Hi ha morts que pesen cent anys

LLOPIS GUARDIOLA, Tomàs: Hi ha morts que pesen cent anys.

3i4. Narratives. València, 2013.

En primer lloc, m'agradaria començar donant la meua opinió personal sobre aquesta novel·la. No ho fet mai en cap dels meus anteriors comentaris, però crec que és un cas especial. Mentre llegia Hi ha morts que pesen cent anys, he anat adonant-me que aquesta novel·la és el recull de les característiques que han fet triomfar les millors novel·les de la literatura catalana. Un exemple és que Tomàs Llopis ha tingut la capacitat, com ho va fer Enric Valor en el seu 'Cicle de Cassana', d'introduir i de descriure prop de seixanta personatges d'una manera en què perdre el fil del que està ocorrent és quasi impossible. Un altre exemple que reforça aquesta afirmació és la utilització del record com a tema principal de la novel·la. Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga utilitza el mateix tema principal. Un últim exemple és l'aparició d'un personatge un tant estrany i místic, que prediu el futur i adverteix dels perills que ocorreran. Aquest mateix personatge l'utilitzà Josep Lozano en 'El mut de la campana'. La introducció d'aquests personatges dóna la incertesa necessària per a seguir llegint i per a veure com continua la novel·la. Pense que és un bon recurs.

Per una altra part, m'agradaria destacar la descripció que fa Tomàs Llopis de la societat de l'època. Com a bona novel·la històrica, ho ha de fer obligatòriament, això. Però m'ha sorprès com, per exemple, li ha donat la importància que li pertocava al camp, ja que en aquella època, era un factor que influïa molt en la supervivència del poble, entre altres. També m'ha semblat curiosa la creença popular que ha introduït l'autor en la novel·la: religió, dites, refranys... La utilització d'aquests recursos ajuda a entendre d'una manera més fàcil el que pensaven en aquells temps.

Una altra característica que m'agradaria destacar de Hi ha morts que pesen cent anys és el detall exacte dels llocs on ocorren tots els fets. M'ha impressionat molt com Llopis ha detallat des de la València fins al Beniarbeig del segle XVII, passant per tots els poblets, camins, rutes, muntanyes i coves del lloc. El que m'impressiona no és sols això, sinó la capacitat que ha tingut d'imaginar-se com eren aquests llocs quatre segles enrere. Una feina complicadíssima que Tomàs Llopis ha sabut aconseguir amb èxit.

Per últim, m'agradaria destacar la trama discontínua d'aquesta novel·la. Tomàs Llopis ha utilitzat l'anticipació, l'el·lipsi, la simultaneïtat i la retrospecció per a atrapar el lector. Aquests recursos proporcionen, com ho fa el personatge místic i estrany, un punt d'incertesa que sempre et deixa amb ganes de més, fins al final.

El vocabulari utilitzat per l'autor m'ha semblat laboriós, crec que poques voltes en totes les 326 pàgines que té la novel·la ha repetit un adjectiu. També he de dir que alguna que altra vegada, m'ha paregut una mica difícil d'entendre. Però res que no es puga solucionar amb un bon diccionari.

En definitiva, i ja per concloure, pense que aquesta novel·la és una oportunitat que ens dóna Tomàs Llopis de conèixer la història del nostre país i de les nostres arrels. A més, d'una manera més indirecta, ens ajuda a adonar-nos que hem de lluitar pel que volem i desitgem. Sobretot en els temps que corren, perquè entre l'època en què està ambientada la novel·la i l'actual hi ha un gran paral·lelisme. Per això, hem d'aprendre dels protagonistes i aplicar-nos-ho, així podrem canviar moltes coses del present.

Jordi Garcia.

Temps de batuda.

VALOR, Enric: Temps de batuda. Tàndem edicions. Obra literària completa d’Enric Valor. València, 1983.

El cicle de cassana és una trilogia. Els llibres que la formen són Sense la terra promesa (1980) Temps de batuda (1983) i Enllà de l’horitzó (1991).

Centraré el comentari en la segona novel·la. En el pròleg, titulat “el revés de la trama” Valor afirma que Temps de batuda és un autèntic exemple de “novel·la impura” on hi ha personatges i acció perfectament ficticis trets del no-res.

La família dels Genovard és una família del poble de cassana que queda desclassada pel repartiment de l’herència familiar. Per la mala situació econòmica se’n van a viure a Elda. Frederic va estudiar la carrera de Filosofia i Lletres. A Elda, Frederic, es posa a treballar a una fàbrica de calcer. Un dia la mare de Frederic, ell i la seva germana reben una carta on deia que la tia Adriana s’havia mort i que per això heretaven un mas situat a Cassana, l’Almussai. Se’n van a viure a Cassana pel Juliol de 1936, però volien tornar al pis de València pel Setembre.

La Casa Gran, l’Almussai, és el lloc per on passen tots (comunistes, socialistes…) i van deixant opinions. La informació sobre com està el país arriba molt indirectament: “Les ràdios de França diu que diuen que els carlins, allà pel nord, s’han apoderat de mitja Espanya”.

Temps de batuda és una novel·la molt autobiogràfica, la història ocorre juntament amb l’alçament militar franquista. En aquesta novel·la apareix molt la natura (les estacions, les temperatures, el dia i la nit…)

L’amor en aquesta novel·la també està present amb el desig sexual que sent Frederic cap a Irene, la filla dels propietaris del Mascabrer.

Pense que Temps de batuda és una novel·la costumista, perquè saps com vivien, vestien, caçaven els senyors; una novel·la psicològica, perquè veus com reflexionen els personatges, els que pensa cadascú i una novel·la històrica, perquè podem tindre com una imatge de com  van ser aquells anys al País Valencià.

Pel que fa al vocabulari, és un vocabulari molt complet. Hi ha paraules que no havia sentit mai i n’hi ha d’altres que sols havia sentit dir a persones grans, al poble.

Temps de batuda, ha sigut una de les novel·les que més m’ha agradat i la recomane a tothom perquè és la novel·la que millor retrata la revolució i la Guerra Civil al País Valencià.

CONQUESTA DE VALÈNCIA

JAUME I: Conquesta de València (del <<Llibre dels fets>>). Edicions 3 i 4. Llibres Clau. Juny de 1993.

Aquest llibre és una autobiografia narrada en primera persona pel rei Jaume I, el qual té com a objectiu descriure la Conquesta de València. Aquesta la va viure el mateix autor, la qual cosa ens permet conèixer de primera mà la peripècia política i militar que va ser la conquesta i la conformació del regne de València, del nostre país, amb una precisió en els detalls, amb un joc d'interessos i d'intencions, amb una intensitat emotiva i amb una gran autenticitat.

Els fets que van transcorrent ens descriuen, al mateix temps, moltes ciutats conegudes( Lleida, la ribera del Xúquer, Borriana, Silla, etc. ), les quals estaven habitades pels moros, i la ciutat més important, València, tenia com a rei a Zaiyan. Aquest estava sempre molt pendent dels moviments del rei en Jaume, per a protegir les seues terres.

Aquesta lectura m'ha paregut molt correcta i precisa, ja que explica amb detalls tots els recorreguts, les personalitats dels personatges, les formes d'actuar de cadascun,... I el que més m' ha commogut d'aquest relat és que he pogut fer-me una idea de com fou Jaume I com a persona. També vull afegir que la forma com s'ha explicat aquesta història m'ha facilitat molt la seua comprensió, ja que provoca una certa atenció en tot moment, perquè té una manera molt divertida d'explicar els esdeveniments.

M'agradaria explicar alguns detalls sobre l'autor, que és el personatge principal. Aquest era molt astut perquè li venien a la ment moltes estratègies, les quals li van servir de molta ajuda en la conquesta. Un exemple que em va impressionar molt fou aquest:

                En Jaume va dir que agafaren tots els llençols d'aquells que portaven els cavalls i feren senyeres, i amb les llances, els escuts i els capells de ferro, anaren de costat entre els cavalls i el castell, i en anar tan prop dels cavalls, els moros pensarien que hi havia més cavallers dels que hi eren, i per tant, els moros, quan ho veurien, no gosarien acostar-s’hi.

Un altre detall que voldria remarcar és que sempre volia fer bé i honor amb els seus cavallers, encara que alguns dels seus homes sols li donaven suport per a després fer-se amb alguns castells, però ell era molt sagaç i sabia com controlar la situació.

També voldria fer notar que en Jaume preferia esperar que els moros es rendiren abans d'entaular batalla.

Per últim voldria opinar que el final és sorprenent perquè gaudeix d'una gran intensitat, ja que et fa reviure el fet més rellevant de la nostra història.

El rei En Jaume dirigí l'elaboració de la seua autobiografia entre els anys 1240 i 1270 aproximadament.

Celia Server Alemany

RIBERA

LOZANO, Josep: Ribera. Edicions Bromera. L’eclèctica. Alzira, 1991.

Ribera resulta ser un enigma a resoldre sobre la mort de Miquel Bisquert Bataller, el qual trobaren mort en una sèquia d’Algemesí. Ramon Alós Palau, un pescador de marjal d’Aljanet, fou qui el trobà.

En la trama apareix el personatge clau, Ismael Colomer, un detectiu privat que perdurarà durant tot l’argument. L’objectiu d’aquest és informar-se de la vida del Miquel acudint als seus familiars i amics més pròxims. En aquesta crònica coneixerem el vertader Miquel, i amb ell, tots els personatges que ens ajudaran a descriure’l.

Voldria afegir que hi apareix de sobte Teresa Llorens per mitjà d’una carta, on deia que estava molt interessada a descobrir l’assassí de Miquel i que premiaria Ismael si ho descobria, però mai més va tornar a escriure-li. M’agradaria avançar que Teresa, en realitat, no existeix...sinó que és la màscara d´una altra persona.

Aquesta lectura, des de l’inici, m’ha cridat l’atenció, perquè des d’un principi ja té certa intriga i, per tant, m’ha atret. El seu vocabulari riberenc, per a mi, és molt particular, però fàcil d’entendre. Per tant, no m’ha afectat en la lectura, ja que també he de dir que els personatges que participaven es relacionaven amb el detectiu d’una manera col·loquial i senzilla, amb confiança. Aquest detall és un de tants que m’ha facilitat la lectura i m’ha fet més fàcil el considerar alguns detalls importants i decisius.

Amb això, voldria detallar que mentre transcorrien els fets, la vida de Miquel Bisquert anava descobrint-se, i voldria dir que aquests moments són essencials per a la investigació d’aquest llibre, ja que el fan exquisit per al meu gust, i li acaben de donar la gràcia final, permetent que la seua lectura sigui, a demés d’entretinguda, fluida.

Per concloure, pense que l’autor ha fet aquest relat com a excusa per a mostrar la parla riberenca i, per això, ha utilitzat els personatges secundaris com a locutors amb la finalitat de fer veure el vocabulari de la Ribera.

A més, m’agradaria reafirmar que aquest llibre és impressionant fins al final, i que m’ha provocat una certa addicció durant tota la trama, ja que et fa mantenir la intriga fins al final i, a més, els personatges que van apareixent expliquen fets divertits i molt interessants que fan molt atractiva la lectura.

Pel meu gust, aquest llibre té un contingut molt ric en detalls. També he de dir que el final no ha sigut com esperava, ja que Josep Lozano, l’autor, pel que a mi em respecta, ha escrit el desenvolupament de la història de manera tan impactant, que m’ha provocat una certa esperança que el final seria sorprenent, ja que intuïa un final fora del normal. Però no em penedisc haver-lo llegit.

Celia Server Alemany 1r BATX. A

Opòton apòcrif i massa personal (text de mostra, que és manera de dir)

Quin goig fa, quedi posat com a admiració exultant de les més grosses, rebre notícies de tu des del Vell Aslan. Ja fa cinc vegades quatre anys i escaig que El Gran Senyor Aquell Qui Parla va manar als mexiques vinguts de l’Aslan que se’n tornessin a la llur terra de naixença perquè en nom de Quetzalcóatl alliçonessin els nens dits canalla, que és manera de dir dels nens de l’Astlan, contra les proclames popoloques, pocasoltes i tanoques que arriben contínuament del país de les sususes i dels gallecs naturals, ara més gallecs que mai. Això darrer ho escriuria de per riure si no fos perquè no fa riure, aquest gallec manaire dit Marianorajoy, car el Marianorajoy d’ací tampoc no fa riure, ans fa ganes de plorar per no dir una altra cosa. I encara que ja tinc vint vegades tres anys menys dos, no he perdut la força del record de quan una adolescent llesta i simpàtica seia a la vora dels finestrals grans, taula interior de la fila, part de darrere de l’aula del vell Ramon Berenguer IV, i escrivia bellament en llengua nàhoa, que és la mexica natural, i es delia per les històries fascinants que ens fascinen encara i amb les quals intentem fascinar altres joves que a la vegada fascinaran al seu temps llurs fills, si no vénen algun dia els néts llurs i, farts d’escoltar-nos, ens tanquen en una cambra amb portes i finestres barrades, per no sentir-nos, i ens fan escriure aquestes coses perquè no els atabalem més. Això no sé si s’entén, li ho donaré a llegir a la meua dona i si ella no ho entén ho tornaré a escriure més endavant perquè quedi escrit.

Dic que ja tinc tants anys perquè solc barrejar amb aquestes històries fascinants, escrites en llibres, altres històries on surten episodis que jo vaig passar al Vell Astlan, sempre present en la meva memòria. Ara no sé per què dic això que diré; bé, sí que ho sé i no és per contradir-me, és perquè ho vull dir tot. Vaig enviar, emocionat, i això és el que volia dir i no ho he dit més amunt car és cosa, una còpia dels teus fulls de paper d’àmatl al meu amic Toni Espí, que també va fer escola al vell Ramon Berenguer i m’ha contestat el següent:

“Ara en tinc quasi els mateixos que tu menys tres però aviat en seran menys dos perquè, quan siga el dia de la Mare de Déu que xafa la serp, en faré -amb el permís de son pare de la Mare de Déu- vint vegades tres menys quatre, que eixos els hauré de fer si vull acostar-me a la data del jubileu... que són tot maneres de dir popoloques i tanoques i de gent que es torba i s'entreté en coses de poc valor i gens de profit.”

No som, doncs, els únics que coneixem i recordem l’aventura d’anar a trobar per mar el Gran Déu que ha de venir, car és cosa bonica deixar fills allà on anem, quedi posat com a metàfora, ço és manera de dir allò que no dius dient-ho.

La Mort De Guillem

FUSTER, Jaume: La mort de guillem. Editorial 3 i 4, narratives. València, 1996.

La mort de Guillem és una novel·la escrita a partir de fets reals, en ella s'hi narra com Guillem Agulló fou assassinat un 2 d'abril l'any 1993 per un grup de feixistes.

Després de llegir aquest llibre, pense que hi ha molta gent, cada persona té la seva manera de pensar, d'actuar i d'expressar-se cara al món, no obstant això, em segueix impressionant el fet d'assassinar una persona només per la seva ideologia.

Una de les parts que més m'afectà fou quan a l'encontre entre el València i l'Albacete desplegaren una pancarta en què apareixia: “¡Guillem, jódete!”, ja que em pareix una absoluta falta de respecte tant per al difunt com per a la família, amics...

Cal dir que la història real d'aquesta novel·la segueix al pensament de molta gent, ja que Jaume Fuster transmet al lector el patiment dels seus pares i el compromís social que desencadenà, ja que moltíssimes persones han eixit diverses vegades als carrers per protestar davant aquesta injustícia, la d'acabar amb la vida d'un jove amb tota la vida per davant només perquè tenia uns ideals sòlids.

Jaume Fuster escriu a la introducció: “Si a través d’aquesta novel·la us puc comunicar una espurna del dolor, de la por, de la ràbia, de l’horror i de l’ànsia de justícia que tot plegat m’ha provocat, em donaré per satisfet.” Així doncs ho aconsegueix, ja que després d'haver-lo llegit tenim un poc més de consciència d'aquest tipus d'actes que marquen la història de Catalunya.

Finalment, puc dir que aquesta novel·la defensa clarament el fet que cadascú pot pensar el que vulga i hauria de pensar-ho.

Les veus de la família

MORA, Ignasi: Les veus de la família. Columna edicions, Col·lecció Jove. Barcelona 1992.
Aquest llibre m'ha agradat molt perquè ens mostra la crua situació de 2 membres d'una família de Gandia en la postguerra. Sobretot ens relata la situació d'exclusió d'un xiquet de tan sols 7 anys, que ha perdut la capacitat de parlar. El més cru potser si siiga que aquest xiquet sols troba protecció en la seua àvia i el seu padrí Baltasar.

La relació amb la seva iaia és molt maternal, ja que aquesta sí que es fa càrrec d'ell, li llig contes per la nit, el fa sentir estimat. Mentre que amb el seu padrí la relació és freda, quasi inexistent, ja que intenten no creuar-se amb molta freqüència. Fins que un xardorós dia d'estiu la seva iaia mor i es queda al càrrec del seu padrí.

Aleshores, poc a poc es va tramant una relació molt forta amb el seu padrí que, a conseqüència d’haver perdut tràgicament el seu germà bbbbbessó, sentia les veus dels seus familiars difunts. Aquests li donen consells, el fan redescobrir una nova Gandia i, de vegades, es mostren molt cínics amb el que fa la resta de la família ja que el pare del xiquet és botiguer i, passa de tenir un molt bon negoci, a haver de tancar-lo perquè amb l'aparició dels supermercats ja ningú va a comprar al seu establiment.

Aquesta situació provoca que el pare comence a recelar de la relació que tenien oncle i nebot. En eixe moment el pare s’adona quque el fill és capaç de parlar, ja que grava una conversa d'ells dos. Aleshores el pare envia el fill a treballar, li prohibeix parlar amb el seu padrí i la família s'instal·la al pis que compartien oncle i nebot, la qual cosa provoca el tràgic final del llibre.

La Plaça del Diamant

Rodoreda i Gorguí, Rodoreda: La plaça del diamant. Club dels novel·listes. L’Hospitalet del Llobregat, abril de 1983.

Comentari

Natàlia és una jove que s’ha quedat sense mare i son pare està casat amb una altra dona. El pare està sota les ordres de la madrastra de Natàlia, i probablement, per això no li fan cas a aquesta. Encara que Natàlia sembla una xica innocent, sempre compta amb el suport i els consells de la senyora Enriqueta. Natàlia es descriu com una persona que no sap dir que no i que accepta les coses tal i com vénen. Però, contràriament al que pensa, així com accepta anar amb En Quimet, i es coneixien des de feia ben poc, després és capaç d’anar i trencar la relació amb En Pere. Encara que no ho elegeix ella, ja que el que tenia interés era En Quimet, trenca la relació amb En Pere, probablement perquè tenia més respecte a En Quimet.

Una vegada comença la relació entre aquests, disminueix la capacitat d’actuar lliurement per part de Natàlia. Primerament, En Quimet, com que no vol que la criden Natàlia, li canvia el nom per Colometa. Només cal dir que aquest pensa que una dona deu de pensar igual que l’home i ha de servir-lo. També, sempre diu allò de “Pobra Maria”, per fer creure a Colometa que ha tingut una novia i donar-li gelosia a ella. A més, En Quimet és un malfeiner i això fa que Colometa encara haja de servir-lo més, i també fa altres coses com no deixar que treballe en la pastisseria on treballava o no poder seure en una cadira de la casa perquè és d’ell. Per últim, fa creure que té mal a la cama per què Natàlia estiga sempre pendent d’ell. Però tot açò no passa desapercebut per part de la senyora Enriqueta, la qual va contant-li que el seu home li menteix. Quan Colometa ja està farta de treballar a casa, servir en una altra casa, i de cuidar dels coloms,... esclata la guerra. En Quimet se’n va a la guerra, Colometa és despatxada de la seua feina perquè el seu home era un milicià i els coloms van anant-se’n ja que no els poden alimentar. La situació va agreujant-se fins al punt que es gasta les últimes monedes que li queden. Aleshores, decideix anar a comprar salfumant per matar els seus fills, Antoni i Rita, per després matar-se a ella mateixa, ja que trobava que no feia mal a ningú. Però Antoni, el venedor de la tenda, s’adonà per l’expressió de las seua cara que ho estava passant molt malament, aleshores decidí oferir-li un lloc de treball. Després, va arribar  la notícia de la mort d’En Quimet i d’En Cintet, i finalment la d’En Mateu. Ho va assumir amb tristesa però va haver d’eixir endavant pels seus fills. Finalment, és va casar amb N’Antoni, l’adroguer, ja que aquest volia formar una família però no podia perquè era impotent a causa de la guerra. L’Antoni, resulta ser un home comprensiu, agraït i feliç però Natàlia era molt seria i solia estar absorbida en els seus pensaments recordant amb nostàlgia els moments de la seua vida amb En Quimet, la qual cosa és molt estranya perquè ella vivia com una esclava. També tenia por d’eixir, probablement perquè pensava que si alguna vegada veia En Quimet i aquest descobria que estava casada, li pegaria una pallisa. Aquest fet no va ocórrer i va superar la seua por anant al parc. Finalment, la nit que la Rita es va casar va anar a caminar i va pegar un crit com a símbol d’alliberament de tota l’opressió que havia tingut a dins.

El tema principal del llibre es com va evolucionant Colometa, o l’evolució i els canvis dels seus pensaments. Tota la novel·la gira al voltant d’una dona que es passa la vida servint però, a la volta, és molt interessant.

És una historia que podria ser senzilla però esta plena de descripcions i simbolismes que fan veure tot el que la protagonista veu i sent. Es pot dir que es un llibre psicològic i que l’autora ens dóna a conéixer la part més profunda de Colometa.

M’ha impressionat com Colometa que sempre ha estat agraint a la senyora Enriqueta el fet d’haver-li ajudat durant la guerra i quan més ho necessitava, i després quan es casa amb l’Antoni tarda anys a agrair-li la vida que li ha donat plena de comoditats i permetent que els seus fill pogueren estudiar.

És un llibre molt interessant ja que ens explica detalladament com es sent Colometa en qualsevol moment, i a més, els personatges, els paisatges i qualsevol cosa estan tan descrits que és com si els veiés en un teatre o en el cinema.

Aquesta precisió i els sentiments que senten els personatges supose que alguns serien coneguts per l’autora ja que era a Barcelona i visqué la major part de la guerra civil, encara que no la postguerra.

Utilitza un llenguatge col·loquial en els pensaments de Natàlia però en la descripció el llenguatge és molt elaborat. L’obra, a més està plena de símbols, com els coloms, els canvis i l’evolució que experimenten aquests simbolitzen la vida de la protagonista.

Luis Dalmau Mestre

Tenir més del que cal et fa ser menys del normal.

Josep Maria Espinàs. El teu nom és Olga. Edicions La campana. Barcelona, 1999.

Josep Maria Espinàs dedica aquest llibre a la seva filla Olga, la qual té síndrome de Down. En aquesta col·lecció de cartes, l’escriptor conta a la seva filla els pensaments i anècdotes  que ell mateix ha tingut i viscut durant la vida d’Olga. Josep Maria Espinàs va explicant les dificultats que ha patit la seua filla al llarg de la vida, el rebuig social d’algunes persones contra Olga i contra la seua malaltia,el caràcter d’Olga i les semblances amb el seu pare, i com ell (el pare) s’ha interessat en fer que la gent conega aquesta malaltia i que  en les properes generacions, els pares de nens amb síndrome de Down, no tinguen tantes dificultats per a fer qualsevol cosa.

Vaig elegir aquest llibre perquè conec gent amb aquesta discapacitat i m’intrigava conèixer un poc més sobre ella i els qui la pateixen i no m’ha resultat gens difícil endinsar-me en el llibre, ja que al ser breus relats t’incita a anar llegint-los tots ràpidament per a veure qué conta en cada un d’ells.

M’ha agradat molt llegir aquest llibre, perquè m’ha semblat que tot allò que conta, ho conta d’una forma molt sincera i expressiva, i que intenta fer veure a la societat com és la vida de les persones semblants a Olga, i les dificultats que tenen en el seu dia a dia. A nivell més personal m’ha resultat molt enriquidor, ja que per molt que coneguera persones que la pateixen, no arribava a conèixer com es sentien emocionalment, o la seua forma de percebre les coses.

Guillem Agulló, ni oblit, ni perdó!

FUSTER I GUILLEMÓ, Jaume: La mort de Guillem.

Editorial 3i4. Col·lecció Narratives. València, 1996.

Per a començar, he de dir que m'ha agradat molt aquesta novel·la perquè, a més que és molt fàcil de llegir, la seua trama m'ha atrapat des del principi.

Per una part, m'agradaria destacar la valentia de Fuster a l'escriure un fet amb tanta repercussió social, ja que escriure una novel·la sobre un assassinat que ha passat en la vida real, impressiona molt i si ho fa d'una manera tan explícita i detallada, encara més. I és que m'ha sorprès molt la precisió de l'autor al descriure els moments més durs de la novel·la, perquè ha sigut molt franc a l'hora d'aportar als fets eixa crueltat pròpia d'un assassinat. A més, ha segut molt precís també, a l'hora de narrar els pensaments i sentiments dels protagonistes. M'ha paregut una feina molt complicada la que ha realitzat, perquè Jaume [Fuster] ha convertit una sèrie de documents policíacs, judicials, etc. en una novel·la on el que pensen els protagonistes està sempre present i detallat al mil·límetre.

Una característica lèxica que m'ha agradat molt de l'autor de La mort de Guillem és que, en certs moments, utilitza la segona persona del singular, molt poc utilitzada en les novel·les. M'ha impressionat molt perquè estableix un contacte més prim entre el lector i els fets, ja que intenta fer sentir-lo més a prop d'ells.

Per una altra part, una característica de la novel·la que no m'ha agradat ha sigut la reiteració continua del 'que' que ha utilitzat l'autor a l'hora de descriure els interrogatoris. En canvi, la utilització d'un vocabulari juvenil, encara que estigués un poc antiquat, m'ha semblat adequat per establir una connexió més directa amb el lector.

En definitiva, i ja per acabar, m'ha agradat molt també l'estructura del llibre. Els capítols dividits en les diferents parts que la policia duu a terme per investigar un assassinat ha sigut un factor positiu en la lectura de la novel·la.

Per últim, voldria destacar el coratge que ha tingut Jaume Fuster per donar a conèixer aquest fet, perquè encara queda gent molt radical que és capaç de fer de tot sense ningun tipus de sentiment. Per això, hem d'estar alerta que ningú ens trepitge ni ens faça malbé per defensar els nostres ideals, perquè cadascú és lliure de fer i pensar el que vol.

Jordi García.