Carnestoltes per a Opòton.

Fa quatre vegades deu dies  que visitàrem, ço és forma de dir anàrem,  en un poble dit Pego, encara que allí no maltractaven ningú, no entenc per què Pego, això és d'un altre tros que ve més endavant i ja serà dit a la seua hora.

Estant allí de nit, que ells tenen la nit com nosaltres, obscura, anava passejant, allí es diu així a caminar, pels carrers i de sobte, ço és com dir ràpidament, vaig veure un elefant, no era com els d’ací, era molt estrany, igual d’alt que jo, i no anava a quatre potes com els nostres, anava a dos, molt estrany açò que dic, després, es com dir més tard, però no molt més, vaig veure un peix, de la mateixa mida que l’elefant, igual de gran vull dir amb aquestes paraules, i fora de l’aigua, molt estrany també, i molta més gent igual, molt estrany tot. Seguint vaig sentir com trons i no sabia el lloc per on eixien, vaig pensar si el poble es trencava, o venien estranys de fora, després, altra vegada és com dir més tard, dels elefants i els peixos igual de grans ja no sabia què esperar. Vaig veure unes caixes negres i que els trons, que ara ja no pareixien trons, pareixien com sorolls fets amb objectes  i gent cridant, però aquelles caixes negres, crec que eren negres perquè tot estava obscur i no es veia molta cosa, no eren tan grans com jo, així, una forma de concloure una idea, que no crec que hi hagués molta gent allí dins, no cabien, ès clar, però es sentien moltes persones, xics i xiques i trons, molts trons, molt estrany tot. Més estrany era que els peixos, els elefants i moltes més coses que hi havia, encara no sé bé què eren, hi havia pirates, d’eixos que van en vaixells, però allí de vaixells hi havia ben pocs, el que jo dic, molt estrany, tots botaven i movien els braços, aquells qui en tenien, perquè és clar que el peix no tenia, allò em va recordar un poc als nostres rituals, aquells que fem per  honrar el totpoderós, però ací no hi ha ni caixes negres, que no sé si eren negres, ni peixos ni elefants, molt estrany tot.

Al dia següent ja no quedaven ni peixos ni pirates ni elefants, i el més important, les caixes continuaven allí i eren negres, com jo deia. Ara hi havia persones, normals, dins del límit de la normalitat, límit es com dir el màxim d’una cosa. Vaig preguntar que si algú havia vist allò de la nit anterior, deien que sí, es deia: Carnestoltes. Molt estrany tot açò, no entenc com li posen nom a allò, seria normal allí? No ho entenc, per a mi tot allò era molt estrany.

OPÒTON

Ara ja fa tres vegades cinc anys, ço és manera de dir quinze, que hi vam arribar. Puc ben dir que la gent d’aquest poble és molt oberta, vull dir que tothom saluda i fa cas. Un dels dies que vam estar allí,  el meu cosí de Xalco i altres, no vull dir cosins sinó amics, vam sentir moltes persones parlar. Llurs veus venien de la Plaça del Poble. Ens hi vam acostar, la porta gran de l’església estava oberta al poble. Davant aquesta porta gran, hi havia una persona que ja vagava per La Casa Sense Portes ni Finestres, que és manera de dir que ja és morta. Vaig preguntar qui era i em digueren que era la Santa de nom Aurora. Al voltant d’aquesta, hi havia unes persones amb uns instruments musicals on també n’hi havien al meu poble, Tlalmanalco. La gent anava molt ben vestida, car era festa al poble. Quan van tocar les set del matí al campanar del poble, tots van callar i els músics van començar a interpretar una cançó que tenien tots davant, escrita amb tinta sobre fulls de paper d’àmatl. La gent de Parcent es va emocionar molt, car no era pas escoltada desde feia ara un any. Després d’aquesta primera interpretació, anaven a cada casa on hi havia alguna dona de nom Aurora o una festera i els tocaven aquesta cançó. Ans això no és pas tot, car a cada casa que anaven, els convidaven a menjars típics del poble!

Arribada la nit, la gent començava a arribar a la plaça. La Santa Aurora sortia per la porta de l’església damunt els muscles de homes. A una banda i l’altra de carrer anava gent de totes les edats, i dic de totes les edats perquè hi havia desde xiquets de bolquers fins a gent que ja deuria tindre més de quatre vegades vint anys. Aquestes persones anaven amb una roba molt rara, no vull dir lletja sinó rara perquè és molt diferent a la nostra i portaven uns pals llargs a les mans on a l’extrem d’aquest pal hi havia una llum, que deuria de ser foc. Entre una fila de gent i l’altra, anava un grup de xics i xiques de mitjana edat amb vestits molts extravagants i de diferents colors. A aquests els seguia la Santa Aurora i un grup de gent, que em van explicar qui eren però com ja tinc quatre vegades vint anys menys cinc, la meva memòria ja va fallant-me i  no sabria explicar-ho. Darrere aquest grup de gent, que com he dit abans no sé ben bé qui eren, anava el grup de músics interpretant belles cançons.

Va ser un dia molt especial viscut en aquell poble del Vell Astlan, anomenat Parcent. Si no tingués ara quatre vegades vint anys menys cinc, no em pensaria dues vegades tornar allà. Pel que m’han contat amics del Vell Astlan, a tots els pobles no es celebra de la mateixa manera, fins i tot hi han pobles que no es celebra. Crec que amb aquest escrit queda ben entés com és el dia de l’Aurora.

Lara Sirera Francés

Quin problema, el de Ramon-Maria...

MONZÓ, Quim: La magnitud de la tragèdia. Quaderns Crema.  Barcelona, 2005.

Durant la lectura d’un llibre com aquest, si el lector no està acostumat, com és el meu cas, a llegir obres on la ironia es presenta com a plat fort, t’adones que no sempre els grans finals són necessaris per tancar una novel·la ben fermament. Com un fet tan simple com la baralla entre un gat i un gos, totalment aliè a totes aquelles complexes situacions socials i emocionals que comprèn la vida humana, és necessari per desviar l’atenció d’una persona que deuria tenir la consciència tan desfeta que no deuria ser capaç ni de seguir vivint? 

Comencem a repassar aquesta obra des del final, on la ironia es palpa entre les paraules escrites pel Quim.  Aquest porta endavant la novel·la amb dos punts de vista paral·lels que viuen sota el mateix sostre, però es dirigeixen en tota la novel·la unes poques paraules que podríem fins comptar amb els dits de les mans. Padrastre i fillastra. L’únic que es desitgen és el pitjor i sols volen que desfer-se l’un de l’altre.

Amb aquesta base d’odi i rebuig es planteja un problema que pareix absurd, provocat per l’erecció permanent del Ramon-Maria. Després del sopar romàntic que tenen el protagonista i la Maria-Eugènia, una vegada es troben sols a casa i volen consumar el seu amor, es veuen en l’inconvenient què al Ramon-Maria no se li produeix cap erecció i sofreix moltíssim, tant que ni tenint la xica dels seus somnis davant, podia. I, valent-se  l’autor altra vegada de la ironia, li concedeix l’erecció, però per sempre.

Aquest fet marcaria la vida del protagonista i el faria canviar completament. Al principi tot són intents en va, fent ús de la cultura popular i de les tècniques més rebuscades, i després ja es tracta de compaginar el problema amb la vida quotidiana del Ramon-Maria. I tot aquest procés, pot ser psicoanalitzat pel mateix lector perquè Monzó escriu ficció, i també ficció de la ficció, anomenada meta-ficció. Quan estem llegint el que fa un personatge, la meta-ficció consisteix en dedicar unes línies a explicar el perquè de les accions que fa, basant-se la major part de les vegades a els pensaments més inconscients i secrets del mateix.

Prompte aquest desgraciat personatge s’adonaria del poc temps de vida que li queda i aquest fet ja acabaria de destrossar-li la personalitat. Quan comença a donar-li voltes a com seria morir, desperta en ell una faceta completament diferent , on parla al buit amb expressions exclamatives com si actuara en una obra de teatre. Les seues paraules intenten atenuar el fet de morir i demana que siga una mort plàcida mentre dorm.

Un altre detall és que tots els noms propis dels personatges que apareixen són compostos, com el mateix Ramon-Maria, L’Anna-Francesca ( la fillastra), el Lluís-Albert, el Joan-Enric, la Maria-Lluïsa...  Aquest fet planteja una certa dificultat alhora de recordar els noms, més al principi que no quan ja els coneixes profundament al final.

Cal afegir, finalment, que el tenir a prop la mort va suposar un intent de tornar a tenir una bona relació amb l’Anna-Francesca per part del Ramon-Maria, però a mesura que s’acosta al final, l’Anna-Francesca centra tota la seua atenció en matar-lo. Així el nostre protagonista es trobarà amenaçat per dos assassins: la fillastra i la malaltia.

Sens dubte és una novel·la que, llevat de la seua brevetat, no pot mai deixar indiferent a ningú.

Carles Siscar Gelo, 1r BAT – A.

Estil d'Opòton

Avui ja fa dos vegades vint dies que vaig estar en un poble anomenat Pego, que vol dir que fan cops, però no diu a qui.

Escric aquest record, encara que és prou difícil, perquè ja tinc vint vegades quatre anys i puc ben dir que quasi ho he perdut tot, fins la memòria.

La gent natural d'aquell poble, i no sé si m'explique amb això de natural car de natural tenien gairebé poc, eixia de les cases mentre el Sol s'anava ponent a la banda de Tlacopan. Era el dia sis vegades cinc menys ú del mes de març segons el compte del Vell Astlan, car ells diuen març com nosaltres diem Ceh, i encara no sé si això de natural queda ben clar.

Quan el Sol s'havia posat totalment per les escletxes de pedra, pels carrers del poble de Pego se sentien com trons. Vaig pensar que el Déu Huracán els havia tramés la mateixa inundació que els havia enviat als meus avantpassats per ser tan poc naturals. Això de natural és d'un altre tros que ve més endavant i ja serà dit amb bones paraules quan serà arribada l'hora.

Vaig saber que Huracán no estava furiós quan vaig veure que la tribu del poble de Pego no tenia por, ni fugia, ni es refugiava, tots estaven enderiats mirant persones rarament vestides i amb el cap acabat en punta. Deu i mig deu persones vestides d'aquella estranya manera, però sense el cap de punta, portaven als muscles altres persones que vaguen per La Casa Sense Portes ni Finestres, que és manera de dir que eren mortes, perquè ni tancaven els ulls, que amb això vull dir que no es movien, car tancar els ulls no es pot evitar si ets viu.

Vam preguntar què era allò i solament ens van dir que setmana santa. Aleshores vaig pensar que aquelles persones vagants per La Casa Sense Portes ni Finestres, que portava la gent sense el cap de punta als seus muscles, no eren persones naturals, ans eren sants, però feien por de tan sants.

A l'endemà vam abandonar aquell poble anomenat Pego, car temíem el càstig del deu Huracán per exhibir sants morts pels carrers del poble.

Encara que ja tinc vint vegades quatre anys, i com ja he dit abans, he perdut fins i tot la memòria, no he pogut esborrar del record la visita a aquell poble tan poc natural, i encara no sé si això de natural ha quedat ben clar.

Jordi Garcia.

Comentari 'Bearn o La Sala De Les Nines', per Miguel Angel

  VILLALONGA I PONS, Llorenç: Bearn o La Sala De Les Nines. Edicions 62. Les millors obres de la literatura catalana. Barcelona. Setembre de 1980.

  Vaig triar aquest llibre perquè Tomàs ens el recomanà a classe i m’intrigà el seu final, al qual no he pogut arribar ja que se’m presentava com a un llibre amb una certa dificultat, la qual cosa he pogut confirmar jo mateix.

 Joan Mayol, capellà de Bearn envià una carta a Miquel Gilabert, secretari del senyor Cardenal Primat de les Espanyes el 1890. En aquesta carta Joan conta al seu amic tots els fets que s’han donat. Per començar ja introdueix al lector en un final incert, ja que parla de la mort incerta dels seus senyors donant indicis que no serà ‘una camí de roses per a ell’.

 Com vos deia, no ha sigut cosa fàcil la de llegir aquest llibre ja que s’utilitzà un mallorquí un tant desconegut per a nosaltres, a més de totes les dades que es donen dels senyors en aquesta primera part, sempre requerint un grau de concentració màxim. Que ho siga així no el fa menys interessant, ja què és un llibre que promet i més després de rebre les recomanacions irrebutjables de Tomàs, espere dur el vaixell a bon port i trobar aquella ‘terra promesa’ i poder desvetllar el final tan apoteòsic que es va intuint amb tots els indicis. Per aquesta mateixa raó no el recomanaria a ningú, si més no fins que l’acabe, perquè no em trepitgi el final.

Miguel Angel Bisbal

1r Batx - B

L'Opòton d'una altra manera contat.

Avel·lí Artís-Gener

Ara ja tinc quatre vegades vint anys, o quatre vegades vint anys menys u, però la memòria, i altres coses també, em falla i no ho conseguisc recordar, però d'una cosa estic segur: recorde perfectament el dia que vaig assistir a les falles d'un poble, amb nom sense sentit, anomenat Pego. 
Tenia cinc vegades tres anys més u i era el dia que tenia que arribar per poder veure una estranya festivitat de la qual el meu amic, que tenia allà al Vell Astlan, em va estar parlant. El meu amic del Vell Aslan em volia acompanyar fins a un poble, que és així com anomenaven allà moltes cases juntes però que no estaven ordenades com ho estan a Tenochtitlan, on van celebrar la festa que portava, des que havia arribat a aquelles terres del Vell Astlan, volent veure. Segons les seues paraules vaig poder entendre que utilitzaven el foc per cremar unes figures que ells mateixos havien construït. No em vaig poder llevar del cap la idea de fer tal cosa, i no per cremar les figures que ells mateixos havien construït, sinó perquè l’avi del meu avi, que ara es deu trobar vagant per La Casa Sense Portes Ni Finestres i que deu tenir moltíssimes vegades vint anys i que no vaig a parar-me a comptar perquè no ho trobe important per al que estic intentant explicar, em va contar una història sobre el Quiauhtonatiuh, que tractava sobre una pluja de foc que va acabar amb quasi tots els mexiques. Llavors, com anaven a utilitzar el foc davant de tantes persones, potser queia una pluja de foc i acabava amb tots els habitants del poble aquell, que es deia Pego.

El meu amic em va intentar explicar el perquè d’aquell nom, tan curt al contrari que els de la meua terra, però no va poder ja que no ho sabia del tot cert.

Quan el sol estava al centre del cel arribàrem a la plaça del poble de nom sense significat, que és així com el vaig anomenar ja que té el mateix sentit una cosa que l’altra, i vaig poder contemplar aquella grandiosa estàtua de colors que ells anomenaven falles. 

La grandiosa estàtua era pareguda a unes que han fet escultors mexiques, però aquestes es feien més ràpidament que les que feien els escultors mexiques. Em semblava una catàstrofe cremar aquelles estàtues, que eren fetes d’una cosa pareguda al paper d’àmatl però que no ho era, ja que si ho fos em pareixeria, més un insult que una catàstrofe, cremar una cosa que es podria utilitzar per deixar fets i història per escrit en llengua nàhuatl. 

Una vegada el sol va donar pas a la lluna, els habitants de Pego varen encendre aquella estàtua que no era feta de paper d’àmatl. Jo em vaig refugiar darrere una paret per si el foc començava a caure sobre la gent, però finalment no va ser així i vaig poder respirar tranquil, encara que crec que El Gran Quetzalcóatl no va restar tranquil amb tota aquella mena de festes, així que me'n vaig anar el més pronte possible cap a Tenochtitlan per si començava una cosa pareguda al Quiauhtonatiuh.

Carles Siscar Gelo, 1BAT A

Sense la terra promesa

VALOR, Enric. Sense la terra promesa. Tàndem. Obra literària completa I, Cicle de Cassana. València, 1991.

La primera impressió a què s’arriba en aquest llibre quan portes pocs capítols llegits, és que el senyor Valor ho descriu tot amb molts i fins detalls, des de l’aspecte més general del poble, com per exemple, els seus costums ( les processions, les festes, reunions, jocs de taula…) com l’aspecte íntim i personal dels personatges (els seus amors, vicis, aventures…).

Una tendència que voldria marcar és l’evolució que presenten tant el poble (la seua societat en general), com els personatges.

·Poble: Al principi de la novel·la, Valor descriu com era la vida quotidiana del poble i a mesura que continua la historia veus una clara evolució en la divisió del poble: conservadors, liberals i republicans; la confiança tornada en desconfiança i viceversa; les costums que deixaren de practicar-se… per això personalment quan vaig llegir la frase: “…he tornat a fer passejades amb alguns amics…” (de Joan Monlió) em sortí una profunda enyorança.

·Personatges: Entre altres, destaquen per la seua evolució:

-Joan Monlió: d’abans d’estar amb Maria a després, experimenta un canvi de sentiments que el marcà durant la resta de la novel·la.

-Roseta: La seua evolució es manifesta quan rebaixa el seu fanatisme teològic pels “Representants de Déu a la Terra” i vol unir-se als republicans (ací comença a parlar i fer amistat amb gent que abans no gosava ni mirar), també es manifesta quan pren foc a les dos cases.

-Albert Mauri: Evoluciona quan es fa republicà i quan comença a pensar igual que Garibaldi.

-Maria-Júlia: En aquesta veiem dos menes d’evolucions:

*la primera fou quan era jove i sa mare morí, es tornà com la mateixa Caterina Mauri i canvià la seua perspectiva del món.

*la segona és d'efímer termini però es manifesta, i és la regressió al caràcter que tenia quan era jove i sa mare encara vivia, es dona quan Vidal apareix i li fa tornar a sentir aquest sentiment d’igualtat social davant l’amor i el desig. Com he dit abans, aquesta evolució dura ben poc.

Bàsicament, el capítol més decisiu del llibre, on tot cobra un sentit, és el XXVI, on veritablement els prometen una terra lliure, feliç i justa, i acaben sense ella. La gent pobra i humil perd, la gent rica i adinerada guanya. Ací he trobat un gran exemple del fet que els qui tenen els diners (en aquest cas, els conservadors), sempre guanyaran. I els que no en tenen (republicans), al final han de sotmetre’s a la seua voluntat.

Amb tot, el senyor Valor presenta i descriu una quantitat magnífica de personatges, i amb tal habilitat i destresa que mai perds el rumb de la lectura, encara que et parle de la vida d’un personatge secundari, sempre tens present el camí que segueix el personatge principal.

Elena Sowa Espinós, 1er Batxillerat A

Opòton el Vell

Portàvem ja dos vegades tres dies seguint el camí que aquell mig home, dit així per no tenir cama dreta, ens digué que seguirem per parlar amb aquells deus que ens ajudarien a trobar al nostre, que no tornava. Segons aquell (el mig home), aqueixos deus per aquest temps es mostren al seu poble, dit Pego.

Mentre caminàvem per aquell camí voltat d'aigua i canyes, notàvem com si alguna cosa es menjara la nostra pell nua. I caminàvem pegant-nos els uns als altres per a matar aquells animalets que ens seguien volant al voltant dels nostres cossos. Vaig pensar que per aquesta causa es dit aquest poble d'aqueixa manera.

En el punt en que acabava el dia i el camí trobarem Pego, això és, de nit, i quan entrarem no es va vore ningú, cosa estranya en un poble; però si es sentia soroll de trons.
Travessarem alguns carrers i el soroll de trons es feia més fort, fins que toparem amb tota la gent de la tribu Pego reunida en forma de passeig, manera de dir que estaven a les dues vores del carrer.

Ens vam quedar esperant al cantó del carrer, mig amagats, mentre seguíem escoltant el soroll de trons, però no vam tindre por, perquè ningú es mogué ni ningú digué res, vull dir que ningú bramava ni corria per por.Aleshores, per l'entrada del carrer, vam vorer aparéixer un grup d'homes molt estranyament vestits: estaven tapats completament per les seues robes, cara i tot. Vam pensar que estigueren mal-formats perquè el cap el tenien de punta, com un triangle, sé que és un poc difícil d'imaginar, no sé si m'explique bé però veritablement tenien una punta enorme eixint-los del cap, que estava tapat.
Desfilaven pel carrer, al compàs del soroll de trons. Ens vam quedar espantats, perquè mai havíem vist una mal-formació així i pareixia que en aquell poble hi era ben comú perquè n'eren al menys deu en aquell grup.
Darrere d'ells hi van aparéixer homes, esta vegada sense mal-formacions, que subjectaven una figura d'un home quasi nu clavat a una creu enorme. I era clavat a la creu mitjançant claus a les mans i als peus. Era clar que aquell home era ja a La Casa Sense Portes ni Finestres, manera de dir que era ben mort.
Ens vam apropar a una senyora per preguntar-li qui era eixe home de la creu, i quan ho vam fer es va quedar blanca d'espant, al vore que no contestava li ho vam tornar a preguntar i digué a la fi que era Déu. Aleshores mirarem la figura i comprenguérem que en aquell poble dit Pego, estaven celebrant la matança del seu Déu. I de seguida correguérem per eixir d'aquell poble d'assassins de deus, perquè nosaltres volíem ajuda de deus vius i no la volíem de morts, i tampoc volíem tenir res a vorer amb gent que matava deus.

Ja vaig pensar jo que no era bona idea entrar en un poble amb el nom de Pego, que em pareix que significa pegar i maltractar...

Elena Sowa Espinós

Primera carta al meu net meu Tabliclete

  Vell tant i fa un poc més divuit vegades vint anys, segons el calendari Xiuhpohualli perquè si fora segons el Tonalamatl canviaria i aleshores clar seria mai el mateix.

  On estava? Ah si! Després de tot aquest temps des que vaig eixir de Tenochtitlan, vaig arribar al port d’Aigua, com diuen ací ‘Pego’ però jo només aigua veig amb unes canyes molt paregudes a les nostres, però intueixo que el nom de ‘Pego’ és una contradicció del que diu, que te no la peguen, per això crec que deuen ser les canyes paregudes a les de Tenochtitlan, però si es no una contradicció? Embolic quin... Així que per si de cas li cridaré jo Aigua. I de nou em torne a perdre.

  A veure a veure... Ahir vaig arribar i tot va ser molt estrany res més baixar, tots amb roba... I a més a més s’han quedat mirant-me estranyats. Evidentment els vaig entendre no però se que era per la meua vestimenta meua. D’aquest desconcert després, vaig caminar sense saber on, fins que Antepa, el meu nebot meu, em reconegué. Ell va ser el que em va convèncer per a que vinguera a Aigua. Em portà a sa casa sa, era estranya, com quasi tot, tenia obertures en mig de les parets, més grans unes i altres més menudes, a més tenia un seient amb un forat amb aigua, tot sentit sense.

  Tot nou per a mi era, però el que més em va impressionar va ser a l’hora de fer la mitjamenjada, es seien al voltant tots d’una fusta llarga i en alt, i encara més, menjaven un arròs amb costelles del santíssim porc i una cosa negra que tenia sang també del santíssim porc amb ceba i tot era secret, amagat tot estava davall d’una espessa d’ou capa, feia por clavar aquell ferro amb forma redona a la punta.

  Tot molt estrany molt, i en aquesta carta tan sols et conte la meua arribada... Veure a veure com venen els dies següents.

  Al meu net Tabliclete, del teu avi Opòton.

Terra Baixa

GUIMERÀ, Àngel:Terra Baixa. Edicions 62 i “la Caixa”. Les millors obres de la literatura catalana.1993.

Terra Baixa és un llibre basat en el segle XIX en el que ens conta la victòria d'un amor real enfront a un amor imposat.

En aquesta història es fa una crítica als amos, ja que la protagonista, Marta, ha de treballar per al seu senyor, Sebastià, aguantant totes les seves crueltats.

A partir d'ací sorgeix un triangle amorós, típic de Guimerà, que t'enganxa gràcies a la inestabilitat de les relacions, no saps amb qui es quedarà fins ben avançada la novel·la.

El llibre és força entretingut, experimentes els canvis sentimentals dels personatges, passen de l'amor a l'odi molt ràpidament, inclús canvis de caràcter. Marta de vegades es comporta de manera dolça i bruscament passa a ser agressiva. Manelic, l'amant, també experimenta canvis de caràcter, ja que al principi de la història, aquest era el reflex de la innocència i arriba a ser totalment al contrari.

Podem conèixer tots els espais de l'obra a través de les acotacions de l'autor encara que quasi tota l'obra es basa en el molí, motiu pel qual em desagrada, ja que personalment m'agraden les històries amb diversos llocs, pense que practiques més la imaginació, la meravella de la lectura.

En general em pareix un llibre molt encertat amb el simbolisme dels personatges i els seus passats, però la lectura pot arribar a fer-se un poc pesada per a una persona que no practica el tipus de català que es fa servir en el llibre.