Terra Baixa

GUIMERÀ, Àngel: Teatre. Edicions 62 i “la Caixa”. Les millors obres de la literatura catalana.1993.

Terra baixa conta una història situada en el període del 1800-1900 protagonitzada per Marta, una xica jove que per sobreviu-re es deixa portar per els desitjos del seu “amo” Sebastià, un cruel senyor que disposa d'un gran nombre de propietats i “hisendes. També està el personatge de Manelic, que es veu involucrat en aquesta història per culpa de la forta obsessió que té Sebastià per romandre, tot el que siga possible, al costat de Marta.

M'ha impressionat molt el personatge de Manelic, ja que ell vivia feliç a les muntanyes, per dir-ho d'una altra manera, al seu món de terra alta, on coneix tots els perills. Però un dia, de cop i volta, es veu enmig del seu propi casament, sense haver conegut dona prèviament. Aquest, allunyat del seu món i la seva “Terra Alta”, apareix en un molí de la “Terra Baixa”, ple de gent que no coneix i que es burla d'ell ja que es troba en un lloc nou per a ell i on ha d'anar preguntant per descobrir el que realment li han fet.

El que més m'impactà fou el moment en què Manelic acaba amb la vida de Sebastià, simbolitzant així el final d'una època de tirania, sobretot quan crida: “He mort el llop!” repetides vegades, anunciant així, el desitjat final d'una època d'opressió.

També m'ha agradat el procés d'evolució com a persona que fa Marta, des del principi en què només pensava en si mateixa, al final de l'obra, en què se sent malament per la traïció a Manelic, de la qual ha sigut còmplice majoritària, i decideix confessar-li-ho tot amb l'esperança que la perdone i puga finalment trobar un marit i una vida estable.

L'obra també remarca el que ve a ser la “xafarderia” de poble, que bé ve a ser interpretada per les dones, presents en quasi tota l'obra opinant sobre la vida dels altres, o com ve a ser costum, de l'amo.

M'ha agradat molt el llenguatge que s'utilitza en aquest llibre, ja que és interessant perquè utilitza paraules, realment poc freqüents ja hui en dia.

Per altra banda, no m'ha costat gens ni mica integrar-me dins de la història, ja que ja coneixia un poc el tema d'haver-lo estudiat en cursos anteriors de valencià.

Carlos Estalrich

La Mort de Guillem

FUSTER, Jaume: La mort de Guillem. Editorial 3 i 4 (narratives). València, 1996.

Aquest llibre tracta sobre l'assassinat d’un jove valencià que li deien, Guillem.

La lectura m'ha resultat fàcil, perquè té un vocabulari prou usual. Aquest és un llibre que descriu totes les situacions amb detall, és a dir, fa que et situes en el temps, moment i lloc.

No m'agrada que hi hagen tantes ideologies, i tants parers, perquè totes les baralles són  causades per aquesta raó. Per exemple en aquest llibre, Marxalenes van matar a Guillem, pel fet que cada grup tenia una ideologia nacionalista diferent.

El senyor Jaume Fuster es va plantejar escriure aquest llibre amb el lema "si perdem el català, la humanitat haurà perdut una llengua i això no es pot permetre". De fet aquest va ser l'últim llibre escrit per ell.

Aquest llibre té molts recursos descriptius, és a dir té molts adjectius.

Des del meu punt de vista aquest llibre, està basat en  que cada persona té unes ideologies diferents, però cada individu és lliure de pensar segons la seua ideologia sense necessitat de demostrar-ho violentament. 

Finalment, el que m’ha paregut impressionant, és que abans la gent estava molt més conscienciada i es manifestava, per que els actes delictius foren castigats degudament i els culpables pagaven tot allò que havien fet.

MARTA BAÑULS LLORCA

Una mort injusta...

FUSTER, Jaume: La mort de Guillem. Edicions Tres i Quatre. Biblioteca Jaume Fuster. València, 1996.

La mort de Guillem de Jaume Fuster està compost per quatre parts. Abans de començar cada part cita a autors, com ara Vicent Andrés Estellés o Joan Fuster entre altres.

La primera part conta les coses que van passar la nit del 2 d'Abril de 1993 a Montanejos,  ho fa en forma d’interrogatori de tots els testimonis, majoritàriament amics de Guillem. Aquesta primera part acaba amb l'assassinat des del punt de vista del protagonista, Guillem. L’escriptor ho conta utilitzant la tècnica de la imatge en el mirall.

La segona part té un llenguatge vulgar. En aquesta part es narra com uns xics s'uneixen al IV Reich de Marxalenes, el que passa a Montanejos aquella nit i la fugida dels assassins.

La tercera part és la reconstrucció del cas amb els informes elaborats a partir dels testimonis. En aquesta part també interroguen els acusats.

La part que més m'ha agradat ha sigut l’última, perquè es pot veure tota la gent que es mobilitza per a donar suport a la família i amics de Guillem. Ho fan assistint a totes les manifestacions que es van organitzar per tot el País Valencià.

Finalment, pense que és un llibre molt fàcil de llegir i molt impactant. M'ha agradat molt, encara que pense que és un llibre un poc repetitiu, el recomane llegir a tots.

Lara Sirera Francés

Darrere d'unes paraules...

CATALÀ, Víctor: Solitud. Edicions 62. Educació 62. Barcelona, 1905

“Avuy repartim el darrer plech de la novela de l’eminent escriptor Víctor Català, Solitut, quals belleses han fruhit nostres lectors y qual valor literari y artístich podrà esser apreciat dintre pochs díes pel públich en general, al posarse a la venda l’esmenada obra.”, afegiren els redactors de la revista Joventut quan publicaren l’última entrega de l’obra de Víctor Català, i tenien molta raó sobre el gran valor que posseïa, riquesa lèxica i de contingut de la qual captiven a qualsevol lector que llisca aquelles pàgines. És preferible tenir orientada un poc la història abans de començar la lectura, perquè aquesta pot ser un tant confusa per al lector. Primerament cal nomenar que pertany al modernisme català, obres del qual es serveixen de recursos simbòlics que fan del simple significat aparent de les paraules, tot un món amagat per descobrir que cal presentar a grans trets per seguir el fil de la novel·la.

La història comença quan la Mila i el seu marit en Matias, viatgen en carro cap a la muntanya on es troba l’ermita on van a viure. Durant l’ascensió a peu cap a l’ermita, la Mila ho passa bastant malament perquè Matias no la tracta de la manera que a ella més li agradaria. L’ermita situada a mig camí entre el poblet i el cim, és el lloc on viu el pastor i on s’hi instal·len els ermitans. La relació entre l’ermitana i Gaietà comença immediatament a prosperar. Aquest l’ajuda en tot i l’aconsella sempre que pot. En pocs dies la Mila es sent millor del que ha pogut estar amb Matias, i això per a ella és, per dir-ho d’alguna manera, com una alliberació. Podem dir que el Pastor representa “l’alegria” de la seua vida, per contra de l’ànima, que personifica el “mal” en ella, raó per la qual abans que ocorregués qualsevol cosa dolenta, apareix manifestant-se de diferents maneres.

L’element principal en aquesta novel·la és la muntanya. Quasi podem afirmar amb seguretat que simbolitza a la mateixa Mila degut a les formes humanes que hi descriu, i també per la fusió amb els seus sentiments, com podem apreciar en aquest fragment del XIII capítol: “...se sentí feliç com mai ho hagués estat; sos llavis reien, reien sos ulls, reia la seva ànima i reia, finalment, tot l’espai i tota la muntanya a son entorn.” És un moment tant agradable per ella que fins i tot es deixa escapar aquest “sentiment” per part de la muntanya.

Durant l’ascens al cim, menys en el moment de l’aparició de l’Ànima, tota l’estona que passen junts el pastor Gaietà i la Mila és immillorable. L’ascens simbolitza que és un moment on els protagonistes es troben més a gust i la Mila especialment se sent millor que mai. Però després vindrà el descens, que igual com és oposat a l’ascens, simbolitza exactament el contrari, és un dels pitjors moments que la protagonista travessa. Tan gran és la seua tristor, que res del que abans admirava li seguia atraient, i tot pel desengany sofert a l’assabentar-se’n de l’edat del pastor que tan jove suposava. 

Alguns estudiosos han afirmat que el pastor es troba directament relacionat amb el mestre de Victor Català, Joan Maragall. Gaietà simbolitza en la novel·la la saviesa, la prudència, el lloc on aferrar-se per la Mila, a l’igual que Maragall en la vida de Caterina Albert, que és la referència per ella.

És tan profunda i complexa l’obra de Victor Català, que és difícil esmentar sols per damunt aquest món amagat entre les seues paraules. Per acabar m’agradaria referir-me al final tràgic, comprés en els dos últims capítols, quan l’Ànima viola la Mila i aquesta pren una decisió que, des del meu punt de vista, ha estat la més encertada de totes per la seua part. L’estructuració del moment i les paraules utilitzades són immillorables, fins i tot impacta cada segon de lectura, i sobretot les que són dirigides cap a en Matias quan aquest intenta marxar de l’ermita junt amb la Mila:

 “-Tampoc, amb tu! Mai més...! No provis pas de seguir-me... Te... mataria!”.

 Definitivament, aquestes paraules marquen un abans i un després en la desgraciada vida de la Mila.

La mort de Guillem

FUSTER, Jaume : La mort de Guillem Edicions 3 i 4. La biblioteca de Jaume Fuster. València, 2000

La mort de guillem és una novel·la basada en una història real, gira al voltant de l'assassinat de Guillem Agulló, un jove antifeixista-independentista dels països Catalans que va ser apunyalat per un grup de feixistes, el 2 d'abril de 1993 a Montanejos, solament per tenir una ideologia política diferent.

És un llibre que conta els fets amb una gran objectivitat, ja que descriu perfectament l'assassinat de guillem, les declaracions tant dels assassins com dels companys de Guillem, els comunicats dels advocats i les explicacions dels policies.

El que més m'ha impactat es la sang freda que van tenir els assassins de Guillem, ja que, una vegada que l'han apunyalat, se'n van cantat. També m'ha impressionat quan a Penya Ultra del valència va escriure una pancarta que deia “Guillem, Jódete” i després sense cap consideració li van tirar tota la culpa a dos menors quan, en realitat, van ser tots els de l'autobús qui havien participat.

Per una altra banda cal dir que transmet molt bé el sofriment dels pares de Guillem i la solidaritat de milers de persones que van eixir al carrer a manifestar-se contra la violència feixista.

Per últim, assenyalar que hi ha fragments com el de la mort de Guillem que es repeteixen per tota l'obra. Jo pense que és per a donar-li mes èmfasi a eixa acció i fer que estiga present en tota l'obra i ajudar a contrastar les informacions amb més facilitat.

Reportatge sobre la mort de Guillem Agulló. http://www.vilaweb.cat/.../agullo.pdf

Josep Guardiola 1bat A

Comentari 'Sospirs de Babel', per Miguel Angel

LLOPIS, Tomàs: Sospirs de Babel. La Sínia del Tall, Mallorca, 2006.

 El llibre  Sospirs de Babel és un llibre de poesia, que consta de 66 poemes de diferent llargària que es poden dividir en set parts principalment. Cadascuna d’aquestes parts tal vegada representen una porció de la naturalesa com el Temps, el Sospir o rugir d’una Ciutat (Babel, en aquest cas), l’Aigua, etc.

 Aquesta era la primera vegada que em llançava a llegir un llibre de poesia i ha segut una experiència grata que recomane a tothom donat què és una manera diferent de llegir però igual o més atrapadora fins i tot. D’aquesta manera es pot fer curt el llibre, ja que la poesia t’envolta d’una manera molt més pròxima.

 Només començar, el poeta, ens deixa amb aquestos versos:

            Passava i, distret,

            sense que me n’adonés,

            em tocà la galta.

            Punyetera. Per què

            no venies abans?

 Aquesta petita estrofa forma part de l’anvers, i pense que està en el lloc idoni per tal de començar ja què fa referència a la inspiració, que sense un bon grapat i bona cosa de ganes moltes coses no es podrien fer.

 Junt a aquest petit poema hi ha hagut dos més que m’han cridat l’atenció: Eau d’Evian.

            Com un missatger alat,

            com la paraula revelada,

            com l’essència de perfums remots,

            com el record que deixen els viatgers,        

            com el so del silenci quiet,

            com la fortuna que s’escapa de les mans,

            l’aigua.

            Ara,

            la natura reduïda,

            el geni tancat,

            i segellat

            en una ampolla.

 El poema tracta o es bassa en una marca comercial d’aigua francesa, anomenada Evian, i reflecteix les característiques tal i com són: un missatger alat, essència de perfums remots, etc.

 M’ha cridat l’atenció perquè mai esperava que un poema fera referència a una aigua en concret, sinó sempre com a aigua en concepte general.

 L’altre poema que m’ha interessat ha segut el de Josafat,El Campaner. Aquest és un poema que parla de la història de Josafat i he pensat d’anomenar-lo perquè ha segut una coincidència que nosaltres estiguérem llegint-lo a classe i justament apareguen en el llibre unes estrofes que fan referència al campaner i, a més a més, sé de segur que si no haguera llegit la seua història ara per ara encara no entendria aquest poema.

Miguel Angel Bisbal

1r Batx - B

TIRANT LO BLANC

MARTORELL, Joanot: Tirant lo Blanc. Bromera colecció. Els nostres autors. Alzira, 1994.

Tirant lo Blanc és protagonista de la novel·la, cavaller Bretó.
De manera valenta enfronta les aventures guerreres a Tunícia, Sicília i Rodes, salva l'Imperi Bicentí i es converteix en Cèsar de l'Imperi. Després d'aquesta història, mor d'una malaltia.

Aquesta obra, combina els ideals del món de la cavalleria amb el realisme.

El llibre és prou entretingut ja que està dividit en molts capítols de poc contingut i cadascun conta poc a poc i molt detalladament tota la història. És bastant interessant.

Els fets, en basar-se en la realitat, fan que s'allunye del tipus de llibres infantils en els que es veuen moltes coses irreals com dracs o encanteris on el protagonista sempre guanya i mai queda ferit.

Per una part, la novel·la de Tirant lo Blanc m'ha agradat, però per altra no. No m'ha agradat perquè en la lectura hi ha alguns capítols que hi ha escrits un poc pesats bastant difícils de llegir, generalment religiosos, encara que ja sabem com és d'important la religió a l'Edat Mitjana.

La novel·la m'ha resultat bastant interessant gràcies als seus personatges, als capítols on hi ha escenes d'humor, erotisme i sensualitat, que et deixen amb la intriga.

Hi ha novel·la de cavalleria, novel·la històrica, novel·la militar, novel·la de costums, novel·la eròtica, novel·la psicològica, etc.Tirant lo Blanc, relata tota mena d'aventures, descriu escenes amoroses i sensuals, totes les característiques del món de la cavalleria.

Aquesta novel·la és una de les novel·les més importants de la literatura catalana.

La novel·la de Tirant lo Blanc m'ha semblat agradable a l'hora de llegir-la generalment. No es una narració complicada d'entendre i els fets són interessants.

El fet que apareguen personatges nous amb intencions curioses fan que no es faça una lectura pesada.

El final de la novel·la es bastant trist ja que al llarg de la novel·la s'agafa estimació per algun dels personatges que apareixen constantment en la novel·la.

HÉCTOR MUÑIZ PONS

ESPINÀS, Josep M.:El teu nom és Olga. La Campana. Barcelona,1986.

Un llibre impressionant, impactant, que et fa pensar i reflexionar, però no únicament sobre les persones amb aquesta síndrome, sinó de molts altres aspectes de la vida.

Jo sé que hi ha gent insensible, ignorant, xafardera i amb una inmensa càrrega de prejudicis. Gent que s’atreveix a insultar a aquest tipus de persones per ser com són, i als seus pares, com si ells tingueren la culpa de tenir un fill així. Aquest llibre té molts exemples de gent que insulta públicament en articles de periodic o pel carrer, i almenys per a mi, això té molta duressa.

Aquest llibre m’ha fet pensar sobre aquestes persones deficients i ara tinc una clara i diferent idea d’elles, ara les miraré amb altres ulls.

Recomane aquest llibre a qualsevol persona que, o li són indiferents les persones amb Síndrome de Down o no les suporta, perque el farà canviar de parer només llegint la primera pàgina.

És un llibre molt fàcil de llegir, un llibre que encara que té poques pàgines, està a vessar de continguts.

Elena Sowa.

Valentina

SOLDEVILA, Carles: Valentina. Edicions 62. Les millors obres de la literatura catalana. Barcelona, 1982.

M’ha semblat una obra una mica curta, i m’ha costat un poc entrar bé en la história pel vocabulari que té, però el concepte principal m’ha agradat. Encara que m’ha semblat que la história es centrava més en les accions de Clotilde que en les de Valentina.

He pogut percebre, sobretot al final, un deix del famós “Carpe Diem” en el personatge d’Eusebi, en aquella frase que pensa a la página 130: “[…] Es veu ben bé que la nova generació no s’obstinarà a empresonar-se en una xarxa de prejudicis i de susceptibilitats. Será extreure de cada moment el seu plaer; improvisar en marxa.”

El personatge que més m’ha agradat ha sigut el de Valentina, en ella es pot observar una fidelitat espectacular cap a Joan Fontanals, a més d’una tossuderia que també és digna d’admiració… Hi caldria destacar també la gran paciència que degué tindre amb la situació de vore  sa mare casada i haver de suportar  un pare que odia, però el desenllaç que té l’obra és magistral: “[…] El meu pare era l’altre.”

En conclusió l’obra m’ha agradat, pensava que seria més pesada de llegir, però a la fi no ho ha sigut tant, no és una obra de la que puguis deduir-ne el final.

Elena Sowa

LES VEUS DE LA FAMÍLIA

MORA, Ignasi: Les veus de la família. Edicions Columna. Barcelona, 1992.

Les veus de la família és una història que explica les memòries d’una família no molt unida entre si, la qual no s’ha adonat que estaven distanciant-se i, per tant, perdent l’essència dels possibles records que es podrien difondre als seus descendents.

D’altra banda, tres dels seus components; la iaia, Gabriel i la tia Leocàdia, diguem-ne que en són els constituents de la família vertadera. No obstant, hi ha dos membres més que estan inclosos. Tenim al protagonista, un nen adolescent, i al seu propi padrí, el senyor Baltasar, germà de Gabriel.

Vull afegir que aquests darrers són bastant importants.

M’agradaria donar-li rellevància a Baltasar, el qual, a partir de la mort del seu germà Gabriel, s’aïllà socialment i sols mantingué conversa amb escasses persones.

Remarque que aquests germans tenien la mateixa ànima, igual forma de pensar, sensacions anàlogues i sentiments idèntics.

Baltasar decideix contar-li les memòries al personatge principal, les quals van relacionades amb la iaia, Gabriel i la tia Leocàdia, tots morts. El protagonista, de 15 anys, i el seu padrí, poc a poc, adquiriren una confiança especial. Baltasar troba que el noi és comprensiu i li confessa que sent les veus dels tres difunts; la iaia, Gabriel i la tia Leocàdia, la qual cosa és molt curiosa i, a més, el fa patir, ja que ell les sent, però aquestes no poden escoltar-lo a ell.

Aquesta lectura ha sigut completa i natural. Té una facilitat particular de transmetre els detalls. En canvi, també he de dir que la majoria del text té la seua lògica, a pesar que sovint siga invisible i, per tant, dificultosa de captar, en alguns moments.

Té un llenguatge col·loquial, agradós i familiar, el qual fomenta la lectura.

Ignasi Mora i Tarrazona redacta aquesta història en primera persona. L’obra està ambientada a la ciutat de Gandia, el que exemplifica l’estret vincle que uneix l’autor amb la seua població natal, tot i que actualment resideix a Benissivà (la Vall de Gallinera).

CELIA SERVER ALEMANY