Invenció d'Opòton

 En remuntem ara ja fa casi tres vegades vint anys, en un moment de molt de fred, com si estiguérem vivint en un altre país, comparat amb la calor que farà en aquests dies estiuencs en el nostre poble. L'ambient en eixe moment, en un poble de tradició catòlica, era un tan estrany. Ens podríem localitzar molts anys enrere, però amb una marcada antiguitat, silenci, sense deixar elements del nostre temps, com un equip de megafonia, que reprodueix cançons pròpies de l'edat mitjana.

 Jo vull pensar amb els meus avantpassats, caminant amb processó pels carrers de Pego, sense llum elèctrica, sense carrers, sense quitrà, vestits amb robes diferents a les nostres. Com podem desprès de tants anys continuar amb les mateixes tradicions? Com si no hagués passats el temps. Arriba l’hora principal del dijous sant, les deu de la nit, i tot recobra una altra dimensió, imatges religioses, tambors, cornetes... com una maror de gent eixint de tots els carrers del poble amb una direcció la capella del Ecce-Homo.

Imitant l'estil d'Opòton.

 Ja deguérem dur deu vegades quatre dies en este poble amb nom Pego, que és nom molt breu el de Pego, però amb ritus molt estranys, i no sé si m'explique amb estranys. Era el dia sis vegades quatre dies i escaig quan unes explosions em van despertar del meu somieig, que dic somieig perquè somniava en el fill que crec tenir i que s'explicarà més endavant si la memòria no m'és traïdora, com ara que he hagut de rellegir per seguir escrivint, car estic escrivint mentre ho conte. Doncs vaig anar a refugiar-me, però veient que no cessaven, les explosions, vaig baixar a veure què era. Tot el poble hi era, a la plaça, mirant eixes explosions sorpresos, estaven bojos; estava clar que era una manifestació de la ira dels déus, encara que raó es desconeixia, però més tard es va saber la raó. Per a explicar la raó hauria d'explicar fets de dies abans.

 Jo havia sortit a explorar els carrers, i en els carrers vaig veure estàtues gegants, estàtues com les nostres decorades amb pintura de color, i vaig suposar que eixos deurien ser llurs déus. Dos dies més vaig veure dones vestides de manera molt extravagant, amb vestimenta incòmoda i el monyo enrotllat pels dos costats en forma de serp. Vaig creure que eren sacrificis al déu Tonatiuh, i vaig pensar que teníem un déu en comú, que Tonatiuh es posaria molt content. Però el van decebre i d'allí que van haver-hi explosions, car a la nit el poble boig va cremar les estàtues divines.

  El poble no mostrava senyal de tristesa i jo vaig preguntar a un que quin ritu era, i em va contestar tot alegre: "la cremà". Jo els comprenia, al poble i al déu, cremaven coses i d'allí "la cremà", i comprenia a Tonatiuh, que ja sabia les males intencions d'este poble ignorant. No culparia Tlahuizcalbantecuhtli, que és déu pacífic i pietós, si deixara de defensar la pau i castigara estos insensats.

 Al dia vinent vam abandonar Pego com més prompte vam poder, perquè no volíem sofrir la ira de Tonatiuh, que és manera de resumir el desenllaç d'esta història, car no tenen molta importància els fets que passaren i que els meus amics ja ho saben, tant que els ho vaig repetir, perquè com he dit abans sóc molt vell i la memòria no m'acompanya.

LA MEITAT DE L'ÀNIMA

RIERA, Carme: La meitat de l’ànima

Edicions Proa. Òmnium. Barcelona, 2004.

“Sent molt no ser l’ajuda que has estat esperant” seria el que li diria a l’autora d’aquesta obra; una obra que t’atrapa, però a la vegada difícil d’entendre per a mí, ja siga pels canvis en l’eix temporal, des de l’actualitat a la seua infantesa, als temps dels seus pares, als dies de la seua recerca; com en l’ús d’algunes paraules que desconeixia, notant la diferència que hi ha entre el valencià que nosaltres parlem i el que ella empra. La novel.la es diferencia per la seua realitat extraliterària com s’indica en la sinòpsis de darrere, però personalment, a mí m’han atret les incerteses de la narradora durant la recerca de l’autèntica arrel, eixes incerteses que no tenia al principi del trajecte i que a poc a poc van augmentant. Eixos buits, que serien la clau per a esbrinar la seua vertadera identitat, van anar apareixent a mesura que el pas del temps esborrava lentament les memòries de la gent, gent que havia sigut testimoni dels fets que podien ser la resposta als interrogants de l’autora. No obstant això, perquè el lector puga “disfrutar” de la lectura i formar part de la història que està llegint, el factor de la descripció és fonamental, i en aquest cas l’escriptora ens ha demostrat la seua capacitat per a aquest factor, perquè per a remuntar-se als temps de postguerra, fer-nos viatjar al passat a la volta que ho fa ella i aconseguir que sentim, o almenys jo, la desesperació que sentia ella al no tindre més pistes d’aquell passat tan confús de la seva mare Cecília Ballester. Això justificaria el que ella ens diu al final de la novel.la, que no ens amaga res, que ens ha sigut sincera en tots els aspectes. És cert, ja que sols quan ho has experimentat personalment pots transmetre l’emoció als altres, sols podem crèixer quan ja ho hem viscut, sols podem acceptar la realitat quan ja hem deixat de banda el món que creíem ser món.

MÉS QUE UNA HERÈNCIA

VALOR I VIVES, Enric. Sense la terra promesa.

Tàndem Edicions. Cicle de Cassana. València, 1993.

 Ficció o realitat? Aquesta ha sigut la meua pregunta en acabar la novel·la escrita per Enric Valor. Potser ell ha deixat els Mauri sense la terra promesa, però ens ha deixat a nosaltres una herència molt valuosa. La seua obra és com una reproducció de la gravació del dia a dia de la gent, tant l'aristocràcia con la classe treballadora, que abans vivia en les “nostres terres”, produint-nos la sensació d'haver recuperat l'essència del que és un poble en tota la seua naturalesa. En la lectura t'adones que els fets passen com en la vida real, a diferència de moltes novel·les que actualment llegim, igual pots llegir un capítol on sols transcorren coses ordinàries -com en la vida real, ja que no passen coses noves tots els dies- , o llegir-ne d'un on ens transporten al passat i els lleven la pols a uns fets que només estan en les memòries de pocs.

L'altre tret que el fa pròxim a la realitat actual són els temes tractats: l'adulteri, la desigualtat entre rics i pobres, el desig universal de més poder adquisitiu, les confrontacions d'ideals diferents, etc. Sembla distant l'època en què està ubicada l'acció, no obstant això, moltes voltes he pensat que es narrava la situació en la qual estem nosaltres. Aquest es deu a l'astúcia de l'autor, que defineix un macrocosmos mitjançant un microcosmos amb ajuda dels distints personatges. A més a més ací l'heroi no està definit, jo personalment crec que l'heroi és Garibaldi -a pesar de la seua relació amb Maria- , pel seu caràcter fidel a la pàtria, els seus pensaments progressistes i el seu instint de la igualtat; persones com ell no abunden i menys quan li dóna poca importància als diners.

Finalment cal dir que tota lectura és un procés d'aprenentatge, i en aquest cas els lectors aprenem terminologies quasi perdudes de la nostra terra, hàbits que cada vegada es practiquen menys, la vida al camp d'aquells temps, costums que es degraden... Amb tot això he pogut contrastar que no perquè un llibre tinga més fulls vol dir que costarà més per llegir, ja que un bon text ens pot despertar la curiositat sobre el seu contingut; o que per ser escrit en temps anteriors els fets seran més avorrits, ja que moltes voltes la història ens pot desvetllar l'esdevenidor.

Hi ha morts que pesen cent anys

LLOPIS GUARDIOLA, Tomàs: Hi ha morts que pesen cent anys.

3i4. Narratives. València, 2013.

En primer lloc, m'agradaria començar donant la meua opinió personal sobre aquesta novel·la. No ho fet mai en cap dels meus anteriors comentaris, però crec que és un cas especial. Mentre llegia Hi ha morts que pesen cent anys, he anat adonant-me que aquesta novel·la és el recull de les característiques que han fet triomfar les millors novel·les de la literatura catalana. Un exemple és que Tomàs Llopis ha tingut la capacitat, com ho va fer Enric Valor en el seu 'Cicle de Cassana', d'introduir i de descriure prop de seixanta personatges d'una manera en què perdre el fil del que està ocorrent és quasi impossible. Un altre exemple que reforça aquesta afirmació és la utilització del record com a tema principal de la novel·la. Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga utilitza el mateix tema principal. Un últim exemple és l'aparició d'un personatge un tant estrany i místic, que prediu el futur i adverteix dels perills que ocorreran. Aquest mateix personatge l'utilitzà Josep Lozano en 'El mut de la campana'. La introducció d'aquests personatges dóna la incertesa necessària per a seguir llegint i per a veure com continua la novel·la. Pense que és un bon recurs.

Per una altra part, m'agradaria destacar la descripció que fa Tomàs Llopis de la societat de l'època. Com a bona novel·la històrica, ho ha de fer obligatòriament, això. Però m'ha sorprès com, per exemple, li ha donat la importància que li pertocava al camp, ja que en aquella època, era un factor que influïa molt en la supervivència del poble, entre altres. També m'ha semblat curiosa la creença popular que ha introduït l'autor en la novel·la: religió, dites, refranys... La utilització d'aquests recursos ajuda a entendre d'una manera més fàcil el que pensaven en aquells temps.

Una altra característica que m'agradaria destacar de Hi ha morts que pesen cent anys és el detall exacte dels llocs on ocorren tots els fets. M'ha impressionat molt com Llopis ha detallat des de la València fins al Beniarbeig del segle XVII, passant per tots els poblets, camins, rutes, muntanyes i coves del lloc. El que m'impressiona no és sols això, sinó la capacitat que ha tingut d'imaginar-se com eren aquests llocs quatre segles enrere. Una feina complicadíssima que Tomàs Llopis ha sabut aconseguir amb èxit.

Per últim, m'agradaria destacar la trama discontínua d'aquesta novel·la. Tomàs Llopis ha utilitzat l'anticipació, l'el·lipsi, la simultaneïtat i la retrospecció per a atrapar el lector. Aquests recursos proporcionen, com ho fa el personatge místic i estrany, un punt d'incertesa que sempre et deixa amb ganes de més, fins al final.

El vocabulari utilitzat per l'autor m'ha semblat laboriós, crec que poques voltes en totes les 326 pàgines que té la novel·la ha repetit un adjectiu. També he de dir que alguna que altra vegada, m'ha paregut una mica difícil d'entendre. Però res que no es puga solucionar amb un bon diccionari.

En definitiva, i ja per concloure, pense que aquesta novel·la és una oportunitat que ens dóna Tomàs Llopis de conèixer la història del nostre país i de les nostres arrels. A més, d'una manera més indirecta, ens ajuda a adonar-nos que hem de lluitar pel que volem i desitgem. Sobretot en els temps que corren, perquè entre l'època en què està ambientada la novel·la i l'actual hi ha un gran paral·lelisme. Per això, hem d'aprendre dels protagonistes i aplicar-nos-ho, així podrem canviar moltes coses del present.

Jordi Garcia.

Temps de batuda.

VALOR, Enric: Temps de batuda. Tàndem edicions. Obra literària completa d’Enric Valor. València, 1983.

El cicle de cassana és una trilogia. Els llibres que la formen són Sense la terra promesa (1980) Temps de batuda (1983) i Enllà de l’horitzó (1991).

Centraré el comentari en la segona novel·la. En el pròleg, titulat “el revés de la trama” Valor afirma que Temps de batuda és un autèntic exemple de “novel·la impura” on hi ha personatges i acció perfectament ficticis trets del no-res.

La família dels Genovard és una família del poble de cassana que queda desclassada pel repartiment de l’herència familiar. Per la mala situació econòmica se’n van a viure a Elda. Frederic va estudiar la carrera de Filosofia i Lletres. A Elda, Frederic, es posa a treballar a una fàbrica de calcer. Un dia la mare de Frederic, ell i la seva germana reben una carta on deia que la tia Adriana s’havia mort i que per això heretaven un mas situat a Cassana, l’Almussai. Se’n van a viure a Cassana pel Juliol de 1936, però volien tornar al pis de València pel Setembre.

La Casa Gran, l’Almussai, és el lloc per on passen tots (comunistes, socialistes…) i van deixant opinions. La informació sobre com està el país arriba molt indirectament: “Les ràdios de França diu que diuen que els carlins, allà pel nord, s’han apoderat de mitja Espanya”.

Temps de batuda és una novel·la molt autobiogràfica, la història ocorre juntament amb l’alçament militar franquista. En aquesta novel·la apareix molt la natura (les estacions, les temperatures, el dia i la nit…)

L’amor en aquesta novel·la també està present amb el desig sexual que sent Frederic cap a Irene, la filla dels propietaris del Mascabrer.

Pense que Temps de batuda és una novel·la costumista, perquè saps com vivien, vestien, caçaven els senyors; una novel·la psicològica, perquè veus com reflexionen els personatges, els que pensa cadascú i una novel·la històrica, perquè podem tindre com una imatge de com  van ser aquells anys al País Valencià.

Pel que fa al vocabulari, és un vocabulari molt complet. Hi ha paraules que no havia sentit mai i n’hi ha d’altres que sols havia sentit dir a persones grans, al poble.

Temps de batuda, ha sigut una de les novel·les que més m’ha agradat i la recomane a tothom perquè és la novel·la que millor retrata la revolució i la Guerra Civil al País Valencià.

CONQUESTA DE VALÈNCIA

JAUME I: Conquesta de València (del <<Llibre dels fets>>). Edicions 3 i 4. Llibres Clau. Juny de 1993.

Aquest llibre és una autobiografia narrada en primera persona pel rei Jaume I, el qual té com a objectiu descriure la Conquesta de València. Aquesta la va viure el mateix autor, la qual cosa ens permet conèixer de primera mà la peripècia política i militar que va ser la conquesta i la conformació del regne de València, del nostre país, amb una precisió en els detalls, amb un joc d'interessos i d'intencions, amb una intensitat emotiva i amb una gran autenticitat.

Els fets que van transcorrent ens descriuen, al mateix temps, moltes ciutats conegudes( Lleida, la ribera del Xúquer, Borriana, Silla, etc. ), les quals estaven habitades pels moros, i la ciutat més important, València, tenia com a rei a Zaiyan. Aquest estava sempre molt pendent dels moviments del rei en Jaume, per a protegir les seues terres.

Aquesta lectura m'ha paregut molt correcta i precisa, ja que explica amb detalls tots els recorreguts, les personalitats dels personatges, les formes d'actuar de cadascun,... I el que més m' ha commogut d'aquest relat és que he pogut fer-me una idea de com fou Jaume I com a persona. També vull afegir que la forma com s'ha explicat aquesta història m'ha facilitat molt la seua comprensió, ja que provoca una certa atenció en tot moment, perquè té una manera molt divertida d'explicar els esdeveniments.

M'agradaria explicar alguns detalls sobre l'autor, que és el personatge principal. Aquest era molt astut perquè li venien a la ment moltes estratègies, les quals li van servir de molta ajuda en la conquesta. Un exemple que em va impressionar molt fou aquest:

                En Jaume va dir que agafaren tots els llençols d'aquells que portaven els cavalls i feren senyeres, i amb les llances, els escuts i els capells de ferro, anaren de costat entre els cavalls i el castell, i en anar tan prop dels cavalls, els moros pensarien que hi havia més cavallers dels que hi eren, i per tant, els moros, quan ho veurien, no gosarien acostar-s’hi.

Un altre detall que voldria remarcar és que sempre volia fer bé i honor amb els seus cavallers, encara que alguns dels seus homes sols li donaven suport per a després fer-se amb alguns castells, però ell era molt sagaç i sabia com controlar la situació.

També voldria fer notar que en Jaume preferia esperar que els moros es rendiren abans d'entaular batalla.

Per últim voldria opinar que el final és sorprenent perquè gaudeix d'una gran intensitat, ja que et fa reviure el fet més rellevant de la nostra història.

El rei En Jaume dirigí l'elaboració de la seua autobiografia entre els anys 1240 i 1270 aproximadament.

Celia Server Alemany

RIBERA

LOZANO, Josep: Ribera. Edicions Bromera. L’eclèctica. Alzira, 1991.

Ribera resulta ser un enigma a resoldre sobre la mort de Miquel Bisquert Bataller, el qual trobaren mort en una sèquia d’Algemesí. Ramon Alós Palau, un pescador de marjal d’Aljanet, fou qui el trobà.

En la trama apareix el personatge clau, Ismael Colomer, un detectiu privat que perdurarà durant tot l’argument. L’objectiu d’aquest és informar-se de la vida del Miquel acudint als seus familiars i amics més pròxims. En aquesta crònica coneixerem el vertader Miquel, i amb ell, tots els personatges que ens ajudaran a descriure’l.

Voldria afegir que hi apareix de sobte Teresa Llorens per mitjà d’una carta, on deia que estava molt interessada a descobrir l’assassí de Miquel i que premiaria Ismael si ho descobria, però mai més va tornar a escriure-li. M’agradaria avançar que Teresa, en realitat, no existeix...sinó que és la màscara d´una altra persona.

Aquesta lectura, des de l’inici, m’ha cridat l’atenció, perquè des d’un principi ja té certa intriga i, per tant, m’ha atret. El seu vocabulari riberenc, per a mi, és molt particular, però fàcil d’entendre. Per tant, no m’ha afectat en la lectura, ja que també he de dir que els personatges que participaven es relacionaven amb el detectiu d’una manera col·loquial i senzilla, amb confiança. Aquest detall és un de tants que m’ha facilitat la lectura i m’ha fet més fàcil el considerar alguns detalls importants i decisius.

Amb això, voldria detallar que mentre transcorrien els fets, la vida de Miquel Bisquert anava descobrint-se, i voldria dir que aquests moments són essencials per a la investigació d’aquest llibre, ja que el fan exquisit per al meu gust, i li acaben de donar la gràcia final, permetent que la seua lectura sigui, a demés d’entretinguda, fluida.

Per concloure, pense que l’autor ha fet aquest relat com a excusa per a mostrar la parla riberenca i, per això, ha utilitzat els personatges secundaris com a locutors amb la finalitat de fer veure el vocabulari de la Ribera.

A més, m’agradaria reafirmar que aquest llibre és impressionant fins al final, i que m’ha provocat una certa addicció durant tota la trama, ja que et fa mantenir la intriga fins al final i, a més, els personatges que van apareixent expliquen fets divertits i molt interessants que fan molt atractiva la lectura.

Pel meu gust, aquest llibre té un contingut molt ric en detalls. També he de dir que el final no ha sigut com esperava, ja que Josep Lozano, l’autor, pel que a mi em respecta, ha escrit el desenvolupament de la història de manera tan impactant, que m’ha provocat una certa esperança que el final seria sorprenent, ja que intuïa un final fora del normal. Però no em penedisc haver-lo llegit.

Celia Server Alemany 1r BATX. A

Opòton apòcrif i massa personal (text de mostra, que és manera de dir)

Quin goig fa, quedi posat com a admiració exultant de les més grosses, rebre notícies de tu des del Vell Aslan. Ja fa cinc vegades quatre anys i escaig que El Gran Senyor Aquell Qui Parla va manar als mexiques vinguts de l’Aslan que se’n tornessin a la llur terra de naixença perquè en nom de Quetzalcóatl alliçonessin els nens dits canalla, que és manera de dir dels nens de l’Astlan, contra les proclames popoloques, pocasoltes i tanoques que arriben contínuament del país de les sususes i dels gallecs naturals, ara més gallecs que mai. Això darrer ho escriuria de per riure si no fos perquè no fa riure, aquest gallec manaire dit Marianorajoy, car el Marianorajoy d’ací tampoc no fa riure, ans fa ganes de plorar per no dir una altra cosa. I encara que ja tinc vint vegades tres anys menys dos, no he perdut la força del record de quan una adolescent llesta i simpàtica seia a la vora dels finestrals grans, taula interior de la fila, part de darrere de l’aula del vell Ramon Berenguer IV, i escrivia bellament en llengua nàhoa, que és la mexica natural, i es delia per les històries fascinants que ens fascinen encara i amb les quals intentem fascinar altres joves que a la vegada fascinaran al seu temps llurs fills, si no vénen algun dia els néts llurs i, farts d’escoltar-nos, ens tanquen en una cambra amb portes i finestres barrades, per no sentir-nos, i ens fan escriure aquestes coses perquè no els atabalem més. Això no sé si s’entén, li ho donaré a llegir a la meua dona i si ella no ho entén ho tornaré a escriure més endavant perquè quedi escrit.

Dic que ja tinc tants anys perquè solc barrejar amb aquestes històries fascinants, escrites en llibres, altres històries on surten episodis que jo vaig passar al Vell Astlan, sempre present en la meva memòria. Ara no sé per què dic això que diré; bé, sí que ho sé i no és per contradir-me, és perquè ho vull dir tot. Vaig enviar, emocionat, i això és el que volia dir i no ho he dit més amunt car és cosa, una còpia dels teus fulls de paper d’àmatl al meu amic Toni Espí, que també va fer escola al vell Ramon Berenguer i m’ha contestat el següent:

“Ara en tinc quasi els mateixos que tu menys tres però aviat en seran menys dos perquè, quan siga el dia de la Mare de Déu que xafa la serp, en faré -amb el permís de son pare de la Mare de Déu- vint vegades tres menys quatre, que eixos els hauré de fer si vull acostar-me a la data del jubileu... que són tot maneres de dir popoloques i tanoques i de gent que es torba i s'entreté en coses de poc valor i gens de profit.”

No som, doncs, els únics que coneixem i recordem l’aventura d’anar a trobar per mar el Gran Déu que ha de venir, car és cosa bonica deixar fills allà on anem, quedi posat com a metàfora, ço és manera de dir allò que no dius dient-ho.

La Mort De Guillem

FUSTER, Jaume: La mort de guillem. Editorial 3 i 4, narratives. València, 1996.

La mort de Guillem és una novel·la escrita a partir de fets reals, en ella s'hi narra com Guillem Agulló fou assassinat un 2 d'abril l'any 1993 per un grup de feixistes.

Després de llegir aquest llibre, pense que hi ha molta gent, cada persona té la seva manera de pensar, d'actuar i d'expressar-se cara al món, no obstant això, em segueix impressionant el fet d'assassinar una persona només per la seva ideologia.

Una de les parts que més m'afectà fou quan a l'encontre entre el València i l'Albacete desplegaren una pancarta en què apareixia: “¡Guillem, jódete!”, ja que em pareix una absoluta falta de respecte tant per al difunt com per a la família, amics...

Cal dir que la història real d'aquesta novel·la segueix al pensament de molta gent, ja que Jaume Fuster transmet al lector el patiment dels seus pares i el compromís social que desencadenà, ja que moltíssimes persones han eixit diverses vegades als carrers per protestar davant aquesta injustícia, la d'acabar amb la vida d'un jove amb tota la vida per davant només perquè tenia uns ideals sòlids.

Jaume Fuster escriu a la introducció: “Si a través d’aquesta novel·la us puc comunicar una espurna del dolor, de la por, de la ràbia, de l’horror i de l’ànsia de justícia que tot plegat m’ha provocat, em donaré per satisfet.” Així doncs ho aconsegueix, ja que després d'haver-lo llegit tenim un poc més de consciència d'aquest tipus d'actes que marquen la història de Catalunya.

Finalment, puc dir que aquesta novel·la defensa clarament el fet que cadascú pot pensar el que vulga i hauria de pensar-ho.