint anys menys cinc, no em pensaria dues vegades tornar allà. Pel que m’han contat amics del Vell Astlan, a tots els pobles no es celebra de la mateixa manera, fins i tot hi han pobles que no es celebra. Crec que amb aquest escrit queda ben entés com és el dia de l’Aurora.

Lara Sirera Francés

Estil d'Opòton

Avui ja fa dos vegades vint dies que vaig estar en un poble anomenat Pego, que vol dir que fan cops, però no diu a qui.

Escric aquest record, encara que és prou difícil, perquè ja tinc vint vegades quatre anys i puc ben dir que quasi ho he perdut tot, fins la memòria.

La gent natural d'aquell poble, i no sé si m'explique amb això de natural car de natural tenien gairebé poc, eixia de les cases mentre el Sol s'anava ponent a la banda de Tlacopan. Era el dia sis vegades cinc menys ú del mes de març segons el compte del Vell Astlan, car ells diuen març com nosaltres diem Ceh, i encara no sé si això de natural queda ben clar.

Quan el Sol s'havia posat totalment per les escletxes de pedra, pels carrers del poble de Pego se sentien com trons. Vaig pensar que el Déu Huracán els havia tramés la mateixa inundació que els havia enviat als meus avantpassats per ser tan poc naturals. Això de natural és d'un altre tros que ve més endavant i ja serà dit amb bones paraules quan serà arribada l'hora.

Vaig saber que Huracán no estava furiós quan vaig veure que la tribu del poble de Pego no tenia por, ni fugia, ni es refugiava, tots estaven enderiats mirant persones rarament vestides i amb el cap acabat en punta. Deu i mig deu persones vestides d'aquella estranya manera, però sense el cap de punta, portaven als muscles altres persones que vaguen per La Casa Sense Portes ni Finestres, que és manera de dir que eren mortes, perquè ni tancaven els ulls, que amb això vull dir que no es movien, car tancar els ulls no es pot evitar si ets viu.

Vam preguntar què era allò i solament ens van dir que setmana santa. Aleshores vaig pensar que aquelles persones vagants per La Casa Sense Portes ni Finestres, que portava la gent sense el cap de punta als seus muscles, no eren persones naturals, ans eren sants, però feien por de tan sants.

A l'endemà vam abandonar aquell poble anomenat Pego, car temíem el càstig del deu Huracán per exhibir sants morts pels carrers del poble.

Encara que ja tinc vint vegades quatre anys, i com ja he dit abans, he perdut fins i tot la memòria, no he pogut esborrar del record la visita a aquell poble tan poc natural, i encara no sé si això de natural ha quedat ben clar.

Jordi Garcia.

L'Opòton d'una altra manera contat.

Avel·lí Artís-Gener

Ara ja tinc quatre vegades vint anys, o quatre vegades vint anys menys u, però la memòria, i altres coses també, em falla i no ho conseguisc recordar, però d'una cosa estic segur: recorde perfectament el dia que vaig assistir a les falles d'un poble, amb nom sense sentit, anomenat Pego. 
Tenia cinc vegades tres anys més u i era el dia que tenia que arribar per poder veure una estranya festivitat de la qual el meu amic, que tenia allà al Vell Astlan, em va estar parlant. El meu amic del Vell Aslan em volia acompanyar fins a un poble, que és així com anomenaven allà moltes cases juntes però que no estaven ordenades com ho estan a Tenochtitlan, on van celebrar la festa que portava, des que havia arribat a aquelles terres del Vell Astlan, volent veure. Segons les seues paraules vaig poder entendre que utilitzaven el foc per cremar unes figures que ells mateixos havien construït. No em vaig poder llevar del cap la idea de fer tal cosa, i no per cremar les figures que ells mateixos havien construït, sinó perquè l’avi del meu avi, que ara es deu trobar vagant per La Casa Sense Portes Ni Finestres i que deu tenir moltíssimes vegades vint anys i que no vaig a parar-me a comptar perquè no ho trobe important per al que estic intentant explicar, em va contar una història sobre el Quiauhtonatiuh, que tractava sobre una pluja de foc que va acabar amb quasi tots els mexiques. Llavors, com anaven a utilitzar el foc davant de tantes persones, potser queia una pluja de foc i acabava amb tots els habitants del poble aquell, que es deia Pego.

El meu amic em va intentar explicar el perquè d’aquell nom, tan curt al contrari que els de la meua terra, però no va poder ja que no ho sabia del tot cert.

Quan el sol estava al centre del cel arribàrem a la plaça del poble de nom sense significat, que és així com el vaig anomenar ja que té el mateix sentit una cosa que l’altra, i vaig poder contemplar aquella grandiosa estàtua de colors que ells anomenaven falles. 

La grandiosa estàtua era pareguda a unes que han fet escultors mexiques, però aquestes es feien més ràpidament que les que feien els escultors mexiques. Em semblava una catàstrofe cremar aquelles estàtues, que eren fetes d’una cosa pareguda al paper d’àmatl però que no ho era, ja que si ho fos em pareixeria, més un insult que una catàstrofe, cremar una cosa que es podria utilitzar per deixar fets i història per escrit en llengua nàhuatl. 

Una vegada el sol va donar pas a la lluna, els habitants de Pego varen encendre aquella estàtua que no era feta de paper d’àmatl. Jo em vaig refugiar darrere una paret per si el foc començava a caure sobre la gent, però finalment no va ser així i vaig poder respirar tranquil, encara que crec que El Gran Quetzalcóatl no va restar tranquil amb tota aquella mena de festes, així que me'n vaig anar el més pronte possible cap a Tenochtitlan per si començava una cosa pareguda al Quiauhtonatiuh.

Carles Siscar Gelo, 1BAT A

Opòton el Vell

Portàvem ja dos vegades tres dies seguint el camí que aquell mig home, dit així per no tenir cama dreta, ens digué que seguirem per parlar amb aquells deus que ens ajudarien a trobar al nostre, que no tornava. Segons aquell (el mig home), aqueixos deus per aquest temps es mostren al seu poble, dit Pego.

Mentre caminàvem per aquell camí voltat d'aigua i canyes, notàvem com si alguna cosa es menjara la nostra pell nua. I caminàvem pegant-nos els uns als altres per a matar aquells animalets que ens seguien volant al voltant dels nostres cossos. Vaig pensar que per aquesta causa es dit aquest poble d'aqueixa manera.

En el punt en que acabava el dia i el camí trobarem Pego, això és, de nit, i quan entrarem no es va vore ningú, cosa estranya en un poble; però si es sentia soroll de trons.
Travessarem alguns carrers i el soroll de trons es feia més fort, fins que toparem amb tota la gent de la tribu Pego reunida en forma de passeig, manera de dir que estaven a les dues vores del carrer.

Ens vam quedar esperant al cantó del carrer, mig amagats, mentre seguíem escoltant el soroll de trons, però no vam tindre por, perquè ningú es mogué ni ningú digué res, vull dir que ningú bramava ni corria per por.Aleshores, per l'entrada del carrer, vam vorer aparéixer un grup d'homes molt estranyament vestits: estaven tapats completament per les seues robes, cara i tot. Vam pensar que estigueren mal-formats perquè el cap el tenien de punta, com un triangle, sé que és un poc difícil d'imaginar, no sé si m'explique bé però veritablement tenien una punta enorme eixint-los del cap, que estava tapat.
Desfilaven pel carrer, al compàs del soroll de trons. Ens vam quedar espantats, perquè mai havíem vist una mal-formació així i pareixia que en aquell poble hi era ben comú perquè n'eren al menys deu en aquell grup.
Darrere d'ells hi van aparéixer homes, esta vegada sense mal-formacions, que subjectaven una figura d'un home quasi nu clavat a una creu enorme. I era clavat a la creu mitjançant claus a les mans i als peus. Era clar que aquell home era ja a La Casa Sense Portes ni Finestres, manera de dir que era ben mort.
Ens vam apropar a una senyora per preguntar-li qui era eixe home de la creu, i quan ho vam fer es va quedar blanca d'espant, al vore que no contestava li ho vam tornar a preguntar i digué a la fi que era Déu. Aleshores mirarem la figura i comprenguérem que en aquell poble dit Pego, estaven celebrant la matança del seu Déu. I de seguida correguérem per eixir d'aquell poble d'assassins de deus, perquè nosaltres volíem ajuda de deus vius i no la volíem de morts, i tampoc volíem tenir res a vorer amb gent que matava deus.

Ja vaig pensar jo que no era bona idea entrar en un poble amb el nom de Pego, que em pareix que significa pegar i maltractar...

Elena Sowa Espinós

Primera carta al meu net meu Tabliclete

  Vell tant i fa un poc més divuit vegades vint anys, segons el calendari Xiuhpohualli perquè si fora segons el Tonalamatl canviaria i aleshores clar seria mai el mateix.

  On estava? Ah si! Després de tot aquest temps des que vaig eixir de Tenochtitlan, vaig arribar al port d’Aigua, com diuen ací ‘Pego’ però jo només aigua veig amb unes canyes molt paregudes a les nostres, però intueixo que el nom de ‘Pego’ és una contradicció del que diu, que te no la peguen, per això crec que deuen ser les canyes paregudes a les de Tenochtitlan, però si es no una contradicció? Embolic quin... Així que per si de cas li cridaré jo Aigua. I de nou em torne a perdre.

  A veure a veure... Ahir vaig arribar i tot va ser molt estrany res més baixar, tots amb roba... I a més a més s’han quedat mirant-me estranyats. Evidentment els vaig entendre no però se que era per la meua vestimenta meua. D’aquest desconcert després, vaig caminar sense saber on, fins que Antepa, el meu nebot meu, em reconegué. Ell va ser el que em va convèncer per a que vinguera a Aigua. Em portà a sa casa sa, era estranya, com quasi tot, tenia obertures en mig de les parets, més grans unes i altres més menudes, a més tenia un seient amb un forat amb aigua, tot sentit sense.

  Tot nou per a mi era, però el que més em va impressionar va ser a l’hora de fer la mitjamenjada, es seien al voltant tots d’una fusta llarga i en alt, i encara més, menjaven un arròs amb costelles del santíssim porc i una cosa negra que tenia sang també del santíssim porc amb ceba i tot era secret, amagat tot estava davall d’una espessa d’ou capa, feia por clavar aquell ferro amb forma redona a la punta.

  Tot molt estrany molt, i en aquesta carta tan sols et conte la meua arribada... Veure a veure com venen els dies següents.

  Al meu net Tabliclete, del teu avi Opòton.

Opòton

Bojeria, l’adjectiu que fos a parar al meu cap quan vaig arribar aquella nit de Febrer del 96, en aquell poble tan surrealista per a mi.
En el bus de camí a la casa nova, mai havia vist cosa tan pareguda en cap altre lloc, la gent rebomborejava tot allò per on pasava, i del que més em vaig fixar, era que tots anaven a parar a aquell lloc. Vaig descarregar les maletes per a eixir al carrer i posar fi a totes els preguntes que se'm pasaven pel cap des que vaig entrar a aquest món.
Per la cera, i no més enllà de la vorera, intentava observar-ho tot alhora per a no pedrem cap detall, uns vestien amb tanta elegància que no se si els meus ulls és despilbrataven del reflexe de les perles barates o era sols una burla en els temps de crisi vivents. La plaça s’acostava a cop a cop i si els meus sentits no m’enganyaven altra vegada, la titella gegant rodejada de gent, em sorprenge i no vaig aguantar més en anar-hi com un boig més a per la meua part dels diners. 
Al meu darrer un home, no mes major de 60, em preguntà si era jo la llagosta que anava a cuinar ell per a la seva família. No entenia res, però ell insisti amb senyals fins que vaig arribar a la conclusió que es referia a la meua blancor de cames i els pantalons roig passió que duia. Sense dubtaro més vaig agafar la camera i men anà a dormir, despres de veure tanta fantasia no necessitava res més que despertar d’aquest mon tan boig.

Invenció d'Opòton

 En remuntem ara ja fa casi tres vegades vint anys, en un moment de molt de fred, com si estiguérem vivint en un altre país, comparat amb la calor que farà en aquests dies estiuencs en el nostre poble. L'ambient en eixe moment, en un poble de tradició catòlica, era un tan estrany. Ens podríem localitzar molts anys enrere, però amb una marcada antiguitat, silenci, sense deixar elements del nostre temps, com un equip de megafonia, que reprodueix cançons pròpies de l'edat mitjana.

 Jo vull pensar amb els meus avantpassats, caminant amb processó pels carrers de Pego, sense llum elèctrica, sense carrers, sense quitrà, vestits amb robes diferents a les nostres. Com podem desprès de tants anys continuar amb les mateixes tradicions? Com si no hagués passats el temps. Arriba l’hora principal del dijous sant, les deu de la nit, i tot recobra una altra dimensió, imatges religioses, tambors, cornetes... com una maror de gent eixint de tots els carrers del poble amb una direcció la capella del Ecce-Homo.

Imitant l'estil d'Opòton.

 Ja deguérem dur deu vegades quatre dies en este poble amb nom Pego, que és nom molt breu el de Pego, però amb ritus molt estranys, i no sé si m'explique amb estranys. Era el dia sis vegades quatre dies i escaig quan unes explosions em van despertar del meu somieig, que dic somieig perquè somniava en el fill que crec tenir i que s'explicarà més endavant si la memòria no m'és traïdora, com ara que he hagut de rellegir per seguir escrivint, car estic escrivint mentre ho conte. Doncs vaig anar a refugiar-me, però veient que no cessaven, les explosions, vaig baixar a veure què era. Tot el poble hi era, a la plaça, mirant eixes explosions sorpresos, estaven bojos; estava clar que era una manifestació de la ira dels déus, encara que raó es desconeixia, però més tard es va saber la raó. Per a explicar la raó hauria d'explicar fets de dies abans.

 Jo havia sortit a explorar els carrers, i en els carrers vaig veure estàtues gegants, estàtues com les nostres decorades amb pintura de color, i vaig suposar que eixos deurien ser llurs déus. Dos dies més vaig veure dones vestides de manera molt extravagant, amb vestimenta incòmoda i el monyo enrotllat pels dos costats en forma de serp. Vaig creure que eren sacrificis al déu Tonatiuh, i vaig pensar que teníem un déu en comú, que Tonatiuh es posaria molt content. Però el van decebre i d'allí que van haver-hi explosions, car a la nit el poble boig va cremar les estàtues divines.

  El poble no mostrava senyal de tristesa i jo vaig preguntar a un que quin ritu era, i em va contestar tot alegre: "la cremà". Jo els comprenia, al poble i al déu, cremaven coses i d'allí "la cremà", i comprenia a Tonatiuh, que ja sabia les males intencions d'este poble ignorant. No culparia Tlahuizcalbantecuhtli, que és déu pacífic i pietós, si deixara de defensar la pau i castigara estos insensats.

 Al dia vinent vam abandonar Pego com més prompte vam poder, perquè no volíem sofrir la ira de Tonatiuh, que és manera de resumir el desenllaç d'esta història, car no tenen molta importància els fets que passaren i que els meus amics ja ho saben, tant que els ho vaig repetir, perquè com he dit abans sóc molt vell i la memòria no m'acompanya.

Opòton apòcrif i massa personal (text de mostra, que és manera de dir)

Quin goig fa, quedi posat com a admiració exultant de les més grosses, rebre notícies de tu des del Vell Aslan. Ja fa cinc vegades quatre anys i escaig que El Gran Senyor Aquell Qui Parla va manar als mexiques vinguts de l’Aslan que se’n tornessin a la llur terra de naixença perquè en nom de Quetzalcóatl alliçonessin els nens dits canalla, que és manera de dir dels nens de l’Astlan, contra les proclames popoloques, pocasoltes i tanoques que arriben contínuament del país de les sususes i dels gallecs naturals, ara més gallecs que mai. Això darrer ho escriuria de per riure si no fos perquè no fa riure, aquest gallec manaire dit Marianorajoy, car el Marianorajoy d’ací tampoc no fa riure, ans fa ganes de plorar per no dir una altra cosa. I encara que ja tinc vint vegades tres anys menys dos, no he perdut la força del record de quan una adolescent llesta i simpàtica seia a la vora dels finestrals grans, taula interior de la fila, part de darrere de l’aula del vell Ramon Berenguer IV, i escrivia bellament en llengua nàhoa, que és la mexica natural, i es delia per les històries fascinants que ens fascinen encara i amb les quals intentem fascinar altres joves que a la vegada fascinaran al seu temps llurs fills, si no vénen algun dia els néts llurs i, farts d’escoltar-nos, ens tanquen en una cambra amb portes i finestres barrades, per no sentir-nos, i ens fan escriure aquestes coses perquè no els atabalem més. Això no sé si s’entén, li ho donaré a llegir a la meua dona i si ella no ho entén ho tornaré a escriure més endavant perquè quedi escrit.

Dic que ja tinc tants anys perquè solc barrejar amb aquestes històries fascinants, escrites en llibres, altres històries on surten episodis que jo vaig passar al Vell Astlan, sempre present en la meva memòria. Ara no sé per què dic això que diré; bé, sí que ho sé i no és per contradir-me, és perquè ho vull dir tot. Vaig enviar, emocionat, i això és el que volia dir i no ho he dit més amunt car és cosa, una còpia dels teus fulls de paper d’àmatl al meu amic Toni Espí, que també va fer escola al vell Ramon Berenguer i m’ha contestat el següent:

“Ara en tinc quasi els mateixos que tu menys tres però aviat en seran menys dos perquè, quan siga el dia de la Mare de Déu que xafa la serp, en faré -amb el permís de son pare de la Mare de Déu- vint vegades tres menys quatre, que eixos els hauré de fer si vull acostar-me a la data del jubileu... que són tot maneres de dir popoloques i tanoques i de gent que es torba i s'entreté en coses de poc valor i gens de profit.”

No som, doncs, els únics que coneixem i recordem l’aventura d’anar a trobar per mar el Gran Déu que ha de venir, car és cosa bonica deixar fills allà on anem, quedi posat com a metàfora, ço és manera de dir allò que no dius dient-ho.