L'Opòton d'una altra manera contat.

Avel·lí Artís-Gener

Ara ja tinc quatre vegades vint anys, o quatre vegades vint anys menys u, però la memòria, i altres coses també, em falla i no ho conseguisc recordar, però d'una cosa estic segur: recorde perfectament el dia que vaig assistir a les falles d'un poble, amb nom sense sentit, anomenat Pego. 
Tenia cinc vegades tres anys més u i era el dia que tenia que arribar per poder veure una estranya festivitat de la qual el meu amic, que tenia allà al Vell Astlan, em va estar parlant. El meu amic del Vell Aslan em volia acompanyar fins a un poble, que és així com anomenaven allà moltes cases juntes però que no estaven ordenades com ho estan a Tenochtitlan, on van celebrar la festa que portava, des que havia arribat a aquelles terres del Vell Astlan, volent veure. Segons les seues paraules vaig poder entendre que utilitzaven el foc per cremar unes figures que ells mateixos havien construït. No em vaig poder llevar del cap la idea de fer tal cosa, i no per cremar les figures que ells mateixos havien construït, sinó perquè l’avi del meu avi, que ara es deu trobar vagant per La Casa Sense Portes Ni Finestres i que deu tenir moltíssimes vegades vint anys i que no vaig a parar-me a comptar perquè no ho trobe important per al que estic intentant explicar, em va contar una història sobre el Quiauhtonatiuh, que tractava sobre una pluja de foc que va acabar amb quasi tots els mexiques. Llavors, com anaven a utilitzar el foc davant de tantes persones, potser queia una pluja de foc i acabava amb tots els habitants del poble aquell, que es deia Pego.

El meu amic em va intentar explicar el perquè d’aquell nom, tan curt al contrari que els de la meua terra, però no va poder ja que no ho sabia del tot cert.

Quan el sol estava al centre del cel arribàrem a la plaça del poble de nom sense significat, que és així com el vaig anomenar ja que té el mateix sentit una cosa que l’altra, i vaig poder contemplar aquella grandiosa estàtua de colors que ells anomenaven falles. 

La grandiosa estàtua era pareguda a unes que han fet escultors mexiques, però aquestes es feien més ràpidament que les que feien els escultors mexiques. Em semblava una catàstrofe cremar aquelles estàtues, que eren fetes d’una cosa pareguda al paper d’àmatl però que no ho era, ja que si ho fos em pareixeria, més un insult que una catàstrofe, cremar una cosa que es podria utilitzar per deixar fets i història per escrit en llengua nàhuatl. 

Una vegada el sol va donar pas a la lluna, els habitants de Pego varen encendre aquella estàtua que no era feta de paper d’àmatl. Jo em vaig refugiar darrere una paret per si el foc començava a caure sobre la gent, però finalment no va ser així i vaig poder respirar tranquil, encara que crec que El Gran Quetzalcóatl no va restar tranquil amb tota aquella mena de festes, així que me'n vaig anar el més pronte possible cap a Tenochtitlan per si començava una cosa pareguda al Quiauhtonatiuh.

Carles Siscar Gelo, 1BAT A

Sense la terra promesa

VALOR, Enric. Sense la terra promesa. Tàndem. Obra literària completa I, Cicle de Cassana. València, 1991.

La primera impressió a què s’arriba en aquest llibre quan portes pocs capítols llegits, és que el senyor Valor ho descriu tot amb molts i fins detalls, des de l’aspecte més general del poble, com per exemple, els seus costums ( les processions, les festes, reunions, jocs de taula…) com l’aspecte íntim i personal dels personatges (els seus amors, vicis, aventures…).

Una tendència que voldria marcar és l’evolució que presenten tant el poble (la seua societat en general), com els personatges.

·Poble: Al principi de la novel·la, Valor descriu com era la vida quotidiana del poble i a mesura que continua la historia veus una clara evolució en la divisió del poble: conservadors, liberals i republicans; la confiança tornada en desconfiança i viceversa; les costums que deixaren de practicar-se… per això personalment quan vaig llegir la frase: “…he tornat a fer passejades amb alguns amics…” (de Joan Monlió) em sortí una profunda enyorança.

·Personatges: Entre altres, destaquen per la seua evolució:

-Joan Monlió: d’abans d’estar amb Maria a després, experimenta un canvi de sentiments que el marcà durant la resta de la novel·la.

-Roseta: La seua evolució es manifesta quan rebaixa el seu fanatisme teològic pels “Representants de Déu a la Terra” i vol unir-se als republicans (ací comença a parlar i fer amistat amb gent que abans no gosava ni mirar), també es manifesta quan pren foc a les dos cases.

-Albert Mauri: Evoluciona quan es fa republicà i quan comença a pensar igual que Garibaldi.

-Maria-Júlia: En aquesta veiem dos menes d’evolucions:

*la primera fou quan era jove i sa mare morí, es tornà com la mateixa Caterina Mauri i canvià la seua perspectiva del món.

*la segona és d'efímer termini però es manifesta, i és la regressió al caràcter que tenia quan era jove i sa mare encara vivia, es dona quan Vidal apareix i li fa tornar a sentir aquest sentiment d’igualtat social davant l’amor i el desig. Com he dit abans, aquesta evolució dura ben poc.

Bàsicament, el capítol més decisiu del llibre, on tot cobra un sentit, és el XXVI, on veritablement els prometen una terra lliure, feliç i justa, i acaben sense ella. La gent pobra i humil perd, la gent rica i adinerada guanya. Ací he trobat un gran exemple del fet que els qui tenen els diners (en aquest cas, els conservadors), sempre guanyaran. I els que no en tenen (republicans), al final han de sotmetre’s a la seua voluntat.

Amb tot, el senyor Valor presenta i descriu una quantitat magnífica de personatges, i amb tal habilitat i destresa que mai perds el rumb de la lectura, encara que et parle de la vida d’un personatge secundari, sempre tens present el camí que segueix el personatge principal.

Elena Sowa Espinós, 1er Batxillerat A

Opòton el Vell

Portàvem ja dos vegades tres dies seguint el camí que aquell mig home, dit així per no tenir cama dreta, ens digué que seguirem per parlar amb aquells deus que ens ajudarien a trobar al nostre, que no tornava. Segons aquell (el mig home), aqueixos deus per aquest temps es mostren al seu poble, dit Pego.

Mentre caminàvem per aquell camí voltat d'aigua i canyes, notàvem com si alguna cosa es menjara la nostra pell nua. I caminàvem pegant-nos els uns als altres per a matar aquells animalets que ens seguien volant al voltant dels nostres cossos. Vaig pensar que per aquesta causa es dit aquest poble d'aqueixa manera.

En el punt en que acabava el dia i el camí trobarem Pego, això és, de nit, i quan entrarem no es va vore ningú, cosa estranya en un poble; però si es sentia soroll de trons.
Travessarem alguns carrers i el soroll de trons es feia més fort, fins que toparem amb tota la gent de la tribu Pego reunida en forma de passeig, manera de dir que estaven a les dues vores del carrer.

Ens vam quedar esperant al cantó del carrer, mig amagats, mentre seguíem escoltant el soroll de trons, però no vam tindre por, perquè ningú es mogué ni ningú digué res, vull dir que ningú bramava ni corria per por.Aleshores, per l'entrada del carrer, vam vorer aparéixer un grup d'homes molt estranyament vestits: estaven tapats completament per les seues robes, cara i tot. Vam pensar que estigueren mal-formats perquè el cap el tenien de punta, com un triangle, sé que és un poc difícil d'imaginar, no sé si m'explique bé però veritablement tenien una punta enorme eixint-los del cap, que estava tapat.
Desfilaven pel carrer, al compàs del soroll de trons. Ens vam quedar espantats, perquè mai havíem vist una mal-formació així i pareixia que en aquell poble hi era ben comú perquè n'eren al menys deu en aquell grup.
Darrere d'ells hi van aparéixer homes, esta vegada sense mal-formacions, que subjectaven una figura d'un home quasi nu clavat a una creu enorme. I era clavat a la creu mitjançant claus a les mans i als peus. Era clar que aquell home era ja a La Casa Sense Portes ni Finestres, manera de dir que era ben mort.
Ens vam apropar a una senyora per preguntar-li qui era eixe home de la creu, i quan ho vam fer es va quedar blanca d'espant, al vore que no contestava li ho vam tornar a preguntar i digué a la fi que era Déu. Aleshores mirarem la figura i comprenguérem que en aquell poble dit Pego, estaven celebrant la matança del seu Déu. I de seguida correguérem per eixir d'aquell poble d'assassins de deus, perquè nosaltres volíem ajuda de deus vius i no la volíem de morts, i tampoc volíem tenir res a vorer amb gent que matava deus.

Ja vaig pensar jo que no era bona idea entrar en un poble amb el nom de Pego, que em pareix que significa pegar i maltractar...

Elena Sowa Espinós

Primera carta al meu net meu Tabliclete

  Vell tant i fa un poc més divuit vegades vint anys, segons el calendari Xiuhpohualli perquè si fora segons el Tonalamatl canviaria i aleshores clar seria mai el mateix.

  On estava? Ah si! Després de tot aquest temps des que vaig eixir de Tenochtitlan, vaig arribar al port d’Aigua, com diuen ací ‘Pego’ però jo només aigua veig amb unes canyes molt paregudes a les nostres, però intueixo que el nom de ‘Pego’ és una contradicció del que diu, que te no la peguen, per això crec que deuen ser les canyes paregudes a les de Tenochtitlan, però si es no una contradicció? Embolic quin... Així que per si de cas li cridaré jo Aigua. I de nou em torne a perdre.

  A veure a veure... Ahir vaig arribar i tot va ser molt estrany res més baixar, tots amb roba... I a més a més s’han quedat mirant-me estranyats. Evidentment els vaig entendre no però se que era per la meua vestimenta meua. D’aquest desconcert després, vaig caminar sense saber on, fins que Antepa, el meu nebot meu, em reconegué. Ell va ser el que em va convèncer per a que vinguera a Aigua. Em portà a sa casa sa, era estranya, com quasi tot, tenia obertures en mig de les parets, més grans unes i altres més menudes, a més tenia un seient amb un forat amb aigua, tot sentit sense.

  Tot nou per a mi era, però el que més em va impressionar va ser a l’hora de fer la mitjamenjada, es seien al voltant tots d’una fusta llarga i en alt, i encara més, menjaven un arròs amb costelles del santíssim porc i una cosa negra que tenia sang també del santíssim porc amb ceba i tot era secret, amagat tot estava davall d’una espessa d’ou capa, feia por clavar aquell ferro amb forma redona a la punta.

  Tot molt estrany molt, i en aquesta carta tan sols et conte la meua arribada... Veure a veure com venen els dies següents.

  Al meu net Tabliclete, del teu avi Opòton.

Terra Baixa

GUIMERÀ, Àngel:Terra Baixa. Edicions 62 i “la Caixa”. Les millors obres de la literatura catalana.1993.

Terra Baixa és un llibre basat en el segle XIX en el que ens conta la victòria d'un amor real enfront a un amor imposat.

En aquesta història es fa una crítica als amos, ja que la protagonista, Marta, ha de treballar per al seu senyor, Sebastià, aguantant totes les seves crueltats.

A partir d'ací sorgeix un triangle amorós, típic de Guimerà, que t'enganxa gràcies a la inestabilitat de les relacions, no saps amb qui es quedarà fins ben avançada la novel·la.

El llibre és força entretingut, experimentes els canvis sentimentals dels personatges, passen de l'amor a l'odi molt ràpidament, inclús canvis de caràcter. Marta de vegades es comporta de manera dolça i bruscament passa a ser agressiva. Manelic, l'amant, també experimenta canvis de caràcter, ja que al principi de la història, aquest era el reflex de la innocència i arriba a ser totalment al contrari.

Podem conèixer tots els espais de l'obra a través de les acotacions de l'autor encara que quasi tota l'obra es basa en el molí, motiu pel qual em desagrada, ja que personalment m'agraden les històries amb diversos llocs, pense que practiques més la imaginació, la meravella de la lectura.

En general em pareix un llibre molt encertat amb el simbolisme dels personatges i els seus passats, però la lectura pot arribar a fer-se un poc pesada per a una persona que no practica el tipus de català que es fa servir en el llibre.

Opòton

Bojeria, l’adjectiu que fos a parar al meu cap quan vaig arribar aquella nit de Febrer del 96, en aquell poble tan surrealista per a mi.
En el bus de camí a la casa nova, mai havia vist cosa tan pareguda en cap altre lloc, la gent rebomborejava tot allò per on pasava, i del que més em vaig fixar, era que tots anaven a parar a aquell lloc. Vaig descarregar les maletes per a eixir al carrer i posar fi a totes els preguntes que se'm pasaven pel cap des que vaig entrar a aquest món.
Per la cera, i no més enllà de la vorera, intentava observar-ho tot alhora per a no pedrem cap detall, uns vestien amb tanta elegància que no se si els meus ulls és despilbrataven del reflexe de les perles barates o era sols una burla en els temps de crisi vivents. La plaça s’acostava a cop a cop i si els meus sentits no m’enganyaven altra vegada, la titella gegant rodejada de gent, em sorprenge i no vaig aguantar més en anar-hi com un boig més a per la meua part dels diners. 
Al meu darrer un home, no mes major de 60, em preguntà si era jo la llagosta que anava a cuinar ell per a la seva família. No entenia res, però ell insisti amb senyals fins que vaig arribar a la conclusió que es referia a la meua blancor de cames i els pantalons roig passió que duia. Sense dubtaro més vaig agafar la camera i men anà a dormir, despres de veure tanta fantasia no necessitava res més que despertar d’aquest mon tan boig.

Invenció d'Opòton

 En remuntem ara ja fa casi tres vegades vint anys, en un moment de molt de fred, com si estiguérem vivint en un altre país, comparat amb la calor que farà en aquests dies estiuencs en el nostre poble. L'ambient en eixe moment, en un poble de tradició catòlica, era un tan estrany. Ens podríem localitzar molts anys enrere, però amb una marcada antiguitat, silenci, sense deixar elements del nostre temps, com un equip de megafonia, que reprodueix cançons pròpies de l'edat mitjana.

 Jo vull pensar amb els meus avantpassats, caminant amb processó pels carrers de Pego, sense llum elèctrica, sense carrers, sense quitrà, vestits amb robes diferents a les nostres. Com podem desprès de tants anys continuar amb les mateixes tradicions? Com si no hagués passats el temps. Arriba l’hora principal del dijous sant, les deu de la nit, i tot recobra una altra dimensió, imatges religioses, tambors, cornetes... com una maror de gent eixint de tots els carrers del poble amb una direcció la capella del Ecce-Homo.

Imitant l'estil d'Opòton.

 Ja deguérem dur deu vegades quatre dies en este poble amb nom Pego, que és nom molt breu el de Pego, però amb ritus molt estranys, i no sé si m'explique amb estranys. Era el dia sis vegades quatre dies i escaig quan unes explosions em van despertar del meu somieig, que dic somieig perquè somniava en el fill que crec tenir i que s'explicarà més endavant si la memòria no m'és traïdora, com ara que he hagut de rellegir per seguir escrivint, car estic escrivint mentre ho conte. Doncs vaig anar a refugiar-me, però veient que no cessaven, les explosions, vaig baixar a veure què era. Tot el poble hi era, a la plaça, mirant eixes explosions sorpresos, estaven bojos; estava clar que era una manifestació de la ira dels déus, encara que raó es desconeixia, però més tard es va saber la raó. Per a explicar la raó hauria d'explicar fets de dies abans.

 Jo havia sortit a explorar els carrers, i en els carrers vaig veure estàtues gegants, estàtues com les nostres decorades amb pintura de color, i vaig suposar que eixos deurien ser llurs déus. Dos dies més vaig veure dones vestides de manera molt extravagant, amb vestimenta incòmoda i el monyo enrotllat pels dos costats en forma de serp. Vaig creure que eren sacrificis al déu Tonatiuh, i vaig pensar que teníem un déu en comú, que Tonatiuh es posaria molt content. Però el van decebre i d'allí que van haver-hi explosions, car a la nit el poble boig va cremar les estàtues divines.

  El poble no mostrava senyal de tristesa i jo vaig preguntar a un que quin ritu era, i em va contestar tot alegre: "la cremà". Jo els comprenia, al poble i al déu, cremaven coses i d'allí "la cremà", i comprenia a Tonatiuh, que ja sabia les males intencions d'este poble ignorant. No culparia Tlahuizcalbantecuhtli, que és déu pacífic i pietós, si deixara de defensar la pau i castigara estos insensats.

 Al dia vinent vam abandonar Pego com més prompte vam poder, perquè no volíem sofrir la ira de Tonatiuh, que és manera de resumir el desenllaç d'esta història, car no tenen molta importància els fets que passaren i que els meus amics ja ho saben, tant que els ho vaig repetir, perquè com he dit abans sóc molt vell i la memòria no m'acompanya.

LA MEITAT DE L'ÀNIMA

RIERA, Carme: La meitat de l’ànima

Edicions Proa. Òmnium. Barcelona, 2004.

“Sent molt no ser l’ajuda que has estat esperant” seria el que li diria a l’autora d’aquesta obra; una obra que t’atrapa, però a la vegada difícil d’entendre per a mí, ja siga pels canvis en l’eix temporal, des de l’actualitat a la seua infantesa, als temps dels seus pares, als dies de la seua recerca; com en l’ús d’algunes paraules que desconeixia, notant la diferència que hi ha entre el valencià que nosaltres parlem i el que ella empra. La novel.la es diferencia per la seua realitat extraliterària com s’indica en la sinòpsis de darrere, però personalment, a mí m’han atret les incerteses de la narradora durant la recerca de l’autèntica arrel, eixes incerteses que no tenia al principi del trajecte i que a poc a poc van augmentant. Eixos buits, que serien la clau per a esbrinar la seua vertadera identitat, van anar apareixent a mesura que el pas del temps esborrava lentament les memòries de la gent, gent que havia sigut testimoni dels fets que podien ser la resposta als interrogants de l’autora. No obstant això, perquè el lector puga “disfrutar” de la lectura i formar part de la història que està llegint, el factor de la descripció és fonamental, i en aquest cas l’escriptora ens ha demostrat la seua capacitat per a aquest factor, perquè per a remuntar-se als temps de postguerra, fer-nos viatjar al passat a la volta que ho fa ella i aconseguir que sentim, o almenys jo, la desesperació que sentia ella al no tindre més pistes d’aquell passat tan confús de la seva mare Cecília Ballester. Això justificaria el que ella ens diu al final de la novel.la, que no ens amaga res, que ens ha sigut sincera en tots els aspectes. És cert, ja que sols quan ho has experimentat personalment pots transmetre l’emoció als altres, sols podem crèixer quan ja ho hem viscut, sols podem acceptar la realitat quan ja hem deixat de banda el món que creíem ser món.

MÉS QUE UNA HERÈNCIA

VALOR I VIVES, Enric. Sense la terra promesa.

Tàndem Edicions. Cicle de Cassana. València, 1993.

 Ficció o realitat? Aquesta ha sigut la meua pregunta en acabar la novel·la escrita per Enric Valor. Potser ell ha deixat els Mauri sense la terra promesa, però ens ha deixat a nosaltres una herència molt valuosa. La seua obra és com una reproducció de la gravació del dia a dia de la gent, tant l'aristocràcia con la classe treballadora, que abans vivia en les “nostres terres”, produint-nos la sensació d'haver recuperat l'essència del que és un poble en tota la seua naturalesa. En la lectura t'adones que els fets passen com en la vida real, a diferència de moltes novel·les que actualment llegim, igual pots llegir un capítol on sols transcorren coses ordinàries -com en la vida real, ja que no passen coses noves tots els dies- , o llegir-ne d'un on ens transporten al passat i els lleven la pols a uns fets que només estan en les memòries de pocs.

L'altre tret que el fa pròxim a la realitat actual són els temes tractats: l'adulteri, la desigualtat entre rics i pobres, el desig universal de més poder adquisitiu, les confrontacions d'ideals diferents, etc. Sembla distant l'època en què està ubicada l'acció, no obstant això, moltes voltes he pensat que es narrava la situació en la qual estem nosaltres. Aquest es deu a l'astúcia de l'autor, que defineix un macrocosmos mitjançant un microcosmos amb ajuda dels distints personatges. A més a més ací l'heroi no està definit, jo personalment crec que l'heroi és Garibaldi -a pesar de la seua relació amb Maria- , pel seu caràcter fidel a la pàtria, els seus pensaments progressistes i el seu instint de la igualtat; persones com ell no abunden i menys quan li dóna poca importància als diners.

Finalment cal dir que tota lectura és un procés d'aprenentatge, i en aquest cas els lectors aprenem terminologies quasi perdudes de la nostra terra, hàbits que cada vegada es practiquen menys, la vida al camp d'aquells temps, costums que es degraden... Amb tot això he pogut contrastar que no perquè un llibre tinga més fulls vol dir que costarà més per llegir, ja que un bon text ens pot despertar la curiositat sobre el seu contingut; o que per ser escrit en temps anteriors els fets seran més avorrits, ja que moltes voltes la història ens pot desvetllar l'esdevenidor.