ESPINÀS, Josep M.:El teu nom és Olga. La Campana. Barcelona,1986.

Un llibre impressionant, impactant, que et fa pensar i reflexionar, però no únicament sobre les persones amb aquesta síndrome, sinó de molts altres aspectes de la vida.

Jo sé que hi ha gent insensible, ignorant, xafardera i amb una inmensa càrrega de prejudicis. Gent que s’atreveix a insultar a aquest tipus de persones per ser com són, i als seus pares, com si ells tingueren la culpa de tenir un fill així. Aquest llibre té molts exemples de gent que insulta públicament en articles de periodic o pel carrer, i almenys per a mi, això té molta duressa.

Aquest llibre m’ha fet pensar sobre aquestes persones deficients i ara tinc una clara i diferent idea d’elles, ara les miraré amb altres ulls.

Recomane aquest llibre a qualsevol persona que, o li són indiferents les persones amb Síndrome de Down o no les suporta, perque el farà canviar de parer només llegint la primera pàgina.

És un llibre molt fàcil de llegir, un llibre que encara que té poques pàgines, està a vessar de continguts.

Elena Sowa.

Valentina

SOLDEVILA, Carles: Valentina. Edicions 62. Les millors obres de la literatura catalana. Barcelona, 1982.

M’ha semblat una obra una mica curta, i m’ha costat un poc entrar bé en la história pel vocabulari que té, però el concepte principal m’ha agradat. Encara que m’ha semblat que la história es centrava més en les accions de Clotilde que en les de Valentina.

He pogut percebre, sobretot al final, un deix del famós “Carpe Diem” en el personatge d’Eusebi, en aquella frase que pensa a la página 130: “[…] Es veu ben bé que la nova generació no s’obstinarà a empresonar-se en una xarxa de prejudicis i de susceptibilitats. Será extreure de cada moment el seu plaer; improvisar en marxa.”

El personatge que més m’ha agradat ha sigut el de Valentina, en ella es pot observar una fidelitat espectacular cap a Joan Fontanals, a més d’una tossuderia que també és digna d’admiració… Hi caldria destacar també la gran paciència que degué tindre amb la situació de vore  sa mare casada i haver de suportar  un pare que odia, però el desenllaç que té l’obra és magistral: “[…] El meu pare era l’altre.”

En conclusió l’obra m’ha agradat, pensava que seria més pesada de llegir, però a la fi no ho ha sigut tant, no és una obra de la que puguis deduir-ne el final.

Elena Sowa

LES VEUS DE LA FAMÍLIA

MORA, Ignasi: Les veus de la família. Edicions Columna. Barcelona, 1992.

Les veus de la família és una història que explica les memòries d’una família no molt unida entre si, la qual no s’ha adonat que estaven distanciant-se i, per tant, perdent l’essència dels possibles records que es podrien difondre als seus descendents.

D’altra banda, tres dels seus components; la iaia, Gabriel i la tia Leocàdia, diguem-ne que en són els constituents de la família vertadera. No obstant, hi ha dos membres més que estan inclosos. Tenim al protagonista, un nen adolescent, i al seu propi padrí, el senyor Baltasar, germà de Gabriel.

Vull afegir que aquests darrers són bastant importants.

M’agradaria donar-li rellevància a Baltasar, el qual, a partir de la mort del seu germà Gabriel, s’aïllà socialment i sols mantingué conversa amb escasses persones.

Remarque que aquests germans tenien la mateixa ànima, igual forma de pensar, sensacions anàlogues i sentiments idèntics.

Baltasar decideix contar-li les memòries al personatge principal, les quals van relacionades amb la iaia, Gabriel i la tia Leocàdia, tots morts. El protagonista, de 15 anys, i el seu padrí, poc a poc, adquiriren una confiança especial. Baltasar troba que el noi és comprensiu i li confessa que sent les veus dels tres difunts; la iaia, Gabriel i la tia Leocàdia, la qual cosa és molt curiosa i, a més, el fa patir, ja que ell les sent, però aquestes no poden escoltar-lo a ell.

Aquesta lectura ha sigut completa i natural. Té una facilitat particular de transmetre els detalls. En canvi, també he de dir que la majoria del text té la seua lògica, a pesar que sovint siga invisible i, per tant, dificultosa de captar, en alguns moments.

Té un llenguatge col·loquial, agradós i familiar, el qual fomenta la lectura.

Ignasi Mora i Tarrazona redacta aquesta història en primera persona. L’obra està ambientada a la ciutat de Gandia, el que exemplifica l’estret vincle que uneix l’autor amb la seua població natal, tot i que actualment resideix a Benissivà (la Vall de Gallinera).

CELIA SERVER ALEMANY

"Ribera" de Josep Lozano

Bromera, Alzira

7ª edició       

El llibre "Ribera" de Lozano Josep no es una mala opció de lectura.

En ell s’explica la història de Miquel Bisquert, un xic d'Aljanet, que apareix mort a una sèquia. Tota la historia es recollida i esbrinada per un detectiu privat.

En la meua opinió el llibre està ben escrit i ple de frases fetes que rebel·len un gran domini de la llengua. No te cap complicació en quant a la lectura per que s’entén perfectament, si no per les explicacions que donen el personatges per el context. També es molt ràpid de llegir.

Però hi ha algunes coses que no m’ acaben de agradar, com son per exemple:

El detectiu privat que es el protagonista no es un personatge atraient, em pareix un xic lúgubre i cínic amb problemes amb l’autoritat que no fa les coses per gust sinó per necessitat. 

Tampoc m’agraden massa la resta de personatges, l’únic que és interesant i atractiu es Miquel Bisquert. En el que es centra tota la trama.

El llibre pareix com si sols intentara mostrar la riquesa del idioma(per el nombre de frases fetes i paraules poc usual que utilitza) y no contar una bona historia.

Una cosa que em desconcerta i no m’acaba de agradar es la facilitat en la que el detectiu aconsegueix la informació. No considere lògic i normal que de bones a primeres vaja un home al que ningú coneix a un poble o no ha estat mai i, en només preguntar tots li conten la seva vida i les seves experiències amb Miquel, confiant en la paraula d’un estrany de es detectiu.

Em pareix molt estrany l’ordre en què el autor fa ocórrer el text em sembla arbitrari.

El final em pareix una cosa exagerada, una broma de mal gust que converteix la resta del llibre en una pantomima mal muntada. És el que menys m’agrada del llibre.

En definitiva el llibre està bé i es fàcil de llegir però si busques una gran història este no es el teu llibre.

Cartes a la meva filla "especial"

                                    FITXA TÈCNICA  

ESPINÀS,Josep M.:  El teu nom es Olga.

Editorial : Edicions La Campana. Barcelona

1a edició : setembre de 1986.

33a edició: setembre de 2002.

 “El teu nom és Olga ” és un llibre de narració  un tant  peculiar, ja  que  no conta una història típica amb un plantejament, un desenvolupament i un desenllaç. Aquesta narració està escrita en forma de dèsset cartes que parlen de sentiments, d´ emocions, de pensaments, de relacions humanes,... És un pare el que li les escriu a la seua filla Olga que té la síndrome de Down. En aquestes  cartes,  el pare  li conta  a la seua  filla com se sent per tindre-la a ella, com la veuen els altres i com la veu ell. L´ autor fa un repàs  per la seua vida des que Olga va  arribar. En aquella  època, els “mongòlics” havien d´ estar quasi  amagats perquè despertaven  una curiositat  irrespectuosa  en altres persones. Fins i tot,  les seues  pròpies famílies no sabien com  actuar davant açò i ho vivien amb angoixa i preocupació.

Res d´ això  ocorre en el cas d´ Olga. Ella viu dins d´ una  família que l´ estima , la comprén  i amb qui  es produeixen  aportacions (emocionals,...) en els dos sentits.

L´ autor  explica l´ alegria   que suposa Olga per a la seua família. A ella la tracten com  un més i ella  els correspon amb la  seua estima i la seua bondat.

El pare d´ Olga remarca que no és just   que a aquestes  persones se les  qualifique  de “subnormals” o de disminuïts perquè, si  es cert  que les seues capacitats  intel·lectuals  són menors que des de les persones  considerades normals, tenen altres valors  que poden estar  més desenvolupats (com poden ser la bondat, la capacitat d´ entrega  als  altres, la capacitat d´ observació,...).

Amb aquest llibre, el pare d´ Olga vol canviar un poc la consideració  que es té d´ aquestes persones disminuïdes  i pareix, també, demanar “justícia”  per a elles, ja que són persones, amb tota la diversitat i la complexitat  que això suposa, i no és just  que siguen tractades  totes  de la mateixa  forma ( i menys quan eixe tracte és per  a valorar-les amb menyspreu).

Així, l´ autor   tracta de desdramatitzar  la condició d´ Olga i vol ajudar  a altres  pares amb fills així a entendre ´ls i tractar-los   amb naturalitat; d´ aquesta  forma, viuran la situació amb normalitat , com ha de ser.

                                                                                             JÚLIA BALLESTER VIDAL 1BATX-A

La Plaça del Diamant

RODOREDA, Mercè: La plaça del diamant. Club editor. Barcelona, 2000.

Aquest llibre m’ha agradat molt perquè conta de manera molt clara la vida de Natàlia, o Colometa com la crida Quimet. En Natàlia es pot veure reflectit el sofriment i la forma de vida, pot ser que de les nostres àvies no, però de les seves mares segur que sí.

 

Així que, al principi veiem una noia innocent que es casa ben aviat i té dos fills, però que poc a poc va madurant a causa de la guerra, ja que es queda vídua com moltes dones d’aquella època, i té molts problemes per la seva ideologia. Per tant, ha de fer tot el possible per a traure endavant els seus fills, ha de lluitar molt i prendre moltes decisions, algunes d’elles molt difícils de prendre. I finalment, quan ja té estabilitat econòmica, el record del que havia sigut de jove la té atrapada en un sense viure, produint-li com un tipus de bogeria, que la manté atrapada. Al cap de molt de temps aconsegueix alliberar-se d’aquestos fantasmes i tornar a ser Natàlia.

Ribera

LOZANO, Josep: Ribera. Edicions Bromera. L'eclèctica. Alzira. 1991

Comentari:

En aquest llibre, encara que és un llibre de misteri en què un detectiu privat, Ismael, contractat per Teresa Llorenç (un misteriós personatge que al final de l'obra apareix qui es), investiga la mort de Miquel Bisquert, un jove d'Aljanet que se li aparegué a un pescador en una sèquia mentre pescava anguiles, el que ens vol contar l'autor és la vida de Miquel des de diferents punts de vista i se centra cada vegada en una etapa de la seua vida. 

L'autor utilitza el detectiu perquè les persones més pròximes a Miquel conten el que han viscut junt a ell i el que més els ha impressionat de la seua vida, per a formar així un relat sobre la vida del mort, encara que d’aquests interrogatoris no trau res de profit  per a resoldre el cas.

Quan vaig triar el llibre no m'esperava aquest argument, m'esperava una novel·la amb un poc més d'acció. El que tampoc no m'esperava és la manera com finalment mor Miquel, és una mort un poc massa normal per al que és el llibre.

Cal destacar que Ismael finalment no resol completament el cas, sinó que la Malli, una amiga de València de Miquel, li conta com morí el seu amic i per què aparegué dins de la sèquia.

El llibre és interessant i entretingut, però per a mi ha costat una mica de seguir el fil de l’argument, perquè utilitza un vocabulari típic dels parlars de la zona de la Ribera, que no estic acostumat a llegir. Un exemple el trobem en les descripcions, tant com dels paisatges com els dels personatges, en què utilitza un fum d'adjectius que no coneixia  a més a més, en la primera part de la novel·la, sobretot, utilitza molts refranys i dites populars. 

També cal destacar que com que cada personatge té una edat diferent, també utilitza un llenguatge diferent.

Realment el argument de l'obra m’ha decebut un poc, però la seua lectura ha esta molt divertida.

Joan Sastre Bolta

EL TEU NOM ÉS OLGA

ESPINÀS, Josep M.: El teu nom és Olga. Edicions La campana. Barcelona, 1999.

J. M. E. dedica aquesta col·lecció de cartes a la seua filla malalta de síndrome de Down, i ho redacta mitjançant cartes dirigides a ella. Va explicant el procés de la vida de l’Olga, tenint en compte que la seua malaltia provocava rebuig social en eixa època, i per tant, les persones, en general, la rebutgen, a ella i a la malaltia. Tanmateix, ell, son pare, es veu afectat, en un principi, per la poca orientació, però aviat, observant la seua filla amb estima i comprensió, poc a poc, va entenent que ella, en si, és una persona més, amb sentiments i drets, però afectada per una malaltia que li provoca una manca de recursos mentals i racionals; una deficiència intel•lectual. Espinàs, com a personatge, m’ha causat una gran admiració perquè s’implica en buscar ajuda per a tindre coneixements i així poder ajudar la seua filla, i a més a tothom que pateix aquesta patologia.

M’ha sigut fàcil endinsar-me en aquest llibre, ja que hui en dia hi ha més coneixement d’aquesta malaltia i per tant ens és més fàcil posar-nos en la pell d’aquestes persones i saber que necessiten de la nostra comprensió i acceptació.

Ha sigut emocionant llegir aquest llibre perquè té una expressivitat especial i sincera, ja que intenta fer una crida de l’existència de persones com l’Olga, que poden tenir un entorn favorable, o no, depenent de si la família (de la persona afectada) comprén la situació i sap conviure amb ella de manera natural. Fins i tot m’ha paregut didàctic ja que pense que té com a finalitat fer-nos conéixer la malaltia i ajudar a  l’eliminació de prejudicis que es pot tindre cap a les persones que la pateixen.

Celia Server Alemany

 

 

La vida de Curial.

Anònim: Curial i Güelfa. Edicions Bromera. Els nostres autors.

 Curial, fill d’una família pobra, després d’haver quedat sense pare i amb por de quedar pobre per sempre, va acudir al marqués perquè el  fera servent seu.

 Temps després de la seva gran entrada a la casa del marqués conegué Güelfa, la germana d’aquest, que se sentí atreta per Curial i manà que li donaren tot allò que necessités. Gràcies a les donacions d’aquesta, Curial anà adquirint l’aparença d’un cavaller.

 La història de Curial  començà quan la duquessa d’Àustria va ser acusada d'adulteri i Curial ajudant el suposat amant de la duquessa va anar a Àustria i lluità juntament amb l’amant contra els acusadors de la duquessa, a qui guanyaren i  Curial fou nomenat cavaller per l’emperador austríac, qui va fer moltes celebracions en el seu honor. Més tard anà al torneig de Melun i dirigint-se cap allí lluita contra molts cavallers, un d’ells Boca de Far. Ja a Melun es va unir al rei d’Aragó i lluitaren contra el duc d’Orleans i el comte d d e Poitiers,i molts altres s’uniren a la batalla, i finalment el torneig es suspengué. Curial fou convidat a anar a França on acudí a molts combats, disfressat perquè no el reconegueren, i els guanyà. Estant a França va ser convidat per Sanglier a una batalla a mort, on a aquest l’acompanyaria Guillalmes de Tor, i Curial tindria com a company un cavaller d’Aragó nomenat Aznar d’Artossillo, finalment el rei de França proclamà Curial i Aznar vencedors.

 Güelfa s’enfadà amb Curial i va manar al seu servent que no li enviés més diners a aquest. Curial, al veure que no rebia diners tornà a Montferrat per a veure què passava, cansat d’esperar resposta de Güelfa i de les gents de París va decidir vendre algunes joies i amb els diners obtinguts va partir cap al Sant Sepulcre amb vaixell. En el camí, parà en molts llocs i posteriorment a totes aquestes visites el seu vaixell naufragà i únicament ell i un dels altres passatgers quedaren amb vida i tots dos foren fets presos i venuts a un senyor. Sis anys després va ser condemnat a mort, però, lluitant amb dos lleons va arribar a salvar-se.

 Tornà a Montferrat i com al inici de la història anà creixent socialment. Va ser reptat per un cavaller Alemany a lluitar el qual va resultar mort en aquesta batalla.

 Més tard, ja a França, Curial va formar un exercit per a combatre contra els turcs que resultaren vençuts després d’aquesta trobada.

 Finalment, Curial , lluità en el torneig organitzat pel rei de França i allí mirant es trobaven Güelfa i el marqués de Montferrat. Després de les múltiples dificultats i separacions entre Curial i Güelfa acabaren casant-se a França i Curial va rebre el principat d’Orange per mans del rei de França.

Les veus de la família

MORA, Ignasi: Les veus de la família. Columna Edicions. Col·lecció jove. Barcelona, 1992.

El tema principal d'aquesta novel·la es un poc variat, però el que més predomina és de la biografia de la família. La lectura m'ha resultat fàcil, perquè el vocabulari és prou general i natural, però el que no m'ha agradat es que hi ha hagut defuncions.

Un dels personatges que més m'ha impressionat ha sigut Gabriel, perquè era positiu en tots els moments, a pesar que un llamp el va matar mentre estava sota un arbre.

Aquest llibre ha descrit molt bé els llocs i les persones.
Ignasi Mora i Tarrazona és un escriptor i periodista valencià de la ciutat de Gandia. 

S'ha ambientat molt bé amb aquesta novel·la, amb el seu poble natal, actualment ja no hi viu. Viu a un a un poble de la Vall de Gallinera. 

El que tampoc m'ha agradat ha sigut que la mateixa família margine dos membres, ja que ells dos es tenen un a l'altre, i són capaços de sentir veus de membres de la seua família que ja no són vius. 

Sobre el meu punt de vista aquests personatges tenen molta imaginació.
Aquest llibre ha aconseguit el Premi Joanot Martorell 1991.

En aquest llibre hi han moltes figures retòriques, per exemple: interrogacions retòriques, i paral·lelismes.

    MARTA BAÑULS LLORCA